Icones i símbols

D'un temps ençà s'estila molt fer exposicions simultànies amb obra recent d'un mateix artista a diverses ciutats del planeta. Però per fer això cal tenir suficient obra bona per estar a l'alçada a tot arreu i omplir els espais amb dignitat. Antoni Tàpies (Barcelona, 1923) ho demostra prou bé, aquesta vegada, a les tres galeries que aquests dies presenten el seu darrer treball: la Lucien Lelong, a París; la Soledad Lorenzo, a Madrid; i la Toni Tàpies, a Barcelona. L'exposició de Consell de Cent obre amb una peça esplèndida, Cal·ligrafia, en la qual els signes, d'altra banda tan propis de l'autor, estan reduïts gairebé al no res i on l'habitual textura també ha desaparegut. De totes les obres exposades, aquesta és la més oriental i manté un diàleg molt clar amb l'art del gravat, en el qual els japonesos són precisament els grans mestres; és curiós com la poca presència dels símbols acaba conferint grandesa a la peça. A Matèria sobre vermell, el potent gruix de la pasta i el fons d'intens vermell també mitiguen l'omnipresent -i a vegades asfixiant i megalomaníaca- creu tapiana, de la mateixa manera que el collage ho fa a Matèria i cartrons -que també es pot llegir com una mena de cita als gravats de Chillida- i de la mateixa forma que el dibuix modernista d'un estor també ho fa a Matèria de la cortina, que remet directament a la gloriosa obra del Tàpies dels anys cinquanta i principis dels seixanta del segle passat. Collage sobre matèria és una altra de les fustes més interessants de l'exposició i la cita als gravats amb collage, que estampen Joan Roma i Takeshi Motomiya en un dels millors tallers calcogràfics del país, sembla bastant evident. Precisament, com a contrast amb l'esplèndida obra gravada per Tàpies als darrers vint anys, es podrà veure a la veïna Galeria Eude, a partir del pròxim 15 de desembre, una selecció d'aiguaforts, litografies i collages seus, realitzats entre 1970 i 1990.

Frederic Amat (Barcelona, 1952) sovint s'ha situat equidistant i hereu, com tants altres autors de la seva generació, de Miró i Tàpies, amb un component màgic propi i una policromia fantasiosa. La pintura i escultura que exposa ara a Carles Taché, exclusivament en blanc i negre, sembla tirar de forma simultània en diverses direccions entre la figuració i l'abstracció. La manca de color és el nexe que la uneix. En certs casos, en aquestes obres, a vegades desconcertants, Amat manté alguns trets formals -no pas de fons- amb l'obra d'Anselm Kiefer, sobretot en alguns acrílics sobre linòleum d'escenari mig industrial, però també pot acostar-se a les construccions conscientment poca-soltes del darrer Philip Guston, i en els indesxifrables i enigmàtics objectes de cautxú i de bronze sembla aproximar-se a l'univers de chamán de Josef Beuys.

L'obra de Gino Rubert (Mèxic D.F., 1969) és de tota una altra índole; és rabiosament figurativa i no es basa tant en els signes transcendents i atemporals com Tàpies o, en una altra escala, Amat, sinó que treballa amb icones del món contemporani i se centra bàsicament en el complicat territori de les relacions entre homes i dones, que Rubert tensa fins a desembocar directament al sadomasoquisme, com si no hi hagués una altra escapatòria possible. Aquests dies, l'artista exposa de forma simultània a la barcelonina Galeria Senda i a l'Anita Beckers Gallery, de Frankfurt. Li acaben d'adquirir peces, entre d'altres, el Walker Center, de Mineapolis; la Thomas Olbrich Collection, d'Essen, i la Foundation Grosfeld, de Rotterdam. La pintura de Rubert té alguna cosa de retaule gòtic, amb una vocació clarament narrativa i un component de truculència, propi del cristianisme, enmig d'una estètica fashion que també és molt gòtic, amb superfícies llepades, arquitectures i espais metafísics, èmfasi en els paviments i una especial atenció en la indumentària. D'altra banda, Rubert té un altre referent ben lògic a la Nova Objectivitat alemanya de la dècada de 1920, sobretot en l'erotisme de Christian Schad i el cinisme nihilista d'Otto Dix. Però, de forma també provocadora, fuig de la bona pintura i se submergeix en el kistch més superficial de la moda, creant un curiós contrast entre l'aspecte extern desenfadat, atractiu i gairebé infantil i les barbaritats que representa. Una altra faceta d'aquesta desacralització és la utilització del collage perfectament integrat, amb fotografia per solucionar la cara dels seus habituals i arquetípics personatges, i vinil de fantasia amb jocs òptics, en el vestuari. Com a complement, es pot visitar l'entretinguda pàgina web ginorubert.com i comprovar com allà totes les dones s'han convertit en perverses Barbies i els homes en Kents, perplexos, tímids i apocats.

Antoni Tàpies

Obra recent

Galeria Toni Tàpies

Consell de Cent, 282,

Barcelona

Fins a primers de febrer de 2007

Frederic Amat

Galeria Carles Taché

Consell de Cent 290,

Barcelona

Fins al 19 de gener de 2007

Gino Rubert

Morocha

Galeria Senda

Consell de Cent, 337,

Barcelona

Fins al 19 de gener de 2007