El XVIII a Menorca

Els Nikolaidis

Josep M. Quintana

Proa

Barcelona, 2006. 461 pàgines

Menorca va ser, sobretot durant el segle XVIII, una mena de cruïlla a la qual els esdeveniments històrics propis de l'illa eren quasi sempre respostes als esdeveniments històrics de l'Europa que pugnava pel domini o el control de la Mediterrània. D'aquesta manera, l'alternança en la sobirania de l'illa per part de francesos, anglesos i espanyols va condicionar sobre manera tot aquell període al qual la burgesia va anar guanyant terreny a una aristocràcia inútil i cada cop més decadent per quedar-se'n no només les propietats i les fortunes, sinó també els càrrecs polítics i de poder.

Les temporades de sobirania anglesa, en aquest cas, van ser les de més moviment vistes les facilitats que els britànics van donar per al lliure comerç i per establir-se en aquella illa, que juntament amb Gibraltar es convertia en un punt de domini estratègic importantíssim per al control de la Mediterrània. Tot això ho tenia ben apamat Josep M. Quintana quan, havent descobert la importància de la colònia grega establerta en aquella illa durant l'èpo ca, es posà a novel·lar la història d'una família, documentada, que hi va fer fortuna, que va acabar adquirint les propietats de tots els altres grecs i va ostentar importants càrrecs polítics i de poder. Però això, que segurament s'estava convertint en una inflexible novel·la històrica, va asfixiar l'autor, que va decidir començar de nou inventant del tot la família grega que protagonitzava la història i intentant una mena de novel·la familiar tipus Els Buddenbrook, en la qual es retratava l'arribada, l'enriquiment i la consolidació de la família grega a Maó, que en mans dels anglesos es va convertir en capital de l'illa. És a dir, que d'una novel·la històrica en sorgeix una saga familiar amb aspiracions a Bildungsroman, novel·la de formació que segurament no acaba de funcionar com a tal perquè l'única formació dels dos protagonistes centrals, pare i fill, és l'econòmica, la que els acaba fent rics i convertint-los en personatges importants de Maó; perquè la formació espiritual i moral, que és la que acostuma a importar en aquests casos, hi és quasi absent si no és per una llarga carta en què el fill explica la seva peripècia i els seus ideals polítics adquirits a partir de les seves experiències napoleòniques.

Quintana intenta una novel·la familiar tipus 'Els Buddenbrok' a Maó

Però ni tan sols això ens alimenta el personatge, donat que quan li cal prendre el rol del pare la seva actitud prescindeix de tot aquest bagatge, de manera que potser s'hi trobi a faltar una tercera generació, la que dilapidi la fortuna familiar en pro d'uns interessos més estètics que econòmics. Una mena d'Estevet, vaja, que hauria donat una mica de suc a una novella que a causa de la seva pulcritud no s'embruta prou amb uns personatges que podrien ser absolutament flaubertians si no fos perquè no s'hi intueix una voluntat del tot objectiva cap a ells per part de l'autor, i, sobretot, perquè es queden en pures màscares sense profunditat ni suor, ni saliva, ni alè.

Només alguna escena, com la de la filla gran seduint el futur sogre de la germana per parar-li una trampa, sembla que tingui aquella càrrega de vida que els personatges principals no tenen però que, curiosament, sí que tenen alguns dels secundaris que representen, sobretot, l'aristocràcia inútil que va perdent el seu poder en el silenci i la foscor dels seus palauets i casalots mentre casen els fills amb la burgesia per salvar el poc que els queda.

És en aquests personatges, sobretot, on rau l'excel·lència d'aquesta novel·la que pretén, i en certa manera aconsegueix, ser perfecta en el ritme, en les descripcions i explicacions que es donen en matèria de comerç, qüestions jurídiques, relacions polítiques i fets històrics.

I són aquests personatges el paisatge perfecte on es poden desenvolupar aquestes ombres protagonistes a partir de les quals el lector pot accedir a una important porció de coneixement sobre l'illa i un dels seus moments històrics amb més moviment en tots els sentits. Els Nikolaidis, doncs, no són Els Buddenbrook, però potser n'haurien estat uns bons amfitrions si aquests haguessin volgut visitar Menorca alguna vegada.