"Aquest és un disc molt seriós"

Quimi Portet està a punt de fer 50 anys. Per celebrar-ho ha publicat el sisè disc de la seva carrera, potser un dels millors gràcies a l'encaix entre un so natural i net i unes lletres on l'humor ajuda a digerir les reflexions i pensaments del seu autor. Satisfet amb la seva tasca de lletrista i sense caure en la forçada humilitat, l'autoanomenat "astre intercomarcal" afronta com a bon artesà la gira de presentació de Matem els dilluns i els divendres, que avui comença a L'Hospitalet de Llobregat.

Pregunta. De la seva discografia, aquest disc és un dels musicalment més tranquils i acústics i alhora més bel·ligerants pel que fa als textos.

Resposta. Tinc la mateixa sensació. He fet una mena de transvasament entre lletra i so, perquè el soroll formal, musical, ha passat als textos. Tinc una edat en què ja no estic per al xivarri, m'agrada el rock i en directe en fem, de soroll, però en aquest disc no n'he volgut fer. Estic cada vegada més còmode escrivint. Paradoxalment, haver estar un gamberro m'ha ajudat a organitzar-me com a persona, a organitzar les meves inquietuds, les meves prioritats

P. Quines són aquestes prioritats?

R. Ser feliç amb majúscules. Té a veure amb ser el propi director de l'experiment sociològic que som cadascú de nosaltres. Els mitjans de comunicació que t'empenyen a pensar, comportar-te i vestir d'una determinada manera fa que ara més que mai tingui sentit reivindicar l'aspiració a ser únic i irrepetible. Aquesta és la meva prioritat.

P. El localisme sembla una altra de les prioritats.

R. Tots els artistes en som, de localistes, tot i que si parles una llengua que fan servir 700 milions de persones ja no ets considerat localista. Si parles del Canigó i ho fas en una llengua que només parlen 6 milions, ets localista, però estàs fent el mateix que un paio d'Hoboken. És una qüestió de magnituds. Jo no sóc un pagès pairal, però alhora sóc tan localista com Springsteen.

P. I per què fa servir el terme localisme només en relació amb els mons petits?

R. Ja sabem que els grans poders volen uniformitat, els agradaria que tothom fos igual. És un tema que m'atabala i em cansa. Sóc català però no vull fer servir les meves energies en existir. Sóc d'aquí, però sóc tant localista com Voltaire o Georgie Dann.

P. Per què fa servir aquest to com de broma per parlar de coses força serioses?

R. Aquest disc és molt seriós, parla de temes seriosos, fins i tot tristos, i trobo que té un marcat accent melancòlic. Però si faig servir aquest to una mica poca-solta deu ser perquè no estic del tot segur del que dic i perquè no vull que la gent em prengui massa seriosament. No sé coses que els altres desconeguin, em fan por les persones que creuen que saben coses que no saben els altres. La veritat és que he disfrutat escrivint aquestes lletres i estic molt satisfet del resultat.

P. De tota manera, les lletres són de les més explícites que ha escrit.

R. Bé, ja he escrit lletres com Querida Milagros o Lejos de las leyes de los hombres, però sí, entenc l'afirmació. La cosa és que ara m'entenc a mi mateix, i suposo que això passa quan acabes entenent la teva pròpia biologia.

P. En aquest disc, la relació amb les dones, present en lletres de discos anteriors, ha desapagut. ¿Per què?

R. És veritat. Ha quedat desdibuixada. La raó és que mentre feia aquest disc han passat coses que han afectat de manera tràgica amics meus creant una melancolia que veig al disc i arraconant temes i sensacions més feromonenques.

P. Ha de barallar-se per evitar que la rauxa el mengi?

R. En absolut. Ara em sento bé, molt bé. Envellir és una lluita constant contra el mal humor, i em trobo molt bé, a gust, estic content. La veritat és que com que estic experimentant una part incipient de l'envelliment, em trobo bé i no tinc problemes seriosos. De moment, estic a la part agradable de l'envelliment.

P. I el fet de veure a l'horitzó el final dels dies, quins sentiments li genera?

R. Ja ho dic al disc, tots som morts de vacances. L'estat natural de la gent és estar morta, és només un petit moment, el que estem vius.

P. Tot i el seu particular so, el disc sona més nord-americà que no pas anglès.

R. Em costa veure-ho, però és veritat que he escoltat molta música angloamericana. Ara, és ben cert que estic més a prop de la naturalitat nord-americana que del barroquisme anglès. És veritat que el meu és un disc molt senzill i natural.

P. I en cançons com Cou-me el brou sembla que estigui present l'esperit d'un JJ Cale.

R. És veritat, no ho havia pensat. No puc ocultar-ho, és un artista molt important a la meva formació.

P. En cert sentit, sembla que hagi despullat la instrumentació.

R. Sí, he fet servir pocs instruments, i per això cada un té una importància multiplicada, creix el seu espai i resta espai per més instruments.

P. Així, Matem els dimarts i els divendres, títol agafat d'una carnissera de Vic seria, simplificant, un disc amb poca instrumentació i molta lletra.

R. Es pot veure així. M'he aproximat als cantautors pel darrere, sigui dit amb tot respecte. He arribat del món dels peluts, al dels cantautors, a força de despullar la música i potenciar el text, i els cantautors comencen per al text.