Hammershøi

No estic pas segur que el títol d'aquest paper d'avui sigui el més propi, atès que, per les condicions especials de l'exposició del pintor danès que el motiva, hauré de parlar d'altres coses i segurament més que no pas del pintor, però com que crec que tot plegat hi dóna voltes, com que crec que el pintor és o hauria d'haver estat el veritable protagonista d'aquesta història, doncs l'he donat per bo.

Mai no n'havia vist cap obra fins que, ja fa anys, essent a París, el meu amic Lluís Oliver, pintor i cinèfil, a més de físic, va dir-me que al museu del Quai d'Orsay hi havia una exposició prou interessant d'una mena de post Vermeer calvinista del dinou. I la vaig anar a veure. La veritat és que em va interessar -algunes pintures més que no pas altres, tot s'ha de dir-, sobretot, perquè era el món de Dreyer, de Bergman, fins i tot de Bresson. Aquest món estàtic, fiblat per una càrrega transcendent important, buit d'enfarfecs decoratius, banyat per la gèlida i un punt lletosa llum del nord. Món del nord, passions ocultes i poderoses, dubtes metafísics, tot amagat per un confort civilitzat, per silencis llarguíssims, per llums esbiaixades. Paisatges plans, aigües de plom, arbres que filtren llums polars. Interiors amb terres empostissats i obertures pintades amb esmalt blanc, porcellanes amb decoracions blavisses, mobles envernissats, canelobres de llautó, estors de batista, pols flotant en raigs de sol tebis i desmenjats...

Relacionar Hammershøi i Dreyer i mostrar les relacions de pintura i cinema és del tot pertinent

Relacionar Hammershøi i Dreyer, per tant, em sembla del tot pertinent i mostrar les relacions de pintura i cinema, ple d'interès. El pintor, en relació amb el cineasta, és com el poeta en relació amb el narrador. El poeta calibra llenguatge, esbossa, indaga, intueix. Crea en poc espai l'entorn d'emocions a vegades estranyes. El pintor fa igual. Després, el narrador, si és sensible al llenguatge, fa servir els móns lingüístics del poeta i els desenvolupa en una novel·la. El cineasta pot fer el mateix amb el pintor. Moments estàtics acaben fluint. El narrador Dreyer converteix Hammershøi en el seu poeta de capçalera, fa fluir els seus moments aturats, omple amb històries les estances aparentment només escenogràfiques del pintor. Però ens equivocaríem si penséssim que a Hammershøi no n'hi ha d'històries. El que passa és que són històries larvades, proposades a la nostra capacitat fabuladora per un tret, per un reflex, per una porta oberta, per una de tancada, per una llum especial.

No cal dir que l'exposició del CCCB dedicada a la relació de Hammershøi i Dreyer és del tot recomanable. Per la idea, realment brillant, i perquè hi podem veure, a part d'alguns fragments de films de Dreyer, una bona representació de la pintura de Hammershøi. Bé, i ara és quan comencen els problemes. He dit hi podem veure i això cal matisar-ho. I és que l'exposició és terriblement fosca. Un muntatge excessivament protagonista confina els quadres del pintor danès a uns espais laberíntics, ben poc nòrdics, per cert, i a una llum que pretén ser nòrdica i que senzillament és absent. Els quadres, la pintura, s'han de veure. I s'han de veure bé. I les informacions que acompanyen els quadres s'han de poder llegir, cosa del tot impossible, atesa la mínima llum i l'elecció d'un tipus de lletra xuclat i excessivament fi que, penjat flotant damunt d'un teixit tou i jaspiat, és una dura prova per a les visions més clares. No parlem dels prèsbites, condemnats a la ceguesa absoluta.

Això, és clar, planteja un problema realment interessant. ¿Fins a quin punt el muntatge d'una exposició s'ha de voler constituir per ell mateix en obra d'art, fins a l'extrem d'anul·lar les que s'exposen? En la nostra civilització de l'espectacle, hem caigut en l'error de donar més valor al continent que al contingut, a l'embalatge que al producte. I aquest muntatge n'és un exemple preciós. No calia exposar el quadres originals. Amb fotografies n'hi havia prou, i és que allò que constitueix la pintura, els matisos de color, les transparències i les veladures, les pinzellades, les gradacions subtils dels modelats, tot això no es pot veure. Només, sembla, té importància la icona. Potser és una manera de dir-nos, però, que Hammershøi és sobretot un pintor per a aficionats a la fotografia i al cinema i menys per als que estimem la pintura.

Relacionar Hammershøi i Dreyer i mostrar les relacions de pintura i cinema és del tot pertinent