La vida, vell amic, és un cabaret

Accions al cos

David Bestué i Marc Vives

Galeria Estrany & de la Motta. Passatge Mercader, 18. Barcelona.

Fins al 13 de gener

Baobab

Enrique Mestre-jaime.

Galeria ADN.

Carrer Enric Granados, 49. Barcelona.

Fins als 30 de gener

Atenció!. Feia temps que el trist panorama galerístic de la ciutat de Barcelona, immobilitzat per la camisa de força de les regles del mercantilisme, no fugia per la tangent. Dinamisme (el gest abans que l'obra), provocació (contra l'anomenat bon sentit), humor (filosòfic, satíric, bufonesc, líric) i ironia (intel·lectual disfressada) en són les claus. Des del seu Cabaret, a la galeria Estrany & De la Motta, David Bestué (Barcelona, 1980) i Marc Vives (Barcelona, 1978) ens ensenyen que la lògica sempre és falsa, que tot ésser humà ha de cridar, que hi ha una gran tasca destructiva, negativa, per complir. Escombrar, netejar... els sona? Benvinguts a Dadà. Confiança indiscutible en tot déu producte immediat de l'espontaneïtat pensada (treballada, planejada); i al teatre de l'irreverent, des de l'afirmació de la potència visual de l'acció (i la seva negació).

David Bestué i Marc Vives treballen junts des de l'any 2002. En les seves accions revisen per blocs els temes tractats per la modernitat del segle XX. A les primeres, titulades Accions a Mataró (recollides en un llibre) els van seguir les Accions a casa (en format pel·lícula). L'última entrega, Accions al cos, rodada el passat 25 d'octubre a la Sala Mirador de Madrid, es presenta fins a mitjans de mes a la galeria barcelonina, i suposa el primer contacte del duo barceloní amb un espai comercial.

El que l'espectador veurà a la sala del passatge Mercader de Barcelona és un vídeo, documents fotogràfics, els dibuixos preparatoris de cada acció i alguns objectes i disfresses utilitzats pels artistes i els seus col·laboradors. Un atrezzo prescindible, ja que un treball basat en el procés implica una problemàtica en la seva formalització. Encara que si del que es tracta és de fetitxitzar i comercialitzar un treball que es resisteix a això, s'ha de reconèixer que els interessos dels artistes i els galeristes no sempre coincideixen.

L'experiència d'una distància entre el pensament i la realitat és el punt de partida de Bestué i Vives. Buscant la intimitat directa amb el món objectiu, amb l'espectador, i oberts a la sensació estètica del descob riment de les coses i les seves relacions, amb formats precaris, que no aguanten, els dos artistes propugnen la imperfecció contra la perfecció, la contradicció, el antipositivisme, el joc.

Així, les grans figures artístiques de la modernitat i la contemporaneïtat nien en situacions absurdes, bromistes, o sublimades en la seva negació. Manzoni, Matta-Clark, Duchamp, Lygia Clark o Santiago Calatrava es barregen amb les presències a l'escenari d'uns braços amb picarols, el ball dels planetes entorn d'un cos femení o la d'un home que se separa de la seva meitat. Però cal aclarir que Bestué i Vives no fan poesia en el barret, al més pur estil dadaista. No, la seva obra no és absurda, ni casual. Ni de bon tros anàrquica. Simplement resumeix una voluntat de voler mirar el món, i també l'art, amb ulls nous a base de reconsiderar les nocions i béns adquirits de la història. Sense més pretensió.

En una època en què fins i tot la noció de realitat està qüestionada, el neodadà de Bestué i Vives ens convida a saber que tot és real i, per tant, serveix per aclarir les consciències. El banal, l'habitualment gastat, resulta tan rellevant com els múltiples esdeveniments de la vida diària. No només la identificació de l'art i la vida troba la seva expressió en la idea artística del gest, de la desmaterialització, també en un mini-espai de reducció dels gestos. El teatre. Life is a Cabaret.

A l'altre extrem, trobem l'obra d'Enrique Mestre-Jaime (Barcelona, 1968) que ens recorda que l'art no només és experiència, vida i gratitud. També és decoració. El viatge a l'Àfrica d'aquest jove artista es redueix a les formes apreses dels vaixells argilosos encallats en una ment occidentalista.

Arquitectures que han estat modelades amb les mans, teixits de tova sobre fons apresos on es fonen els cels amb l'anyil: la llum reduïda en el marc d'irregulars finestres, ulls que observen, formes ovoides que podrien despertar la imaginació d'un director de cine.

La fascinació que li produeixen al pintor els graciosos camells hauria de donar per a alguna cosa més que la imatge comercial d'una capsa de cigarrets. Contra els baobabs, dadà.