Gargallo

La magnífica exposició dedicada a Pablo Gargallo que actualment es pot visitar a La Pedrera s'inscriu en una sèrie de mostres dedicades a l'escultura: Noguchi, Chillida, Giacometti, Caro. Amb la particularitat que, aquesta, revisa un escultor català -tot i que nascut a Maella, Aragó- que va viure i va treballar a París. Dic que és català perquè es va formar aquí i perquè a Barcelona té escampada una notable quantitat d'obra. Pocs escultors tenen tanta obra pública a Barcelona com Pablo Gargallo, des de les modernistes valquíries abrandades del prosceni del Palau de la Música fins a les figures postnoucentistes de la plaça de Catalunya i de Montjuïc, passant per les decoracions vieneses de l'Hospital de Sant Pau. Gargallo no és o no hauria de ser un desconegut a Barcelona, com a mínim el personatge. Una altra cosa és l'escultor, la seva trajectòria, la seva evolució, el seu significat en la història de l'art català i universal. I és això, trajectòria, evolució i significat, que aquesta exposició mostra amb fèrtil eficàcia.

Gargallo és un virtuós. Un home d'ofici. O d'oficis, perquè a part d'escultor, va aprendre d'orfebre

Els he de confessar que mai no he estat un admirador de l'escultura de Gargallo. Quan és més acadèmic, més noucentista, per entendre'ns, no arriba a la transcendència transparent de Casanovas; quan cubisteja, mai no té la rotunditat terrenca i carnal de Manolo; quan experimenta amb el ferro, li falta la seriositat punyent de Juli González. És la meva opinió, és clar. Però això no vol dir que Gargallo no tingui interès, tot al contrari. I un dels mèrits d'aquesta exposició és que evidencia aquest interès mostrant d'una manera clara un dels trets essencials de l'obra de Gargallo, la contradicció. Potser per això la modernitat d'ara l'aprecia considerablement més del que pot apreciar els escultors unívocs que acabo d'anomenar. Dicció i contradicció, dir-se i contradir-se, sembla ser una actitud més acordada a l'anomenat discurs hegemònic de l'art contemporani. Gargallo és un virtuós. Un home d'ofici. O d'oficis, perquè a part d'escultor, va aprendre d'orfebre, cosa que li va facilitar el camí cap a l'escultura de planxa d'aram o de ferro, repujada o batuda, retallada i soldada, llenguatge en el qual va ser pioner. Algunes màscares dels primers anys són de les obres més pures de la seva carrera. Gargallo sap modelar, sap picar pedra i sap treballar els metalls. És expert en les dues gran maneres de l'escultura clàssica, per modo di porre (el modelat), i per modo di levare (la talla directa), aquesta, segons Miquel Àngel, la més noble: la recerca del ple, provocant buits que el limitin, extraient del bloc la matèria sobrera per desvelar i desvetllar la forma amagada que dorm en el seu si. L'altra via, el modelat, és la d'anar apilonant matèria, una matèria dúctil, com ara l'argila, fins aconseguir la forma buscada. Quan Gargallo treballa les seves figures més cubistitzants, en les quals els plens estan representats per buits, incorre en una de les seves contradiccions: fa escultura modelada (per modo di porre), traient matèria (per modo di levare). Són peces apassionants si el que busquem són aquestes qüestions de les ruptures i els desdiments més que no pas l'emoció radical que hauria de produir l'art. Les peces de planxa retallada i soldada no deixen de ser escultura modelada, s'afegeixen retalls en comptes de matèria contínua. Aquí les famoses ballarines, per exemple, si bé són de gest finament captat i les formes cercades moltes vegades hàbilment aconseguides, la inclinació decorativa de Gargallo, potser provinent de les seves col·laboracions en la decoració arquitectònica modernista, el porta a certs capritxos de notable frivolitat, com ara el de l'ús de la tela metàl·lica per representar el tutú de la ballerina o el d'un simple filferro onejant per dibuixar el farbalà d'una faldilla. Una altra contradicció: la de fer escultura dibuixant. Usant línies i difuminats en l'espai.

Aquestes contradiccions arriben al seu punt àlgid en la peça monumental Gran profeta. Una escultura que vol semblar feta amb fragments afegits i que en canvi és modelada, que fa servir el llenguatge del collage però amb retalls modelats. Un profeta que vol ser experimental però que clama per ser acadèmic. Una peça amb perilloses connotacions de robocop del manierisme avantguardista.