Matèria documental

El retorn de Voltaire

Martí Domínguez

Edicions Destino

Barcelona, 2007, 230 pp.

En un dels textos recollits a Bestiari -un llibre sobre qüestions de la fauna i la flora hereu de la curiositat dels enciclopedistes francesos-, Martí Domínguez es declarava convençut que "caminar per la vida sense atendre a la singularitat dels bufaforats o del frare cugot resulta tan imperdonable com no emocionar-se amb les cantates de Bach o amb els gravats de Dürer". I és a partir d'aquest principi que sembla natural que la seva narrativa se centri en un seguit de personatges interessats en una assignatura vital que molt bé podria anomenar-se lliçons de coses: el comte de Buffon era el protagonista de la seva primera novel·la, les experiències de Goethe a Itàlia constituïen el nucli de la segona novel·la que va publicar, i no és gens estrany que a la seva tercera obra narrativa hagi triat com a personatge clau la peripècia vital de Voltaire. Més enllà de la fixació per una manera d'entendre el món que uneixen als tres protagonistes de la narrativa de Martí Domínguez, el lector hi observa una manera comuna de gestar i construir la novel·la: un gran esforç d'erudició documental que li serveix per bastir l'atmosfera i l'ambient d'època, la tria d'un moment en la història del personatge que actua de detonant per recordar episodis del passat i recapitular així els anys gloriosos o crítics, una prosa entusiasmada en recalcar les meravelles de la natura, i una voluntat manifesta de combinar la narració amb el didactisme. El retorn de Voltaire participa de tots aquests trets i el lector s'emporta la certesa que llegeix un llibre més preocupat per la fidelitat a les dades històriques que no pas per l'afany de edificar escenes narratives.

L'anècdota que posa en funcionament la novel·la neix en el viatge cap a París que fa Voltaire després de vint-i-vuit anys d'absència de la capital: l'excusa és l'assistència a l'estrena d'una obra de teatre, però també hi ha la necessitat de retrobar-se amb els pocs amics que li queden i, sobretot, la necessitat d'enfrontar-se als fantasmes del passat que li han forjat el present. Martí Domínguez ha escrit una novel·la que pot ser molt útil a tothom que vulgui conèixer la biografia d'un personatge que va ser el capdavanter dels philosophes del Segle de la Raó i que van emprendre la tasca de reescriure el món des de la lògica i el pensament racional. A El retorn de Voltaire el lector hi localitza l'esperit satíric d'un escriptor obsessionat en la lluita contra la superstició i el fanatisme religiós, hi presencia els mecanismes socials que regeixen la vida illustrada, i pot contemplar des de la primera fila els vincles existents entre les lliçons de la filosofia de la vida i la seva representació quotidiana. Van apareixent els episodis de la vida de Voltaire, Martí Domínguez sap dibuixar el caràcter i la personalitat del protagonista del llibre, però el lector acaba tenint la impressió de trobar-se davant d'una biografia novel·lada que no satisfà gaire perquè no es decanta ni per una cosa ni per l'altra: com a biografia es busquen massa els fets més postissos d'una llarga experiència vital per dotar-la de ritme literari, i com a novel·la es té la sensació que el que hi predomina és una col·lecció d'esdeveniments caòtics i sense cap sentit just. A l'altra banda de la voluntat didàctica que dilueix el fil narratiu, el lector d'El retorn de Voltaire es troba també amb una prosa que permet una lectura àgil i fluïda, però que no sempre aconsegueix esquivar l'afany de constatar exageradament la decrepitud física del protagonista i la decadència moral de l'entorn d'una societat convulsa.

El retorn de Voltaire és un llibre que es llegeix bé, sense entrebancs remarcables, serveix per obtenir una visió resumida de la personalitat d'un escriptor clau de la cultura europea i d'un període essencial en la formació de la contemporaneïtat, però al lector li sap greu no haver pogut llegir una novel·la: encara que desconegués tots els avatars de la vida de Voltaire que Martí Domínguez reuneix aquí, la impressió que s'endú és ho hauria pogut saber més bé a través del contacte directe amb el fons documental que utilitza l'autor.