La dicotomia del Bé i del Mal

L'alquímia del Bé i del Mal

Josep Palau i Fabre

KRTU

A les memòries titulades El monstre, recopilades al segon volum de l'Obra literària completa, Josep Palau i Fabre explica que, el 1948, el director de la revista Nouvelle Revue Française, Jean Paulhan, li va demanar un escrit sobre poesia francesa i com entre els dos que tenia preparats, un sobre Lautréamont i un altre sobre René Char, es va decidir per aquest últim.

Curiosament, el breu assaig de l'autor dels Chants de Maldoror va romandre inèdit fins ara, ja que no va ser recopilat en el volum d'assaigs i articles de l'obra completa. Agraïm, doncs, l'aparició de L'alquímia del bé i del mal, amb pròleg i traducció catalana de Ricard Ripoll, per la importància que representa per entendre l'autor francès i també la mateixa poesia i estètica de Palau i Fabre, ja que la influència d'un dels pares del surrealisme és determinant en la trajectòria literària del poeta, present des de l'article de La Humanitat (1935) on a propòsit d'uns comentaris d'Esclasans als Jocs Florals reivindicava l'experimentació de Lautréamont, fins a assajos com els dedicats a Artaud i Rimbaud on Isidore Ducasse hi és de fons.

Palau i Fabre embasta la "moral alquímica" que encarna Lautréamont de la mà dels conceptes de llibertat absoluta i rebel·lió, perquè comparteix també (com l'experiència de l'exili en què fou escrit) un rebuig dels models socials hipòcrites i la recerca metafísica del propi sentit de l'existència per constatar que la veritat jau en la part més irracional i natural de l'ésser humà, caigut en la dicotomia del Bé i el Mal o de la Raó i el Subconscient.

Palau i Fabre va destriant motius i temes que serveixen per comprendre millor Les Chants de Maldoror com el procediment d'autofecundació, la submersió en el laberint del jo, el retorn a un estat de puresa primari, el rebuig de les fal·làcies socials, la caiguda en les tenebres i, fins i tot, l'autodestrucció per abocar-se en únic testimoni de la veritable realitat. Segons Palau, el "mètode Ducasse" comporta destil·lar la part fosca de l'ésser i fer de la pròpia vida l'obra de creació alquímica, d'aquesta manera van sorgint fets "morals" en el seu anàlisi dels Cants: des de la presència de reflexions o l'advertiment al lector tant baudelairià, fins a entendre el llibre com un itinerari de caire iniciàtic: allò que implica el coneixement del Mal, la desesperança i el vessant més animal i instintiu de la humanitat. El poeta analitza intel·ligentment l'evolució de l'obra literària de Lautréamont, definida per la dialèctica entre allò diabòlic i angèlic que es generen mútuament, la introspecció com a camí de coneixement i la recerca de tots els obstacles que s'identifiquen amb la veritat, per finalment constatar com en la part última de Poésies aquesta lluita desemboca en la desintegració del jo i una superació de la part lògica i racional que implica integració en l'absolut. Palau diu que "Lautréamont ens ensenya, sense saber-ho, les veritables lleis -i el veritable preu- d'una iniciació: la integritat" (p. 29) i en realitat així ho és pel més gran poeta català viu, qui també, al final dels Poemes de l'Alquimista, seguint a Maldoror, s'autodestrueix en "moral alquímica" per afirmar el testimoni de l'obra en la vida.