No anem pas bé
Petits poemes en prosa
Charles Baudelaire
Traducció d'Alexandre Ferrer
Aeditors
El Perelló, 2006, 189 pàgines
El recull que Charles Baudelaire va dubtar sempre d'intitular Petits poemes en prosa o L'spleen de París és un dels llibres que més acusen allò que avui en diríem, seguint Kierkegaard i Sigmund Freud, "pulsió de repetició". La major part dels temes que es troben en aquest llibre, basats gairebé sempre -per influència d'Aloysius Bertrand (Gaspard de la nuit) i de Sainte-Beuve (Joseph Delorme)- en l'espectacle, les misèries, les contradiccions i també la grandesa de la gran ciutat, són temes que Baudelaire havia explorat ja amb un èxit enorme i una coherència estructural extraordinària en el seu poemari Les flors del mal. Com va dir T.S. Eliot, "Baudelaire és, sens dubte, l'exemple més gran de poeta modern en qualsevol idioma".
Amb intencions que mai no han estat aclarides, Baudelaire va preparar, simultàniament i posteriorment a la primera edició de Les flors del mal, aquest aplec de cinquanta peces breus en prosa -publicat pòstumament-, iniciativa que només s'acaba d'entendre per allò que ell mateix va manifestar en més d'una ocasió: volia demostrar que la prosa francesa no tenia per què ser aliena a algunes de les principals característiques dels seus versos, és a dir, la musicalitat, el ritme dels períodes, la tria exquisida del llenguatge, l'abundor de figures metafòriques, i l'exposició de certes grandeses i misèries urbanes, com ja hem dit.
Per això hi ha una gran quantitat de temes tractats en aquest llibre que són redundants -de vegades fins i tot en la matèria verbal mateixa- respecte a Les flors del mal, com ara el tema de les velletes, el tema del flâneur, el de les multituds, el del saltimbanqui, el de les viudes, el de la "invitació al viatge", el del "crepuscle del vespre", el de la "bella Dorotea", el del vi i l'embriaguesa, el de la lluna o el de "la dona que passa". És cert que algun d'aquests temes estan tractats amb una claredat expositiva i analítica que la prosa potser permet més que no la poesia, com ara el de les multituds, que és un dels "poemes en prosa" d'aquest llibre que l'agermanen, no solament amb el poemari gran de l'autor, sinó també amb textos majors de la seva producció, com El pintor de la vida moderna.
Res més clar quant a aquesta qüestió capital (mai tan ben dit) per a Baudelaire com aquestes paraules: "No és permès a qualsevol de prendre un bany de multituds
[aquí, naturalment, ressona el conte de Poe, The Man of the Crowd]: fruir de la munió és un art; això només pot fer , a despit del gènere humà, una infusió de vitalitat a qui una fada ha insuflat en el seu bressol el gust del travestisme i de la màscara, l'odi al domicili i la passió pel viatge. | Multitud, solitud, termes iguals i convertibles pel poeta actiu i fecund. Qui no sap poblar la seva solitud tampoc no sap sentir-se sol entre una munió atrafegada". L'eco de la màxima de La Bruyère hi és igualment evident: "Ah! Le malheur de ne pas pouvoir être seul!", i, més avall, quan Baudelaire diu "Només per a ell, tot és vacant", s'endevina un dels temes més ben recollits per Walter Benjamin en els seus notabilíssims excursos sobre el poeta francès.
Fins aquí, doncs, tot la mar de bé: no passa res perquè un gran autor es permeti les redundàncies, ni passa tampoc res perquè els lectors catalans ja disposin, a partir d'ara, que jo sàpiga, almenys de tres versions d'aquest mateix llibre: la que va traduir l'ínclit Agustí Esclasans per a la Llibreria Catalònia als anys 1930, la que van posar en llengua catalana Anna Montero i Vicent Alonso (Llibres del Mall, 1983), i aquesta de què parlem avui: tan lícita és la reiteració de Baudelaire com la "pulsió de repetició" dels traductors del país, en especial si tenim present que cada generació exigeix, indefectiblement o quasi, una nova traducció d'un autor "clàssic".
Els problemes neixen quan un es fixa detingudament en aquesta traducció, i la compara, ja no amb les altres que hi havia, sinó amb l'original. Si la intenció de Baudelaire era tan clara -fer anar la prosa francesa com Ciceró feia anar el llatí-, és a dir, polir el llenguatge encara amb més cura que no ho havia fet a Les flors del mal, llavors costa d'entendre que el traductor d'aquest llibre faci servir formes verbals com ara "fou" i "diguí", tradueixi les petites vieilles com "les petites velles", quan en català se n'ha dit tota la vida "velletes", posi com a títol del poema nºXII Les munions, quan està molt clar que Baudelaire parla ni més ni menys que de "les multituds", repeteixi fins a 13 vegades, a la pàgina 92, el possessiu "seu" i "seva" -confonent la llengua catalana amb l'anglesa-, parli de "les narius" quan a Catalunya són "els narius", i, last but not least, escrigui sempre, amb irreprimible contundència, "per tot arreu", en comptes de "pertot arreu".
S'agraeix molt que apareguin noves traduccions dels clàssics, com ja hem dit; però aquesta presenta massa defectes perquè puguem fer-ne una abrandada i gran lloança.
