El pianista que tenia ulls

Captivador com a persona, divertit i agut, impulsiu i negre, talment un Greco que hagués estat alegre...". Així defineix el poeta francès Léon-Paul Fargue en els seus Portraits de famille (1947) a Ricard Viñes, el pianista nascut a Lleida el 1875 que el primer terç del segle XX va revolucionar el món del piano posant el seu virtuosisme al servei de la música contemporània. Qui fou l'apòstol del pianisme de les avantguardes, responsable de gairebé un centenar d'estrenes i primeres audicions d'obres de compositors com Claude Debussy, Maurice Ravel, Erik Satie, Sergei Prokofiev, Manuel de Falla o Joaquín Turina, entre molts d'altres, és actualment, 64 anys després de la seva mort, un desconegut al seu propi país. Reivindicar la seva figura i el seu compromís amb la música del seu temps és el propòsit de l'exposició Descobrint Ricard Viñes, el pianista de les avantguardes, que des d'ahir presenta la Fundació Caixa de Catalunya a l'Entresòl de La Pedrera, a Barcelona, fins al proper 4 de març. Des de meitat d'aquest mes i fins a finals de maig la mostra s'exhibirà al museu Jaume Morera de Lleida.

Viñes tenia tots els ingredients per ser un artista de llegenda. Posseïa un gran talent musical i tenia una inesgotable fam de conèixer, un tarannà afable i un tracte exquisit que li va permetre relacionar-se i ser amic dels més destacats artistes i intel·lectuals de França de les primeres tres dècades del segle XX. Aquesta cara brillant de la seva polièdrica personalitat amagava una part fosca, la seva addicció al joc, que el va portar, a la fi dels seus dies, a morir sol i en la misèria en una trista habitació d'un hotel del Portal de l'Àngel de Barcelona, el 29 d'abril de 1943.

Fill d'una família humil, Ricard Viñes va començar la seva formació musical als set anys amb l'organista lleidatà Joaquim Terraza. Dos anys després es va traslladar a Barcelona per estudiar amb Joan Baptista Pujol i el 1887, seguint el consell d'Isaac Albéniz, va marxar a París, on va coincidir amb Enric Granados, amb qui va conviure una època a l'Hotel de Cologne et d'Espagne, i va conèixer Ravel, amb qui va mantenir una llarga amistat. El 1894 va guanyar el primer premi de piano del Conservatori de París i l'any següent va fer el seu primer recital a la mítica sala Pleyel i inicià una intensa i brillant carrera concertística per tota Europa sense oblidar-se de Lleida, on durant anys oferia concerts per la festa major.

Tot i ser un virtuós, des de l'inici de la seva carrera va defugir l'exhibicionisme per comprometre's amb la música del seu temps, la qual cosa el portà a ser el màxim protagonista del pianisme francès d'inicis del segle XX. Les seves indicacions i forma de tocar van influir en els seus col·legues. Els compositors li van dedicar nombroses obres noves, tant els francesos com els espanyols de pas per París i dels quals Viñes feia d'introductor. Van ser gairebé una cinquantena, amb les quals podia confegir diversos programes de concert. Però no únicament estrenava les obres dels compositors francesos, sinó que en el seu afany d'obrir-se a nous horitzons en els seus recitals incloïa també partitures d'autors russos desconeguts a França -va ser el primer a tocar a París la versió original per piano dels Quadres d'una exposició, de Mussogrski- i, a partir de 1920, també de llatinoamericans.

L'interès de Ricard Viñes, però, no se cenyia a la música. Tot i no haver anat mai a l'escola, era una home d'una vastíssima cultura i d'interessos múltiples. Sentia tanta passió per la literatura que no es va conformar en bastir una important biblioteca, sinó que ell mateix escrivia poemes i dístics satírics; la fascinació per l'art -era amic d'August Rodin, Aristides Maillol, Juan Gris, Man Ray i va ajudar Picasso en el seus primer anys a París- el va portar a fer una col·lecció de dibuixos i pintures amb obres de Picasso, Isidre Nonell i Odilon Redon, entre molts d'altres; interessat per les llengües, va aprendre, a més de català, castellà i francès, anglès, alemany, grec, rus, àrab, hebreu i llatí; la seva obsessió pels nombres el portà a estudiar de forma autodidacta àlgebra i a inventar codis xifrats i alfabets críptics; i el fascinaven l'astronomia, l'astrologia i les ciències ocultes. Tan ample ventall d'interessos va fer que Satie el qualifiqués com "únic pianista que tenia ulls', un músic que sabia "mirar" més enllà del llenguatge dels sons, fet poc freqüent entre els professionals de la música.

Aquest immens capital de coneixements, però, tenia el seu taló d'Aquil·les en la seva addicció al joc de la ruleta, que l'abocà a la misèria. Els deutes de joc que va contraure durant la seva gira de cinc mesos per Amèrica del Sud, l'any 1930, el van obligar a romandre-hi cinc anys i no va ser fins al 1936, i gràcies a l'ajuda de la seva família i amics, que va poder tonar a Europa. A França va poder reprendre la seva carrera concertística. La invasió alemanya de França, però, el va retornar a Espanya. Allunyat dels circuits de concerts, va sobreviure amb l'ajuda dels amics i el 19 de març de 1943, quaranta dies abans de morir, va fer el seu darrer concert al Palau de la Música Catalana.