Les formes de l'esforç

La matèria primera

Francesc Serés

Empúries

Barcelona, 2007. 236 pàgines

Potser al darrere hi bategava la voluntat de distanciar-se dels relats que configuraven De fems i de marbres, un llibre on es prenia nota dels canvis viscuts per la pagesia de Ponent durant les últimes dècades, però el cert és que en els contes de La força de la gravetat -un volum on la ironia i la lleugeresa, la mirada prima i asèptica de la realitat immediata eren també uns elements desterrats del text-, Francesc Serés (Saidí, 1972) es decantava per testimoniar la transformació social viscuda a Catalunya, el paisatge laboral de la classe mitjana treballadora, els esforços quotidians per sobreviure d'uns personatges que eren obrers metal·lúrgics, viatjants, miners o guàrdies forestals.

Serés hi mantenia la dura exigència estilística del llibre anterior, i no hi era tampoc absent la base que centrava el punt de sortida de cada un dels relats -l'aniquilació dels costums del món vell per les tendències del món modern-, però hi deixava de banda la lluita dialèctica entre el real i el simbòlic, el joc amb la fantasia de la decadència i l'extinció, l'aridesa èpica amb què definia l'existència en un medi rural. Ara, amb La matèria primera, Serés habita i es mou en el mateix territori, però se situa més enllà de la ficció estricta perquè, a pesar que l'objectiu és idèntic ("el que m'interessa és la versió de la història que ens pot explicar la gent que viu i treballa a Catalunya", va dir en una entrevista), el que domina el ritme i el to de cada un dels capítols del llibre és la necessitat de construir un relat de no ficció, cedir directament la veu no als personatges sinó a les persones que podrien haver inspirat els contes anteriors. De la mateixa manera que l'estratègia seguida per Serés a La força de la gravetat era la reeducació de la narració en reportatge, aquí el pla dissenyat es localitza en el fet contrari, la conversió del reportage o la crònica en un artefacte narratiu de primer ordre. Fet i fet, al lector tant li fa que els personatges, les anècdotes i les experiències que surten a La matèria primera hagin estat recol·lectades a través d'un treball de camp o que siguin fruit de la imaginació de l'autor: el que importa és que funcionin, que commoguin i que sorprenguin, tal com passa en la majoria de textos reunits aquí.

La fórmula que desencadena cada un dels capítols és semblant -gairebé sempre una entrevista de l'autor amb un treballador de qualsevol ram, acompanyada de la descripció documentada de l'espai físic on es produeix la seva quota laboral-, però aquesta monotonia, lluny d'aclaparar la paciència del lector, ajuda a visualitzar un dels interessos que mouen el llibre, la necessitat de transmetre la pesadesa inherent en l'obligació de tota feina. A La matèria primera hi ha un itinerari majestuós pel paisatge humà que condiciona el funcionament de la quotidianitat, l'anàlisi narrativa d'una infinitat de casos i circumstàncies laborals que donen la mesura humana i social de les realitats diverses que dibuixen el panorama de la Catalunya quotidiana. A Capvespre a la vora del Huron, un conte de Charles Baxter estratègicament esmentat a l'epíleg de La matèria primera, on en es descriuen les trivialitats d'unes famílies i unes colles d'amics que van a passar un dia de festa a la vora d'un riu, es pot llegir el següent: "Aquí no hi ha cap història, quin alleujament que no hagi d'explicar cap història sobre aquesta gent". Baxter, evidentment, fa el contrari del que predica, i el mateix és el que porta a terme Serés: explicar la història de la gent sense història literària i amb una vida al marge de les casualitats espectaculars d'un argument calculat amb exactitud, la història de la gent que no viu res més enllà de les penúries i les alegries d'una vida quotidiana directament marcada per les il·lusions i els daltabaixos originats en el seu lloc de treball, les experiències avorrides sense èpica ni lírica de les hores de cada dia.

Al cap i a la fi, és el propi Serés a l'entrevista esmentada abans qui resumeix amb més precisió què és el que hi ha dins de La matèria primera: "Intento trobar el relat que pugui explicar les formes de l'esforç que fem servir a Catalunya per vèncer aquesta força de la gravetat que sembla que patim". I el lector no pot deixar d'opinar que l'intent teòric que pretenia realitzar l'autor ha esdevingut un triomf. Ara bé, que no s'hi acosti ningú que busqui esclats d'humor, entreteniment fàcil o concessions morals perquè en sortiria trist, decebut i amb ganes de faltar l'endemà a la feina.