Vila-Matas, Pierre Menard
Ja fa temps que els diaris de Barcelona insinuen que l'obra d'Enrique Vila-Matas ha estat escrita íntegrament per mi: saben que som amics des de fa molts anys, és evident que els temes que ell ha tractat a la seva literatura s'assemblen a uns quants temes que jo he tractat als meus cursos universitaris, i, amb les ganes que tenen els periodistes d'inventar llegendes, ha corregut aquesta brama: jo seria, de fet, el veritable autor de tots els seus llibres.
L'afirmació és en part certa, falsa en part; i potser ha arribat l'hora d'aclarir-ho tot, ara que Vila-Matas ja és un autor digne de passar als manuals d'història de la literatura. La seva primera novel·leta, Mujer en el espejo contemplando el paisaje (1973), em va passar desapercebuda, potser perquè encara no ens coneixíem gairebé. La segona, en canvi, es troba en l'origen de tot el malentès que es va crear després: La asesina ilustrada (1ª edició, 1977). Em van encarregar de fer la presentació pública d'aquest llibre a l'anomenat Cadaqués Center, a Barcelona, i vaig quedar tan impressionat pels artificis retòrico-narratius i les virtualitats d'aquella manera d'entendre la literatura, que vaig dedicar un llarg assaig, de 300 pàgines, a aquesta nouvelle ara fa poc reeditada a Lumen, que només en té una cinquantena. L'assaig va quedar inèdit, com gairebé totes les coses que he escrit i que no he escrit. L'impacte d'aquella obra va ser tan gran, que de seguit vaig decidir, pel meu compte, de continuar la línia narrativa que Vila-Matas havia encetat.
"Ha corregut la brama que jo seria, de fet, el veritable autor de tots els llibres de Vila-Matas"
Així va ser com vaig escriure Al sur de los párpados (que no em va sortir gaire bé), Nunca voy al cine (i això que llavors encara hi anava) i, finalment, sempre per començar les provatures i fer-me un estil "vila-matià", Historia abreviada de la literatura portátil, esbós d'un llibre que tinc emparaulat amb Jordi Herralde des d'aquells anys, Historia mínima de la Literatura Universal, que escric a temporades.
No vaig publicar cap d'aquests llibres, sinó que els vaig lliurar a l'Enrique perquè em donés la seva opinió. Li va semblar, de continent, que érem ànimes bessones, i va confessar que aquest era exactament el tipus de literatura que ell s'havia proposat de fer -havia de ser així per força, perquè jo m'havia inspirat justament en un llibre seu-; i fins i tot em va acusar -amb tota l'amistat del món, que encara conreem- de plagiar-lo i de suplantar la seva personalitat. A mi, com que ja em pagava l'Estat per la meva tasca de professor universitari, no em venia d'aquí de publicar aquests llibres o no, i vam arribar a l'acord que jo els hi passaria, i que ell els milloraria substancialment, sempre en l'entenent que ell s'havia de considerar el legítim autor d'aquests textos. I així ho vam fer. Talment, per exemple, allà on jo havia escrit, a l'últim dels llibres que he citat al paràgraf anterior: "no porque buscaran descanso de tanto trabajo, sino porque no tenían otro remedio si querían librarse de sus odradeks....", ell va escriure: "no porque buscaran descanso de tanto trabajo, sino porque no tenían otro remedio si querían librarse de sus odradeks...". El canvi és substancial, i, de fet, dóna un sentit genial a tot el llibre, cosa que no arribava a aconseguir la meva versió: la meva redacció era la d'un especialista en Kafka; la seva, la d'un escriptor veritablement original. Aquesta lleugera modificació, com tantes altres que ell va fer dels meus esbossos, convertien uns exercicis escolars i escolàstics en peces d'enorme categoria literària.
I hem fet això fins al present. A la pàgina 55 de Bartleby y Compañía, per exemple, jo havia escrit: "Joseph Joubert nunca escribió un libro. Sólo se preparó a escribir uno, buscando decididamente las condiciones justas que le permitieran escribirlo. Luego olvidó también ese propósito"; i Vila-Matas va donar un tomb de gran intel·ligència a la primera versió, en escriure: "Joseph Joubert nunca escribió un libro. Sólo se preparó a escribir uno, buscando decididamente las condiciones justas que le permitieran escribirlo. Luego olvidó también ese propósito". Magistral. La millora és notabilíssima. La seva gran honradesa va fer que ell sempre em digués: "Hombre, lo he retocado un poco y le he dado un sentido muy distinto, pero si quieres publicarlo con tu nombre..." Jo li vaig dir, invariablement: "De ningún modo, Enrique: una sola letra escrita por ti te convierte en un autor original e inimitable: tú serás el autor de esta obra, y esta obra sólo será tuya".
Així ha estat com Vila-Matas s'ha convertit en el gran autor que és. Jo, comptat i debatut, només tenia unes ganes accidentals d'escriure, i més aviat m'engavanyava la idea d'haver de concedir entrevistes i sortir a la tele. Sóc un literat invisible, i m'encanta aquesta condició. Ell és un autor de gran fama, i jo sóc el primer que m'afanyo a visitar el seu editor per demanar-li, cada vegada que l'Enrique té un llibre a punt, que faci el favor de donar-li més calerons, perquè s'ho mereix. I quan es publica qualsevol dels seus llibres incomparables, ho celebrem amb un sopar abundós i ben regat. Això sí: sempre paga ell, amb deferència.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.