Arts

Icones i símbols

07 dic 2006 - 07:00CET

D'un temps ençà s'estila molt fer exposicions simultànies amb obra recent d'un mateix artista a diverses ciutats del planeta. Però per fer això cal tenir suficient obra bona per estar a l'alçada a tot arreu i omplir els espais amb dignitat. Antoni Tàpies (Barcelona, 1923) ho demostra prou bé, aquesta vegada, a les tres galeries que aquests dies presenten el seu darrer treball: la Lucien Lelong, a París; la Soledad Lorenzo, a Madrid; i la Toni Tàpies, a Barcelona. L'exposició de Consell de Cent obre amb una peça esplèndida, Cal·ligrafia, en la qual els signes, d'altra banda tan propis de l'autor, estan reduïts gairebé al no res i on l'habitual textura també ha desaparegut. De totes les obres exposades, aquesta és la més oriental i manté un diàleg molt clar amb l'art del gravat, en el qual els japonesos són precisament els grans mestres; és curiós com la poca presència dels símbols acaba conferint grandesa a la peça. A Matèria sobre vermell, el potent gruix de la pasta i el fons d'intens vermell també mitiguen l'omnipresent -i a vegades asfixiant i megalomaníaca- creu tapiana, de la mateixa manera que el collage ho fa a Matèria i cartrons -que també es pot llegir com una mena de cita als gravats de Chillida- i de la mateixa forma que el dibuix modernista d'un estor també ho fa a Matèria de la cortina, que remet directament a la gloriosa obra del Tàpies dels anys cinquanta i principis dels seixanta del segle passat. Collage sobre matèria és una altra de les fustes més interessants de l'exposició i la cita als gravats amb collage, que estampen Joan Roma i Takeshi Motomiya en un dels millors tallers calcogràfics del país, sembla bastant evident. Precisament, com a contrast amb l'esplèndida obra gravada per Tàpies als darrers vint anys, es podrà veure a la veïna Galeria Eude, a partir del pròxim 15 de desembre, una selecció d'aiguaforts, litografies i collages seus, realitzats entre 1970 i 1990.

Frederic Amat (Barcelona, 1952) sovint s'ha situat equidistant i hereu, com tants altres autors de la seva generació, de Miró i Tàpies, amb un component màgic propi i una policromia fantasiosa. La pintura i escultura que exposa ara a Carles Taché, exclusivament en blanc i negre, sembla tirar de forma simultània en diverses direccions entre la figuració i l'abstracció. La manca de color és el nexe que la uneix. En certs casos, en aquestes obres, a vegades desconcertants, Amat manté alguns trets formals -no pas de fons- amb l'obra d'Anselm Kiefer, sobretot en alguns acrílics sobre linòleum d'escenari mig industrial, però també pot acostar-se a les construccions conscientment poca-soltes del darrer Philip Guston, i en els indesxifrables i enigmàtics objectes de cautxú i de bronze sembla aproximar-se a l'univers de chamán de Josef Beuys.

L'obra de Gino Rubert (Mèxic D.F., 1969) és de tota una altra índole; és rabiosament figurativa i no es basa tant en els signes transcendents i atemporals com Tàpies o, en una altra escala, Amat, sinó que treballa amb icones del món contemporani i se centra bàsicament en el complicat territori de les relacions entre homes i dones, que Rubert tensa fins a desembocar directament al sadomasoquisme, com si no hi hagués una altra escapatòria possible. Aquests dies, l'artista exposa de forma simultània a la barcelonina Galeria Senda i a l'Anita Beckers Gallery, de Frankfurt. Li acaben d'adquirir peces, entre d'altres, el Walker Center, de Mineapolis; la Thomas Olbrich Collection, d'Essen, i la Foundation Grosfeld, de Rotterdam. La pintura de Rubert té alguna cosa de retaule gòtic, amb una vocació clarament narrativa i un component de truculència, propi del cristianisme, enmig d'una estètica fashion que també és molt gòtic, amb superfícies llepades, arquitectures i espais metafísics, èmfasi en els paviments i una especial atenció en la indumentària. D'altra banda, Rubert té un altre referent ben lògic a la Nova Objectivitat alemanya de la dècada de 1920, sobretot en l'erotisme de Christian Schad i el cinisme nihilista d'Otto Dix. Però, de forma també provocadora, fuig de la bona pintura i se submergeix en el kistch més superficial de la moda, creant un curiós contrast entre l'aspecte extern desenfadat, atractiu i gairebé infantil i les barbaritats que representa. Una altra faceta d'aquesta desacralització és la utilització del collage perfectament integrat, amb fotografia per solucionar la cara dels seus habituals i arquetípics personatges, i vinil de fantasia amb jocs òptics, en el vestuari. Com a complement, es pot visitar l'entretinguda pàgina web ginorubert.com i comprovar com allà totes les dones s'han convertit en perverses Barbies i els homes en Kents, perplexos, tímids i apocats.

Antoni Tàpies

Obra recent

Galeria Toni Tàpies

Consell de Cent, 282,

Barcelona

Fins a primers de febrer de 2007

Frederic Amat

Galeria Carles Taché

Consell de Cent 290,

Barcelona

Fins al 19 de gener de 2007

Gino Rubert