Memento mori

Elegia

Philip Roth

Traducció de Núria Parés

RBA

Barcelona, 2006. 125 pàgines

Amb la publicació d'aquesta seva última novel·la, Philip Roth -un dels grans de la literatura nord-americana del segle XX juntament, per generació, amb Nabokov, Salinger, Flannery O'Connor, John Updike o Carson McCulllers- restaura una part dels temes propis tradicionalment de l'elegia antiga: el cant d'una desgràcia, el plany per un objecte d'amor perdut o no encara del tot aconseguit (un mort, una amada), fins i tot una tragèdia. Pròpiament parlant, l'elegia es diu així pel fet que fa servir una forma mètrica molt determinada, el dístic elegíac, format per la suma alternada d'hexàmetres i pentàmetres, és a dir, versos de sis i cinc mesures (avui en diem accents): amb aquest model van ser escrites totes les elegies gregues i romanes, encara que el motiu d'aquestes variessin entre Cal·linos i Tirteu, Filetas i Cal·límac (bibliotecari, aquest, de la famosa col·lecció d'Alexandria), i, ja a Roma, Properci, Tibul i Ovidi (possiblement el triumvir de què Goethe parla a la seva famosa i eròtica Elegia Romana núm. V, on llegim: "Molts cops he fet poesia en els seus braços, | i la mida he comptat de molts hexàmetres | amb els dits, a pleret, damunt la seva esquena").

L'elegia, doncs, que es definia bàsicament per una forma mètrica molt determinada, va variar la temàtica; i si, de bell començament, tota elegia feia els honors a la seva possible etimologia -ja sigui fonètica, per la reiteració del fonema é , que era com crit de desgràcia entre els grecs; ja sigui semàntica, derivada d'éleïn (plorar), ja sigui, més popularment, d'élégeïn (dir: ai las!), tal com es troba aplicat a Ifigènia a Tàuride, d'Eurípides: "Ah, serventes meves, com m'abismo en sinistres cants fúnebres, en els planys (élegois) sense lira d'un cant que no és pas el de les Muses, é , é , en gemecs de gran dol!"-, després va convertir-se en un gènere imprecís de continguts, i molt proteic, com ho demostren les variacions de contingut de les elegies d'Ovidi en temps d'August: l'Ars amandi, les Heroides i les Tristes, aquestes basades en el seu exili a les ribes del Mar Negre (tot això a la Fundació Bernat Metge).

Atesa aquesta tradició, no ens ha d'estranyar que en la literatura europea posterior al Renaixement -és a dir, a la veritable, gran restauració de les formes literàries grecollatines-, l'elegia es fes servir per a tota mena de motius, que sovint coincideixen, com era d'esperar, amb algun dels seus destins temàtics de l'Antiguitat. Les Elegies Romanes, de Goethe, són una enyorança de la Roma clàssica, però també són altament eròtiques; les Elegies de Hölderlin són el que són; les de Rilke són pròpiament metafísiques i amoroses; i aquest mateix tirant, amb un afegitó polític, posseeixen les Elegies de Bierville, de Carles Riba.

Per això resulta d'un gran interès que Philip Roth restauri l'esperit primigeni de l'elegia com a gènere, ara ja sense metre, però amb una prosa que en llegua original és senzillament prodigiosa, i escrigui aquesta seva Elegia -tot i que, en anglès, el llibre es diu Everyman, en al·lusió al nom de la joieria del pare del protagonista- tot reprenent la seva antiga v inculació als destins atzarosos de l'home (i de la dona) i, al capdavall, anant més lluny i qui sap on, a la pròpia mort, el més funest dels destins nostres. El llibre de Roth és magnífic: potser comença amb un petit excés de malalties cardíaques i de tota mena; però, literàriament parlant, estan pensades per preparar el lector a considerar molt versemblant l'episodi que contenen les primeres pàgines: l'enterrament del mateix protagonista. Aquest, després de repassar les aventures professionals i morboses de la seva vida, i també totes les relatives a l'amor -amb luxe de detalls, val a dir, inclosa una relació amb una mena de Lolita, cap a la meitat del llibre, que té joiosa tirada a fer la cosa per angustam viam -,, després de jubilar-se i fer de professor de pintura per a persones que estan tan malaltes com ell o encara més, acaba el llibre amb una visita accidental al cementiri on jeuen els seus pares -la gran figura del pare jueu, comerciant de joies i rellotges a la ciutat d'Elizabeth!-, en una escena digna del millor Shakespeare, és a dir, anàloga al desenterrament de les restes del bufó de la cort de Hamlet. I així, quasi de la mà tragicòmica de Yorick, s'arriba al final de tot del llibre, i això no és descobrir res de nou al lector atesa la manera com comença: després de tantes operacions a cor tancat o mig obert, després de tants de stents en artèries embussades, el nostre protagonista no resisteix una darrera intervenció quirúrgica i deixa d'existir. D'aquí ja podeu passar altra vegada a les primeres pàgines, en què els germans, mullers i fills d'aquest bon home (Philip Roth, ell mateix?) diuen paraules de comiat davant la tomba encara oberta del difunt.

Direu, potser: quin llibre fúnebre per començar l'anyada! Doncs bé: el fet és que aquest any pot ser el darrer de la nostra vida. Pensareu, també, que el llibre escau més a les persones grans que als jovenets i jovenetes a la flor de la vida. Però gairebé diria que a aquests darrers els escau més urgentment que als altres: a partir de la cinquantena, s'ha de ser molt ruc per pensar que es viu eternament. Per contra, tal com explica molt bé una altra novetat (Gilles Lipovetsky, Los tiempos hipermodernos, Anagrama, 2006), sembla una constant de l'Occident present que els joves de quinze, trenta, quaranta anys, i uns quants de setanta i tot, molt ases, es pensin que només es moren els veïns. I no és així, per molt de greu que ens sàpiga: estranyament menys cada dia, com ja he dit. Tal com va escriure sensatament Flaubert en una ocasió: "Quan veig un bressol amb una criatura, no puc deixar de pensar en la seva tomba". Potser és per això que Rilke aconsellava, als seus també deliciosos Quaderns de Malte Laurids Brigge, que els nens, de molt menuts, vetllessin els difunts hores i hores: per fer-se la idea que "lo temps és breu", per anar-se construint a consciència allò que en deia "la mort pròpia", i per enllaçar, en una mateixa i única cadena, els grans que corresponen als mites antics i de sempre del carpe diem, la rosa brevis, l' ubi sunt i el memento mori. I si vivim encara un any, feliços tots!