Centelles

No vaig poder anar a la inauguració de l'exposició Centelles, a la Virreina, i, com que vaig veure que durava quatre mesos, vaig pensar que ja hi aniria qualsevol estona. Passava pel davant, i passava de llarg. Em feia mandra i alhora basarda. Però l'altre dia, veient que el temps s'acabava, que el 4 de març se'm tiraria al damunt, em vaig decidir a entrar-hi. Vaig rebre, i potser d'aquí la meva basarda, que ho intuïa, un dels impactes emocionals més forts de molt temps ençà. I la mandra, que segurament era mandra d'enfrontar-me amb una època dolorosa, es va esvair tan bon punt vaig obrir la cortina-pantalla d'accés a les sales, on es projecten records, per sentir-me atret per la història rememorada i xuclat per les vides del fotògraf Agustí Centelles, magníficament narrades pel fil dinàmic de l'exposició, que sap vertebrar amb eficàcia els instants de vida que són les fotografies.

Les imatges de l'horror són recordatori de la nostra misèria. Són dures, però imprescindibles

Miquel Berga, comissari d'aquesta impressionant exposició, al seu text del catàleg, recorda aquella frase casual de Virginia Woolf: "És ben estrany que es vegi molt més en una fotografia que no pas en la vida real". A mi no em sembla tan estrany, perquè una fotografia és un instant aturat i, aturat com és, el podem escrutar minuciosament. La vida és fluida, són instants encadenats, i cada instant ens distreu del que precedeix. Aturats, els instants es fan corporis, es converteixen en objectes, m'atreviria a dir en poemes. Les rodanxes de vida es fan obra d'art, per la senzilla raó que es tornen perfectes, és a dir, acabades. I és aquesta incapacitat que tenen d'evolucionar, de viure, que fa que hi puguem veure molt més. I encara el blanc i negre hi afegeix una càrrega de distància important. De distància de la vida, és clar, que no pas de l'objecte d'art. El blanc i negre fixa les rodanxes de vida i les dissecciona, les radiografia, les relaciona amb els materials inconscients, en fa instruments preuadíssims de memòria.

La vida d'Agustí Centelles -les vides, com diu el títol de l'exposició, perquè la vida li va passar per estadis diversos- comença amb una etapa de formació marcada per la precocitat. De molt jove, es fa aprenent de fotografia i s'inicia en el fotoreportatge. I, joveníssim encara, s'instal·la com a free lance . La Barcelona republicana és el seu primer escenari. Hi fotografia persontages i costums. La vida quotidiana, la seva fugacitat, és fixada per sempre per la seva Leica, que, a diferència de la del poeta, no duia en embolcalls que li fessin la passa curta, sinó sempre a punt de captar l'instant: la corista al camerino, els pescadors cosint les xarxes a la platja de la Barceloneta, el president Companys portat a l'Ajuntament per una multitud enfervorida.

L'any 1931, Centelles té només vint-i-dos anys. La tècnica és a punt, la passió consolidada. L'edat li va a favor. I llavors el destí li ofereix els fets d'octubre del 34. Impressionants imatges que fan empal·lidir qualsevol relat, perquè cadascuna és tot un relat i font de múltiples relats. I, després, la guerra civil, els desastres, la gent vexada, la mort senyorejant Barcelona, Lleida, el front. I encara després, l'exili. La fugida a França amb la maleta plena de negatius, com aquell qui diu la seva consciència, ara estímul de la nostra. I el camp de refugiats de Bram -punyents imatges de la vida concentracionària, l'home convertit en animal, humiliat, privat de llibertat- on Centelles fixa instants terribles com si volgués distanciar-los, com si fos, aquesta operació, una afirmació de la llibertat perduda. Pensar que les imatges de l'horror són obscenes és una altra desviació més de la nostra correcció política. Les imatges de l'horror són recordatori de la nostra misèria, són puntals de les nostres possibilitats de recuperació. Són dures, però són imprescindibles.

L'exposició integra hàbilment la història del país amb la del seu repòrter. I això li dóna una càrrega entranyable. Les màquines de fotografiar, documents personals, la família, ens mostren com la història general afecta les vides de tots. La vida real del fotògraf ens va certificant que, darrere aquelles imatges brutals, hi havia uns ulls carnals que volien veure, que veien i que fixaven per a nosaltres, per afinar la nostra consciència, tots aquells horrors.