Un poeta eslovè i un poeta israelià

La ciutat i el nen

Ales Debeljak

Traducció de Xavier Farré,

Edicions La Guineu

86 pàgines

La neu de l'any passat. Assaigs escollits sobre els Balcans (19914-1004)

Ales Debeljak

Traducció i epíleg de Simona Skrabec

Lleonard Muntaner Editor

169 pàgines

Amor pirata

Ronny Someck,

Traducció de Manuel Forcano,

Proa

118 pàgines.

Ales Debeljak (Ljubljana, 1961) és un dels poetes eslovens amb més projecció internacional. La seva carrera de professor universitari, d'assagista brillant, la bona difusió dels seus llibres en anglès, i la seva participació en nombrosos simposis i recitals, l'ha projectat com una de les veus que cal tenir en compte per conèixer una part de les inquietuds dels intel·lectuals europeus contemporanis. No debades, Debeljak va ser testimoni de primera mà de la guerra iugoslava. La ciutat i el nen, el llibre de poemes que acaba d'aparèixer en català, és volgudament complex perquè constitueix una reflexió sobre la desintegració del món contemporani (amb el paradigma de la guerra de Iugoslàvia al davant), sobre els elements del passat que ens poden permetre de construir eixos polítics i lírics per a pensar el futur, i també una reflexió sobre aquell indret "on la teva llengua és capaç d'anomenar totes les coses" -com diu Debeljak al poema La bellesa del fracàs, que dedica a l'escriptor Tomaz Salamun.

Aquest, com altres llibres de Debeljak, té una estructura mil·limètrica, amb poemes cenyits a la forma del sonet, però amb un vers molt llarg, narratiu, ple de salts conceptuals. La seva contundència deriva, em sembla, de la manera com són tractades les imatges: o bé amb l'al·lusió que ja inclou una reflexió sobre els esdeveniments socials, o polítics ("Cadascun | de nosaltres ja està, em penso, maleït. Callem, què voleu, si no?") o bé amb la concentració d'imatges d'una notable potència visual ("Fins la sang lliscant pels | malucs d'una noia ha perdut el seu gust"). El poeta "que no és ningú per jutjar", que no pregunta "on han anat les vídues de negre", esdevé pluja, una mena d'acció natural més enllà de les voluntats. La "foscor", les "esquerdes", les "mines", el "patiment" denoten els elements negatius en aquest temps de destrucció, que té com a contrapunt l'esperança d'un bocí de vida que reneix. El món pot "caure a trossos en un precipici" al nostre voltant, hi poden caure els poemes, però sempre queda una "aigua viva" o una "pedra que no es mou". La reflexió sobre la història i sobre la vida es mou sempre entre l'esperança "del lleuger alè d'un nen" i la brutal presència de "l'allau" que tot ho farà emmudir.

Crec que als lectors catalans ens interessa aquesta visió doble, amb un vessant arrelat en la història, en l'èpica tràgica de la contemporaneïtat, en l'amor per la llengua salvadora, en la visió pautada -com una fe- en el futur. La poesia de Debeljak la podem llegir com un mapa de les nostres angoixes, com un àngel que espera -és un del poemes del recull- a la riba d'un llac, o com "la mar en calma | ha plegat veles". I qui en vulgui saber més, que no es perdi els assajos de La neu de l'any passat, quatre assajos complementats per un llarg estudi de S. Skrabec sobre l'autor, que defugen les simplificacions sobre què pot ser Europa, l'Europa asimètrica, l'Europa postcomunista, la de la cultura, la història, les nacions. (L'exemple de la tèbia imatge gràfica que dissenyen els euros, sense figures de l'alta tradició cultural -i on Debeljak inclou el nom de la Rodoreda). Un autor, en definitiva, que ens cal seguir, si, com ell, creiem en la frase de France Preseren: "No pas el diable, sinó un veí, viu a l'altra banda de la frontera".

Les fronteres, també -i fronteres molt subtils- informen la poesia del gran poeta israelià Ronny Someck (Bagdad, 1951). Una de les veus més distingides i traduïdes de la poesia actual, Someck brilla per la seva imaginació concisa i poderosa, capaç de crear, a partir de la petita quotidianitat, una força de comunicació envejable. Qui conegui la poesia d'Iehuda Amichai hi trobarà una formulació lírica propera, que ja havíem pogut llegir a l'antologia de Someck i T. Greenberg En paper de vidre (Proa, 2000). Ara, Manuel Forcano ha confegit i traduït una selecció esplèndida que va des de 1976 fins a 2004 i que mostra la brillantor metafòrica i creadora de Someck: la Mar Morta és, per exemple, "l'escriptura arrodonida | de la carta de suïcidi del desert". La lectura de la poesia de Ronny Someck aporta felicitat i intel·ligència, i es fa dificilíssim triar entre tants poemes enlluernadors en la seva aparent senzillesa. Uns quants com a exemple: La nena i l'aparador de la carnisseria, Arspoètica o la diferència entre el bàsquet i el ping-pong, Poema de felicitat, L'ala del paracaigudes, El pal d'una aixada, Bocí, Àncora, Merla, 40... I sempre la mateixa capacitat per veure més enllà de les coses, ajuntant el somni, la història, la fantasia, la tragèdia o aquesta memòria que "és un plat buit amb la pell plena de marques | dels ganivets".