Biografia col·lectiva

Epistolari Pere Coromines

& Joan Coromines

Pròleg de Max Cahner.

A cura de Josep Ferrer i Joan

Pujades

Fundació Pere Coromines

/ Curial edicions

Barcelona, 2006. 982 pàgines

Epistolari Joan Coromines & Manuel Sanchis-Guarner

Pròleg de Jaume Pérez Montaner.

A cura de Josep Ferrer

i Joan Pujades

Fundació Pere Coromines

/ Curial edicions

Barcelona, 2006. 394 pàgines

De la necessitat de tenir a l'abast els epistolaris dels protagonistes de la cultura de qualsevol època en deixa unes raons ben clares José-Carlos Mainer en la presentació del Proyecto Epístola, en el qual es va publicant el corpus epistolar més important de l'edat de plata de la literatura castellana: "Una carta viene a ser una tentadora encrucijada de intenciones. Flota entre la espontaneidad y la retórica, entre la biografía particular y la historia colectiva, entre lo privado y lo público. Pero además, para el estudioso, las cartas reflejan la densidad de una sociedad literaria, la temperatura precisa de las ideas que la animan y, al cabo, el grado de su libertad íntima y cívica".

El mateix es podria dir d'una de les iniciatives més notables que s'estan produint aquí: és indubtable que la Fundació Pere Coromines, en publicar l'epistolari complet del filòleg Joan Coromines (1905-1997), ofereix una eina imprescindible per conèixer els avatars històrics d'un país i les peripècies personals d'un geni insubstituïble a l'hora de parlar de la llengua catalana. Fins ara ja s'havien pogut llegir les cartes que s'havien tramès Coromines i Pompeu Fabra, per exemple, o les correspondències que havia mantingut amb altres figures com Josep Pla, Joan Fuster, Carles Riba i Joan Sales -cada llibre és un prodigi d'intel·ligència i saviesa-, però cap supera l'Epistolari Pere Coromines & Joan Coromines pel que té de triple crònica de la vida quotidiana als anys vint i trenta: és la crònica íntima de la Catalunya republicana i moderna, la crònica minuciosa d'una família barcelonina, i la crònica exemplar de l'itinerari de dos intel·lectuals, un escriptor en plena maduresa i un jove en ple procés de formació, i la forma que tenen d'expressar l'estimació paternal i la veneració filial.

A través de 318 cartes que van des del 1925 fins al 1939, l'epistolari entre Pere i Joan Coromines permet seguir, en primer lloc, els avatars de la formació lingüística de l'artífex dels monumentals Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana i de l'Onomasticon cataloniae: l'exili juvenil a Montpeller a causa de les seves activitats clandestines contra Primo de Rivera, el doctorat a Madrid sota el dictats de don Menéndez Pidal, l'ampliació d'estudis a Zuric, i l'estada a París per complementar la seva formació i des d'on fa una declaració de principis: "per a una generació que s'ha vist en la vergonya horrible de no saber conquistar la llibertat de la seva pàtria no queda més que una redempció possible: haver col·locat aquesta pàtria al nivell de cultura dels altres països, fent-la així digna als ulls d'aquests de la llibertat que no li ha sabut guanyar".

Tan sols s'han de consultar les dues obres esmentades més amunt per adonar-se que va complir amb l'objectiu que es va marcar, però aquest Epistolari regala altres coses més enllà del compromís d'un patriota: hi ha el retrat de la vida universitària europea, la descripció dels traços d'un caràcter acceptadament misantrop que situa l'estudi per sobre de l'amistat, la seva passió per l'excursionisme, els avanços que experimenta en la investigació lingüística, l'interès que mostra cap a qualsevol manifestació d'ordre humanístic, les petites misèries i els grans anhels de la vida quotidiana, les estratègies de la supervivència a la Barcelona de la guerra civil i el seu pas pel camp de concentració del Voló abans d'exiliar-se a l'Argentina.

No s'ha de creure, però, que en aquest epistolari només hi ha un protagonista, perquè la figura i la personalitat de Pere Coromines no és la d'un receptor passiu sinó que adquireixen una presència real en convertir al seu fill en el confident dels seus projectes literaris, aconsellant-lo i advertint-lo des de l'experiència dels riscos, perills i errors que s'oculten enmig del camí de la vida, donant la seva visió de les coses des de l'orgull de pertànyer a una generació anterior.

L'Epistolari Joan Coromines & Manuel Sanchis-Guarner, en canvi -i no podia ser de cap altra manera entre dos estudiosos de la llengua-, se centra gairebé en exclusiva en qüestions vinculades al territori filològic i, entre moltes altres coses, constitueix un document de privilegi per conèixer les argúcies que s'amaguen rere un treball de camp a la recerca de la diversitat dialectal a les comarques valencianes: més enllà de ser el document d'una passió obsessiva pel saber filològic, a les cartes entre Coromines i Sanchis-Guarner el lector també hi localitza l'anecdotari feliç de la vida quotidiana mentre rastregen els pobles perduts de València, anoten elements toponímics i onomàstics, o discuteixen interpretacions etimològiques divergents.