El Carmel

L'art és vida vista a través dels temperaments. Aquesta frase d'un savi anglès pot explicar la fascinació que vam sentir, dissabte passat a la nit, en veure El Documental del 33. Com es pot retratar tot un barri? Doncs a través del temperament de la seva gent i els seus carrers. L'excel·lent documental A través del Carmel, escrit i dirigit per Claudio Zulian, ho aconseguia del tot. La combinació de tècnica i d'emocions construïen una pel·lícula magnètica i preciosa. De fet, aquest treball es pot veure actualment a la sala O del Caixafòrum, com a videoinstal·lació en tres pantalles (fins al diumenge dia 10), i el millor elogi que se li pot fer és que es mereixeria tenir una vida més llarga a les sales de cine.

La dificultat tècnica del film és notable. Els 90 minuts de la pel·lícula estan rodats en un únic pla-seqüència, un moviment continuat que comença en un hort, on un home envoltat de bèsties ens explica la seva amistat amb les oques, ànecs i conills. Tot seguit, la càmera no s'atura i emprèn un llarg trajecte destinat a descobrir el barri. És impossible enumerar tots els llocs per on passem. La càmera puja escales i entra a les cases. En surt i es fica en una botiga de pernils, en un taller d'un planxista, en un locutori. Entra en un pàrquing i després va al mercat. Tan aviat s'acosta als pisos de la plaça Pastrana, on va obrir-se l'esvoranc fatídic de la Línia 5 del metro, com entra en un centre de recuperació d'alcohòlics. Passegem pel costat d'uns grafits i entrem en un Centre Cívic. El moviment de la càmera és hipnòtic.

L'únic retret que es pot fer a la pel·lícula, i encara, és que potser s'allargassa una mica -com si volgués afilar-nos la paciència-. A més, l'itinerari perdria força sense l'altre gran element. Acompanyant les imatges sentim les veus dels veïns del Carmel. Mai no veiem cap entrevista, ningú parlant directament a càmera. A vegades les veus se superposen i creen un riu d'opinions -molt poètic-. Poden ser opinions sobre l'estat actual del barri, crítiques socials, temors sobre el futur. Sovint també hi apareixen els records personals. Vides esbossades amb quatre frases que et posen la pell de gallina. Novel·les. "Em vaig vestir de torero i he tingut set dones. Bé, amigues íntimes", diu un senyor. "Yo quiero ser policía. Mira, no sé, me trago todas las pelis y me gusta", fa una noia, filla d'immigrants sud-americans. "Me bailaba el pichicato, un tango, can-can, el vuelo del moscardón todo de puntas. Estuve yendo con doña Concha Piquer en su espectáculos...", recorda una dona.

Una de les preguntes que et ve al cap, quan ja fa estona que la pel·lícula avança, és com s'acabarà. On s'acabarà. El moviment continuat i sinuós de la càmera crea addicció. Doncs bé, les imatges que clouen el documental estan a l'altura del film. La càmera s'ha enfilat pel carrer del Santuari, passant pel costat d'una escola, i ha arribat al capdamunt del parc del Carmel. Hem escoltat la història d'alguns habitants de les barraques -i que saben que un dia no gaire llunyà hauran de marxar-. "Aquí han muerto mis suegros, mis abuelos y han nacido mis cuatro hijos aquí. Tengo a mi madre y a mi tambíen me gustaría terminar aquí", diu una veïna. Barcelona, a sota, es desfà en una calitja pastosa. El sol es pon. Diries que pel pendent de la muntanya hi corre el Pijoaparte. Un noi amb una guitarra es perfila. Comença a sonar una rumba lenta. El noi canta que se n'ha d'anar.