Llengua en estat pur

Primera història d'Esther

Salvador Espriu

Edició crítica i anotada, amb estudi introductori, a cura de Sebastià Bonet

Edicions 62,

Barcelona, 1995,

235 pàgines

És coneguda l'anècdota d'aquell al qual van preguntar si entenia res del vers de Rubén Darío: "púberes canéforas que ofrendan el acanto", i va respondre: "Entiendo que ". Va ser propi del modernisme, i encara més del nostre noucentisme, que es fessin versos i obres senceres amb un ús tan primmirat i alambinat de la llengua, que els lectors no hi entenien res de res, o quasi. De fet, la moda provenia del simbolisme francès més extremat, en especial de Mallarmé, que també es delia per versos com ara: "Une dentelle s'abolit | dans le doute du Jeu suprême | à n'entr'ouvrir comme un blasphème | qu'absence éternelle de lit", en els quals el llenguatge treballa a màxima potència, però on la comprensió de l'assumpte resta en un pla recòndit, abscòndit, àdhuc apoplèctic, per glossar un passatge molt famós de l'inici de la Primera història d'Esther, de Salvador Espriu.

El cas és que, malgrat l'opacitat d'aquest text -que, evidentment, no estava pensat per al teatre, sinó per ser llegit, i encara-, el director d'escena Oriol Broggi, home culte, agosarat, honest en les seves gestes amb el drama, s'ha atrevit una vegada més (tampoc han estat tantes) a dur a l'escena pública aquesta obra escrita per Espriu entre els anys 1947 i 1948, amb el propòsit, manifestat sempre per aquest, de retre un homenatge a la llengua catalana -per no dir a les virtualitats del llenguatge com a categoria universal, tout court- al moment en què es trobava atribolada i en gran perill, sens dubte. Abans que Broggi, havien assajat la teatralització de l'obra, amb força èxit, l'Agrupació Dramàtica de Barcelona, l'any 1957, i Ricard Salvat als primers anys 1960, en locals molt diversos, uns més de catacúmens que altres. No és, repetim, que l'obra sigui agraïda per al teatre, però no es pot dubtar -especialment si Joan Oliver així va pensar-ho, ell que més aviat li tenia poca simpatia al gran salvador dels nostres mots- que aquesta Història d'Esther és un dels punts àlgids de la dramatúrgia catalana de qualsevol temps, una mena d'antipastorets -malgrat la presència de titelles-, un homenatge, com ja he dit, a les possibilitats d'articulació intrínseques a qualsevol llenguatge, i més especialment un testimoni, en temps de gran tenebra, de la supervivència de la llengua catalana. Per molt que Espriu devia tenir al cap els grans senyors del nostre Noucentisme quan Eliasib diu, a l'obra: "Anatema contra el savi insensible al sofriment del dèbil, que es tanca a la torre de vori d'una serenor cruel", el fet és que va acabar escrivint un text, amb vori o sense ivori, que no sembla que hagi estat superat des del punt de vista que ens ocupa: els espectadors surten del teatre i diuen que només han entès paraules soltes com "fricandó", frases com "Hi ha cap pell de conill?", i ni punyetera cosa d'una estrofa com ara: "Esdernec, des de gojat | m'esbarrava, lluny d'esbat, | a timberes de maldat. | Aviat esmaixellat, | giravolto, sense aflat | pel requint del xafarnat".

Llavors, ¿hauríem d'arraconar aquesta obra mestra de n'Espriu, aspriu segons tantes consideracions dels altres; deixar-la en el calaix de les coses impreses i limitar-nos a admirar l'edició esplèndida que va fer-ne Sebastià Bonet ja fa un quant temps, de la mà de Rosa Maria Delor, responsable de l'edició crítica d'Espriu per a Edicions 62, que dedica fe, esperança, caritat i competència de filòleg, des de fa uns quants anys, a aquest nostre poeta irregular, tan capaç d'aquesta fastuosa Història com ho va ser de versos tirant a llagrimosos, massa tòpics de vegades, massa carregats de ferregada testamentària, atribuïbles gairebé a la veu que clama en el desert?

De cap manera: Broggi ha fet molt bé de ficar-se en aquest terreny en el qual ja van estrenar-se, amb més o menys fortuna, els directors d'escena i companyies que ja hem dit. I ara ho ha fet dues vegades bé: no solament perquè la seva posada en escena de l'obra d'Espriu mereix aplaudiment -així ho ha dit la crítica especialitzada-, sinó perquè, avui més que mai, convé demostrar al públic català que, entre altres funcions, la del teatre consisteix a fer-nos veure com són de grans les possibilitats expressives de la nostra llengua, i qualsevol. Es pot anar al teatre per distreure's, s'hi pot anar per simplement passar una estona calentó, s'hi pot anar per mirar de trinxar el director d'escena i els actors en cas d'enveja... i s'hi pot anar, per fi, per delectar-se en la "posada en acte" de la potència d'una llengua.

En el nostre cas d'avui, malgrat l'enorme èxit amb què Broggi ha aconseguit d'entendre i de transmetre els teatres variables que es conciten a la Història d'Esther del Salvador, continua essent veritat, com aquella vegada, primicera, en què Jordi Sarsanedas muntà l'obra per a una casa de senyors de Barcelona -sense arribar a oferir-la als casolans a causa de legítimes paüres-, que allò més important del monument aquest -suma d'ecos de Gabriel Miró, de Valle-Inclán i de García Lorca- ha de trobar-se en l'energia prodigiosa del llenguatge, ell tot solet. ¿Heu entès només "fricandó" i "pell de conill"? No us hi amoïnéssiu: en aquest cas, allò que calia entendre per damunt de tot és que una llengua serveix, entre altres coses, per a hom gloriar-se a si mateix i festejar una terra. Per a mercaderies a bon preu, amics, ja hi ha els comerços catalans de baratillo.