Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
Llibres

Solitud

Àrea de servei

Lluís-Anton Baulenas

Destino

320 pàgines

Dues escenes de la literatura catalana mostren la solitud d'una manera extraordinària. Víctor Català, el 1905, va saber captar l'instant en què s'envaneixen les il·lusions: La Mila s'atura en un revolt, es mossega el llavi i s'adona que tot està perdut. Desesperada per haver-se casat amb un jove amb ànima de vell, es fixa en un pastor ple de vitalitat, fins que els anys apareixen sota el sol enlluernador, de sobte, com una taca... L'altra escena passa a Barcelona. Després de molt de temps de no haver-lo vist, Teresa Valldaura rep a la seva gran casa la visita d'un vell conegut, asseguda en una cadira. La pena d'haver perdut el seu amor havia estat tan violenta que els nervis de les cames se li havien mort. "És per sempre", apunta el 1974 Mercè Rodoreda a Mirall trencat.

Lluís-Anton Baulenas (Barcelona, 1958) s'inscriu en aquesta tradició amb l'Anna Gudallol, que té el costum de mossegar-se el llavi amb una deformació congènita fins a fer-se sortir sang i que s'enamora d'un home sense nom, que li pertany per unes quantes setmanes perquè els ossos se li han calcificat i no pot caminar i no se li pot escapar. L'última novel·la de Baulenas no és només una fita en una trajectòria literària sòlida, sinó també part de la tradició a la qual pertany. Amb aquesta obra l'autor s'allunya de les trames amb rerefons històric, com poden ser La felicitat (2001) o Per un sac d'ossos (2005). Baulenas, que es va fer conèixer com a escriptor ara fa vint anys, clou amb Àrea de servei la trilogia teixida al voltant de la necessitat d'una relació sentimental, portada al cinema per Ventura Pons amb Anita no perd el tren (basada en relat inèdit Bones obres) i Amor idiota (2003).

Lectors fidels i presència a la gran pantalla són un clar indici que es tracta d'un autor ancorat fermament en l'actualitat literària. En què es basa aquesta popularitat? Si fos feta amb una recepta fàcil, el desenllaç d' Àrea de servei demanaria un paquet de mocadors de paper. Però no és pas així. El temps que s'escola no deixa als protagonistes gaire més esperança que la que pot tenir un captaire enmig de recerques inútils entre la brossa. Uns instants de felicitat, uns quants segons.

La solitud de l'Anna qualla en un record angoixós, l'aire convertit en una líquid tèrbol, la boirina dels tròpics ofega tot rastre de llum, ella atrapada amb un grup de persones enmig de l'aigua en una fràgil barcassa. La solitud també són els primers dies després de la separació, la feina nocturna, els dies en un càmping desert. L'hivern.

Baulenas ha construït una heroïna capaç de viure set vides, de posar-se sempre dempeus com el gat silenciós que ronda per tota la novella. L'autor no s'assembla gaire ni a Víctor Català ni a Rodoreda, totes dues absortes en una dissecció minuciosa de sentiments, perquè construeix el personatge des del desig que una dona com ella existís, com un homenatge. Algú capaç d'abandonar-ho tot, d'anar-se'n a l'Àfrica sabent que cal aprendre en pocs dies a distingir el matís grogós de la icterícia a la pell negra dels nadons per poder-los salvar la vida. Així de simple.

L'optimisme que traspua la novella no té, però, res d'edulcorant. L'Anna és presonera d'un temps que no permet tenir futur, que l'obliga a viure al dia. La vida és fragmentada en etapes, en moltes etapes. Res de segur, de ferm, de què refiar-se. Baulenas enriqueix la literatura catalana amb el reflex del temps actual, tal com ho havien fet el seu dia les històries ambientades a l'ermita de sant Ponç o en una vil·la de Sant Gervasi. Un lector d'assaigs teòrics regenta el petit quiosc de la gasolinera. Qui és capaç, com ell, d'admirar el paisatge de llums de neó, les tanques del peatge, el riu d'asfalt? Àrea de servei encara guanyarà amb el temps, quan la distància temporal allunyi els espais que ara són massa evidents i quotidians. S'han de tenir ulls de poeta per adonar-se que existeixen les autopistes, que els restaurants de carretera també tenen cuiners, que alguns càmpings el mes de desembre continuen oberts. Queda, doncs, demostrat: no hi ha vides anodines.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 22 de marzo de 2007