Oh!, càmera voladora
L'estrena d'Els Pirineus des de l'aire confirma la vigència de la seqüela com a gènere televisiu. Si Beverly Hills 90210 va tenir Melrose Place, Catalunya des de l'aire ens ha donat una seqüela pròpia que parcialitza el territori i repeteix un esquema narratiu de documental aeri visualment espectacular i amb prou informació per alimentar mitja hora de programació.
D'ençà que es va estrenar Catalunya des de l'aire, la tecnología ha millorat en la mateixa mesura en què el paisatge ha empitjorat. Tot i això, caldrà conservar aquest testimoni, que farà de notari d'una realitat que continuarà canviant. TV3 comparteix la producció del format amb la televisió autonòmica aragonesa. Aquest pacte potser influeix en algunes parts del guió, més fidels a una realitat administrativa que no a un punt de vista patriòtic. Si la càmera voladora arriba a Prada, posem per cas, la veu en off de tota la vida ens parla de "Pirineus Orientals francesos", una denominació que, en altres programes o als informatius, és anomenada directament "Catalunya Nord". No sé si quan l'actual Govern d'entesa s'hagi posat d'acord sobre el repartiment de papers a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (després d'una negociació carregada de presagis shakespearians) es toleraran baixades de concentració patriòtica com aquesta.
Les imatges, però, actuen com un bàlsam. Sense haver de patir els embussos de cap de setmana ni les massificacions pròpies del turisme rural, l'espectador viatja per llacs, cims nevats, pastures amb cavalls que semblen haver pactat amb els càmeres la seva presència. El viatge, d'est a oest, també ens permet visitar, a distància, fortificacions que retraten la política internacional dissuasòria de temps medievals i, seguint el relat rotund d'una veu que bombardeja el paisatge amb tòpics de prosa turística (un documental que comença amb la frase "Quan els dinosaures habitaven la terra" només pot comparar-se a quan Ramon Pellicer introduïa els seus reportatges amb un característic i gairebé patològic: "Ja els grecs..."), fem un tast d'història desconstruïda passada pel túrmix d'un estil de divulgació que, per força, només pot ser superficial.
Els valors estètics dels Pirineus resisteixen qualsevol guarnició. Si no fos perquè és una frase tronada per excés d'ús i d'abús, davant de tanta espectacularitat paisatgística hom sent la temptació de repetir, amb l'emfàtica entonació d'un mestre-tites, "la naturalesa és el millor plató". L'únic que trobem a faltar són les famoses salutacions que caracteritzaven el pas de la càmera voladora damunt dels pobles i viles de la Catalunya de Catalunya des de l'aire. Els habitants aprofitaven l'avinentesa per saludar i ara, en canvi, com que la desertització pirinenca és un fet, les vaques filmades continuen pasturant amb la mateixa indiferència. Deuen ser vaques cegues.
