La importància d'editar bé

Lo somni

Bernat Metge

Edició crítica de Stefano Maria Cingolani.

Els Nostres Clàssics, Editorial Barcino,

Barcelona, 2006, 314 pàgines

Fer-ne una edició crítica és la manera més acabada de rellegir un clàssic com Lo somni i de reflexionar sobre el seu valor actual i sobre les intencions de Bernat Metge (c. 1346-1413). Stefano Cingolani ha arrodonit la feina amb una competència i un estil impecables. Fa temps que ha deixat de ser un altre il·lustre catalanòfil italià per convertir-se, ras i curt, en un dels nostres millors medievalistes. Filòleg de gran professionalitat, exhibeix un saludable esperit lliure i irònic i un inexcusable interès pel fet literari, sempre presents als seus escrits. Autor de l'interessant assaig Joan Roís de Corella: la importància de dir-se honest (Tres i Quatre, 1998), la seva dedicació a Metge culmina en aquesta edició de Lo somni , que marca també un nou rellançament (no és el primer) de la històrica col·lecció Els Nostres Clàssics, ara sota l'animós pilotatge de Carles Duarte.

Aquest completíssim volum restitueix a 'Lo Somni' el vernís lèxic i sintàctic llatí que emana dels clàssics

Cingolani dobla el nombre de textos de referència coneguts a partir dels quals Metge basteix l'estructura de l'obra

Aquest completíssim volum aporta, en primer lloc, un text sòlidament establert, que restitueix a Lo somni el vernís lèxic i sintàctic llatí que emana dels clàssics que tant inspiren Metge i que alguns manuscrits esmenen per obra i gràcia de copistes massa manefles. Aquesta operació és possible gràcies a un dels grans avenços de l'edició: Cingolani dobla el nombre dels textos de referència coneguts -cristians i clàssics antics i medievals- a partir dels quals Metge basteix l'estructura de l'obra i també la lletra de molts passatges. Identificar aquestes fonts, traduïdes o refetes amb llibertat -vet aquí l'originalitat de l'escriptor preromàntic: no escau parlar de plagi-, ha permès també millorar algunes lliçons, triant la variant que reporta adequadament la font utilitzada.

Aquest avenç contribueix també a l'aportació fonamental de Cingolani: una nova lectura de Lo somni, basada en la manera com Metge utilitza aquestes fonts i en les seves implicacions literàries, és a dir, l'horitzó formal que dibuixen. Si fins ara, seguint Martí de Riquer, gairebé tothom havia llegit el relat del somni de Metge mentre roman empresonat -se li apareixen el difunt rei Joan I, de qui va ser secretari a la cort, Orfeu i Tirèsies- com un text exculpatori del funcionari àulic acusat de corrupció, Cingolani sosté, amb prou verse mblança, que la presó pot ser una figura literària i que una obra com aquesta, tan emmirallada en llibres similars com el Secretum de Petrarca -assequible en la traducció de Xavier Riu (Quaderns Crema, 2004)-, és fruit d'un procés de maduració llarg i no té gaire sentit, per tot el que diu i pels temes que debat, com a pamflet urgent. Ressalta així el valor estrictament literari de Lo somni, com a diàleg a la manera clàssica, ple de meditacions -i d'implicacions- morals, filosòfiques i polítiques. Aquesta lectura resta maniqueisme i matisa la discussió que enfronta Metge amb el rei i després amb Tirèsies, i ens allunya de la simplificació de veure un Metge cínic i epicuri que acaba convertit al dogma, convençut per les raons alienes.

Només goso plantejar una objecció, i no sé si retreure-la a una decisió de Cingolani o més aviat als criteris establerts pels responsables de la col·lecció. El text de Lo somni es presenta amb un aparat crític a peu de pàgina que recull, primer, les lliçons variants i, en segon lloc, un considerable nombre de notes, la majoria dedicades a citar els fragments c onsiderats com a fonts de Metge, junt amb alguna escadussera explicació de context o de sentit. En canvi, els dubtes lèxics que raonablement pot tenir el lector no especialista es despatxen amb un insuficient glossari al final del llibre, que només inclou una trentena de paraules i remet a l'Alcover-Moll i altres "diccionaris normatius i generals", que ja recullen la majoria del lèxic de Metge. No s'afavoreix gaire la difusió dels clàssics obligant a tirar de diccionari el lector cultivat, aquell que no viu a dieta estricta de codis i catedrals supervendes i pot tenir el sa interès d'apropar-se a obres com Lo somni. És l'antítesi d'allò que promou Francisco Rico des del Centro para la Edición de los Clásicos Españoles: el seu Quixot, amb notes de lèxic i de context a peu de pàgina, és un model del que ha de ser una difusió dels clàssics que no giri l'esquena al públic.