De refugiat a gran editor

La fusió amb el Grup Edipresse-Hymsa, el desembre passat, ha convertit RBA, que s'ha quedat amb el 67% de les accions, en un dels principals grups de comunicació a Espanya, i això sense tenir premsa, ràdio ni televisió. A més, el 2006 va comprar l'editorial Gredos, el 50% de L'Avenç, el 60% d'El Jueves, el 50% de la productora Órbita Max, va crear Estudios Siglo Actual, al 50% amb BRB, de Claudio Biern... El 2005, va adquirir l'editorial infantil Serres i l'any anterior, Molino (tot el fons d'Agatha Christie).

Fundada el 1981 per Ricardo Rodrigo, Carme Balcells i Roberto Altarriba, RBA va néixer com una editorial de serveis -creava i realitzava per altres editorials-, i es troba ara en la seva tercera vida, després d'haver trencat l'associació amb Planeta el 1998 i després de la breu joint venture amb Tusquets. Ara avança a tota velocitat i complementa la política de compres i fusions amb la de fitxatges. Primer Joaquim Palau (director de Destino) com a director editorial; recentment, l'ex diputat i ex conseller de Cultura, Ferran Mascarell, com a conseller delegat de la divisió d'audiovisuals; i la darrera: Esther Tusquets per a projectes de RBA llibres.

"Esther Tusquets dirigirà per a RBA un col.leccionable d'escriptores i recuperarà grans autors"

"Vaig tenir molt bona preparació militar. S'estava gestant la guerrilla a Bolívia, dirigida pel Che"

"Deixar Grup 62 en mans d'un editor com Planeta que té aquesta trajectòria em sembla una bogeria"

"Farem amb Campo Vidal una mena d'història sentimental d'Espanya per a televisió"

"L'única empresa que em va oferir un sou va ser Bruguera"

"Vaig escriure novel.les de l'Oest, policíaques, romàntiques..."

Darrere de tot això hi ha Ricardo Rodrigo (Buenos Aires, 1946), que va arribar a Catalunya fa 35 anys com a refugiat polític. Un home que es permet el luxe de no tenir ordinador al seu despatx o que la divisió de llibres aporti al grup menys calés que les altres. Presumeix que RBA és un grup familiar de capital cent per cent català: ell té el 85% i la resta, Jordi Martí, a qui va conèixer quan treballaven junts a Bruguera.

La seva gent ha contractat la novella que volien tots els editors, Les bienveillantes, de Jonathan Littell, i ell ha tingut molt a veure amb la de les memòries de l'ex president de la Generalitat Pasqual Maragall.

En aquests darrers mesos, només una decepció. Va optar a la compra de Grup 62, propietat de La Caixa, però aquesta va prefir un acord amb Planeta i Enciclopèdia Catalana per repartir-se-la.

Pregunta. Mascarell no és molt Mascarell per al que està fent RBA en audiovisual?

Resposta. Si fos per fer el que estem fent ara no tindria sentit. Tenim una productora amb Manuel Campo Vidal; una altra amb Jordi Llompart i hem creat una empresa al 50% dedicada a producció d'audiovisual amb BRB. Ara bé, això representa les primeres passes per traslladar els nostres continguts en suport paper al suport audiovisual. Ho anirem fent prudentment però el nostre projecte és molt ambiciós, d'altra manera hagués estat impossible convèncer Mascarell. Desenvoluparà tots els nostres projectes a l'entorn de les quatre pantalles: televisió, Internet, telefonia i cinema.

P. RBA té ara 54 revistes. Què faran amb elles en el terreny audiovisual?

R. A Mascarell, després d'examinar junts els continguts que genera RBA, se li va ocórrer un eslògan: "Són idees i experiències que ajuden la gent a viure millor". Per exemple, en el món de la salut, on som líders indiscutits, ja tenim una revista que es basa en un programa de televisió, Saber vivir, deTorre Iglesias o hi ha el de La cuina de l'Isma, de TV-3. Si de televisió va passar a suport paper, per què del suport paper no ha de passar a televisió?.

P. També tenen premsa del cor. Es veuen en algun d'aquests programes tan terribles que fan a la televisió?

R. És un tema en el qual, per raons òbvies, dels nostres orígens militants, hi estem passant una mica de puntetes. Però dit això, estem treballant a partir d'una idea de Campo Vidal: fer una mena d'història sentimental d'Espanya. Ha treballat de valent un any i mig o més amb un equip de gent d'hemeroteca, des dels anys cinquanta fins als vuitanta.

P. ¿Hi ha algun projecte concret?

R. No entrarem en el cor carronyer. Lecturas era l'única revista del cor que en aquesta època estava centrada en l' actualitat nacional, és a dir que a través de les seves pàgines veus com emergeixen la figura de Serrat, de Raimon, de tots els cantautors, actors i actrius que avui són els nostres referents. A Campo Vidal l'interessa molt que aquesta història sentimental estigui muntada des dels arxius de Lecturas. Ens sembla bé i la posarem en marxa aviat.

P. El 2006, va comprar o va arribar a un acord amb Edipresse, Gredos, L'Avenç, El jueves , Òrbita Max, BRB... ¿Tot per què no va poder comprar Grup 62?

R. RBA és un grup independent des de fa vuit anys. Entre el 1991 i el 1998 vam estar associats amb Planeta DeAgostini i quan vam trencar, vam dedicar els beneficis, durant tres anys, a pagar les accions que li havíem comprat a Planeta. Quan ens vam treure el llast del deute, vam començar a créixer a poc a poc. Mai vam creure en grans riscos ni endeutaments. RBA reinverteix tots els beneficis que té.

P. Però si haguéssiu pogut, hauríeu comprat Grup 62?

R. Ara mateix no tenim cap deute, i no m'agradaria que sonés a fatxenderia. El que s'ha pagat per Grup 62, ho podríem haver pagat amb els diners que tenim a tresoreria, després d'haver comprat tot el que hem comprat. No ens el van vendre.

P. No va ser per motius econòmics?

R. La Caixa [propietària del 88,91% de les accions de Grup 62] es va veure obligada per mil raons a vendre Planeta. Va ser una cosa una mica boja des del punt de vista de la política catalana. Em consta que hi va haver polítics que van voler impedir-ho. Planeta ha fet llanguir editorials com Seix Barral, Destino o com Columna en català, la llista és llarga. Deixar Grup 62 en mans d'un editor que té aquesta trajectòria em sembla una bogeria.

P. A quins polítics es refereix?

R. Em consta que Pasqual Maragall i, òbviament, Antoni Castells van fer gestions a favor nostre. També gent d'Esquerra, d'Iniciativa, i fins i tot de CiU, alguna gent de CiU, perquè el cert és que quan vam parlar amb aquesta formació, estava massa interessada en salvar Enciclopèdia Catalana.

P. I La Caixa?

R. El qui menys, em va jurar cent vegades que tindria les mateixes oportunitats que José Manuel Lara. Isidre Fainé [director general de La Caixa] m'ho va dir el juliol [de 2006]. Però a l'agost, Ricard Fornesa

[president de La Caixa] em va explicar, 10 minuts abans o després de ser comunicat a la premsa perquè la notícia va sortit publicada el dia següent, que havien arribat a un acord amb Planeta i amb Enciclopèdia Catalana per repartir-se Grup 62. La veritat, ha estat una de les coses més desagradables que m'ha tocat viure en primera persona.

P. A més de Mascarell, també ha fitxat Joaquim Palau, que estava al capdavant de Destino. Hi ha més fitxtages?

R. En revistes, gairebé tot l'equip és cantera. L'edat mitjana és de 31 anys i per a quasi tots va ser el seu primer treball. Vam apendre junts a fer revistes. És un equip molt bo, molt dinàmic. Estic encantat també amb la gent d'Oriol Castanys [director general de la divisió de llibres] . I, per cert, acabem de tancar un acord amb Esther Tusquets: treballarà per a RBA. Dirigirà un col·leccionable de grans escriptores i recuperarà grans autors per a RBA llibres. La recuperació de grans escriptores és fonamental en aquesta etapa en la qual volem que RBA llibres sigui molt més literària.

P. RBA ha tingut tres fundacions.

R. En realitat, sí. En sortir de Bruguera vam crear RBA, que per falta de capital només podia plantejar-se oferir a altres editors idees i realització. Fèiem l'obra a cost, només cobràvem els drets d'autor. Es notava en això la presència de Carmen Balcells. Això va funcionar extraordinàriament bé els anys 1981 i 1982. Entre altres coses, perquè veníem els mateixos col·leccionables a quatre editors, d'Espanya, Mèxic, el Pacte Andí i l'Argentina. Ells només pagaven la quarta part i a nosaltres ens sortia un benefici gran.

P. Però només va durar dos anys.

R. Es va espatllar a partir de la crisi econòmica de Mèxic el 1983. L'editorial mexicana Diana era la nostra més ferma aliada, i que fallés precisament Mèxic va descompensar molt l'invent. Llavors va entrar en crisi l'editorial argentina...

P. Què van fer?

R. Ens vam enfrontar a una situació absurda. Planeta, que en aquell moment estava necessitadíssima de producte, ens va començar a encarregar i encarregar, massivament. Nosaltres no podíem rebutjar-ho perquè necessitavem la feina. Això va plantejar una primera crisi.

P. Què va passar?

R. Carmen [Balcells] no podia estar lligada a cap editor, no a Planeta, a cap editor. Per tant, va cedir les seves accions a RBA a José Manuel Lara. Dic que va cedir intencionadament, perquè Lara li va fer un taló. Ella, durant molt de temps, el va tenir emmarcat. Va dir que no el cobraria i no el va cobrar. Ja sap com és Carmen. Planeta es va quedar amb el 33% de RBA.

P. Què van fer llavors?

R. Un any després, el 1984, hi va haver una crisi interna a Planeta, per una banda, i per l'altra, jo vaig enviudar. Assenyalo això perquè tant José Manuel [Lara Bosch] como jo ens trobàvem en una situació incòmoda. Ell em va proposar de participar en la fundació de Planeta DeAgostini i per això vaig ser el primer conseller delegat que va tenir. Teòricament hi havia d'estar només un any, però vaig estar-n'hi sis.

P. El 1997, RBA compra l'editorial Integral.

R. Va ser un dels múltiples conflictes que vam tenir amb Planeta. El 80% d'Integral eren les revistes Integral i Cuerpo y mente i la resta, llibres. Es va fer mol difícil continuar essent socis de Planeta.

P. El 1998 trenquen l'associació amb Planeta.

R. I així arribem al 2000, que és quan comencem realment de veritat. Han passat gairebé set anys.

P. I fa gairebé 36 anys que va arribar a Espanya, a Barcelona. Com va ser?

R. Vaig arribar amb la meva parella i els meus fills el setembre de 1971. Quinze dies després ja estàvem instal·lats a Castelldefels. Per raons econòmiques. En aquella època, durant l'hivern, poc menys que et pagaven si els cuidaves les cases, el lloguer era pràcticament simbòlic.Tots els argentins que vam arribar, bé, els llatinoamericans, vam anar a parar a Castelldefels i allà ens vam conèixer: Carlos Sampayo, Marcelo Covián, Alberto Couste, que va ser finalista del Premi Barral d'aquell any. Vaig anar amb ell al sopar del premi i allà vaig conèixer Julio Cortázar, que era membre jurat. Ell coneixia la meva història política.

P. La seva història política.

R. Es refereix a la guerrilla?

P. Sí.

R. Crec que és una història que tothom coneix. Vaig estar dos anys llargs, gairebé tres, a Cuba. Vaig tenir una molt bona preparació militar. S'estava gestant la guerrilla a Bolívia, dirigida pel Che, però això ni tan sols ens ho van dir en començar l'entrenament. Ens vam veure amb ell a Cuba, però no se'ns va incorporar a la guerrilla a Bolívia. El van matar. Llavors s'intenta la reorganització, en la qual a mi se'm confia organitzar la lluita armada a l'Argentina. Quan es produiex el segon fracàs a Bolívia, vam dimitir.

P. I després, Barcelona

R. Em referia abans a l'encontre amb Cortázar per explicar la rapidesa amb què va succeir tot, perquè a partir d'aleshores vaig començar a treballar amb Carlos Barral. Tenia una coordinadora editorial, Montse Sabater, que es va portar meravellosament. Tota la feina que va poder me la va donar.

P. Però se'n va anar a Bruguera.

R. Perquè era l'única opció. Vivia una situació esquizoide. Per una banda, es van anar consolidant les meves relacions amb el grup d'autors llatinoamericans que vivien a Barcelona o que viatjaven amb freqüència, i per l'altra, amb els espanyols, sobretot a través de Carmen Balcells, que va ser qui més em va ajudar quan vaig arribar. A través d'ella vaig conèixer Vázquez Montalbán, García Hortelano, tots, però és clar, què els podia demanar si eren més pobres que jo... L'única empresa que em va oferir una feina amb sou va ser Bruguera.

P. Com va començar?

R. Com a corrector tipogràfic, però dos anys després em nomenaven director editorial. Per mi, Bruguera va ser una editorial molt permeable i amb Francisco Bruguera vaig mantenir unes relacions extraordinàriament positives. El primer que li vaig proposar va ser una col·lecció de novel·la negra, es va publicar com una sèrie en la seva col·lecció Libro Amigo.

P. Va publicar molts llatinoamericans.

R. Sí, i títols nous de Borges, de García Márquez. Novel·les de Carlos Fuentes, de José Donoso, de Juan Carlos Onetti... I d'estrangers, els últims títols de Truman Capote, per exemple.

P. També va escriure vostè algunes de les populars novel·les d'aventures que Bruguera publicava amb pseudònim?

R. Vaig ser una de les víctimes, però per mi va ser una benedicció. Quan no tens absolutament ningú i no tens ni un duro, i estàs amb la teva companya i dos nens petits, pensar que per llegir o per escriure em podien pagar, em semblava fantàstic. Hi havia els crack absoluts, Marcial Lafuente Estefanía, Corín Tellado i Silver Kane, que, com tothom sap, és el pseudònim de Francisco González Ledesma, i després hi érem els altres.

P. I de què escrivia vostè?

R. De tot. De l'Oest, policíaques, eròtiques; bé, romàntiques, llibres de cuina, horòscops. A Bruguera vaig aprendre un munt de la professió.

P. I no ha pensat en tornar a escriure?

R. Sempre he escrit a estones perdudes.

P. El president Maragall li va donar la Creu de Sant Jordi. Li hauria donat també Pujol?

R. Crec que sí. Ell sempre em diu "vostè i jo estem en el mateix vaixell" i quan veu la meva cara de desconcert, diu: "Miri, jo només marco una línia divisòria, els que estimen i els que no estimen Catalunya, i vostè estima Catalunya i, per tant, estem en el mateix". Em diu: "aquestes coses seves, d'esquerres, de dretes, jo ja no crec en res d'això".