Trets (i catacumbes)

The engulfments

of change

Lydia Dona

Galeria Joan Prats.

Rambla de Catalunya, 54, Barcelona. Fins al 15

de gener

Vides pròpies

Jordi Alcaraz.

Galeria Joan Prats

Art-Gràfic. Carrer Balmes, 54. Barcelona. Fins al 30

de gener

Paraules no

pronunciades

Patricio Reig

Galeria Trama.

Petritxol, 8. Barcelona. Fins al 16 de gener

Les sepultures del canvi. Aquest és el títol que la pintora romanesa, nacionalitzada nord-americana, Lydia Dona (1955) aplica, amb extrema exactitud, al seu últim grup de llenços de gran format a la galeria Joan Prats de Barcelona. En ells destaquen capes d'imatges esquemàtiques de peces de recanvi d'automòbil, enganxades a fils i cadenes, sota gotes i taques de pintura; en altres casos, sobre camps de colors fluorescents. L'acció de l'invisible motor de combustió trossejat pren força en la seva aparatosa dispersió, un il·lusionisme teatral que diferencia causalitat de casualitat.

En efecte, les imatges de components automobilístics, que l'artista obté dels manuals de reparació i que formen part d'una cadena de causes, es conformen ara amb ser casuals, com si es tractés d'un llançament de daus. La seva inacció és la condició de la seva activitat interior. Hi ha alguna cosa de subversió femenina als escenaris voyeurístics d'aquesta mecànica duchampiana, en els artefactes espanyols de Picabia, no com si el món fos -en el cas dadaista- la representació d'un jo solter, sinó més aviat una acció traçuda, la de la ruïna després d'una separació.

La Verge ja no és més una màquina, el quadre ja no és un enigma. No existeix la ironia. La pintura no és mai més un secret. Davant d'aquestes pintures, l'espectador no troba desxiframents, ni proves d'iniciació.

La màquina dels solters i la núvia s'ha convertit en pur detritus, alguna cosa innòcua, sense endevinalles. Deliris urbans, arquitectures biològiques, infraescenaris, llegendes urbanes... Són títols que descriuen el que realment veiem, imatges que són el que diuen ser. Davant seu, els sentits es tornen plàcids, conformes. La màquina ha estat desactivada i ja no oculta cap fenomen.

Les obres de Lydia Dona són molt clares, evidents, mai ofusquen, més aviat ens parlen amb extrem laconisme dels cels de les ciutats inevitablement químics, immòbils en la seva malaltia, que s'obren com catacumbes. En elles, el color, aparentment amable, és sempre explosiu, expansiu.

L'artista ho produeix amb una barreja de diversos tipus de pintura, des de l'esmalt ultrarreflector dels raigs i degotejos fin s al fons acrílic absorbent de llum i les línies lleugerament brillants de pintura a l'oli que perfilen la maquinària. La pintura de Dona és una operació quirúrgica, que obre encara més la ferida.

Més ferides. Poques obres d'artistes catalans es presenten tan subjectives, i alhora universals, com la de Jordi Alcaraz. Tot el seu treball podria resumir-se en un traç, com esperança o com a condemnació (de l'escriptura). La seva última i profusa producció, a la galeria Joan Prats Art-gràfic -seria desitjable una selecció més rigorosa- és la d'un poeta i els seus temes d'inspiració, la composició geològica dels sentiments humans, la cerimònia del despullament, del jo des del buit, però també la contenció emocional.

Ferides que es precipiten en el fang, pedres, cartrons, metacrilats, escultures de bombolles (llàgrimes); l'aparició com a motllo d'un objecte, patrons de gotes emmiralladores, trampa de clarors. És l'horitzó de la nostra memòria. L'obra de Jordi Alcaraz no resisteix el formalisme, és necessari veure-la des de l'altre costat. Ho deia Octavio Paz: "desitjar és recordar aquest objecte, disparar contra la seva imatge".

Patricio Reig (San Juan, Argentina, 1959) presenta a la galeria Trama el seu particular àlbum familiar d'éssers anònims, emmascarats per la virtualitat del roig i el negre, i més amablement els ocres, en les seves diferents gradacions. Mitjançant una manipulació analògico-digital, la fotografia es converteix en una pintura meditabunda, composta de fragments de text, sobres, residus, senyals.

Una nova definició de la imatge humana que no acaba mai de ser nítida, en rostres que són màscares i adjectius que, en acompanyar-les, les eludeixen. Entre l'anonimat i la confidència, els retrats d'aquests éssers que l'artista rescata dels Encants, arxius i maletes abandonades han estat buidats del seu passat per habitar una obsessió única, la de l'autor que, en la seva ingènua necessitat de sublimació, els interroga en el laboratori obscur.

Gent simple de vida probablement simple que han estat penetrats en el seu interior per algú que ens revela alguna cosa suposadament excepcional. El photoshop al servei de l'ànima.