Afluència de Pau Riba

El dimoni de Pau Riba canta bé i no desentona, té una veu a voltes un punt esquerdada i un punt, quan vol, de regadora, però entona bé i li posa molta intenció, la veu té personalitat i ell dóna molt de caràcter al que diu, ho diu bé, sap modular els matisos o matisar les modulacions... i els aguts els clava, a vegades molt tensos o intensos, i quan els crida, quan els hi fot volum té molta potència, com quan fa rebotar l'última a d'assassinat en la cançó He assassinat el meu amor, que es pot sentir al Disc dur (1993). L'anunci del seu primer disc, Taxista , deia: "Té veu de regadora però una regadora fa florir tot un jardí" (1967). I sap ser dolç i fràgil, si convé, com a l'última cançó de Licors (1977), Orenella i gladiol. I té aquella marca de l'artista que fins i tot una cançó violenta i escruixidora com Assassinat, que hem sentint fa poc en directe, sigui un plaer escoltar-la.

Pau Riba és un músic i un conjuminador d'experiments musicals molt variats i diversos

No és provocador pel sol gust de provocar, que també, sinó perquè diu i fa el que li sembla

Té repertori en directe funcionant amb cinc formacions diferents

El cantant Pau Riba escriu, per exemple, una cançó parlant de l'univers, sobre el conegut tema del sorgit del no res, que té molt poc a veure amb la Bíblia de Jahvè o amb el Déu de Sant Tomàs i més aviat tira cap a la guerra de les galàxies, que en el cas de Riba no és una bronquina entre bandetes d'humans perduts per la natura (estel·lar), sinó una epopeia en la qual els personatges són les estrelles, els sols, els planetes, les partícules elementals i els forats negres, com en el disc Cosmosoma (1997), de cançons de Pau Riba i arranjaments de Pastora.

Els humanets no en som protagonistes però hi fem tanmateix un paper, en aquesta història: "Nostre destí fou programat | a dins l'obscur codi genètic | d'aquesta raça de titans | que viu en dansa amb les estrelles" (en el context s'entén que els tals titans són els planetes), i vam ser creats per cobrir "la gran necessitat | que té la Terra de conèixer, | sense nosaltres no existeix | o no sap res de l'existència, | a través nostre descobreix | de què depèn la independència". La terra és el gran tema, i nosaltres "som els seus ulls i el seu mirall, | li som el grill de la consciència".

Per mi, aquesta visió o idea és central, i no sols en l'obra de Pau Riba: ho és en el món d'avui en la nostra situació moral i còsmica de vida o mort. El Cosmosoma, que no és de ciència-ficció, sinó de mitologia ficció (o no tan ficció) galàctica, comença amb una cita de la Balada del sabater d'Ordis, del gran poeta empordanès Fages de Climent (1902-1968).

El fabricant de cançons Pau Riba té una manera trobadoresca i molt seva de tocar la pera a les paraules, d'inventar senyals (noms nous per anomenar les enamorades), de trobar entremesclaments dements de mots pròxims o remots.

En moltes de les seves cançons, i dels seus poemes, hi ha veritables descobriments dels jocs que els mots mateixos es juguen entre ells.

Un sol exemple: el llibre que recull les lletres de cançons que tenia escrites fins al moment, el 1997, es diu Lletrarada. Aquesta passió per la fonètica i per la morfologia, sempre perseguint i trobant el sentit (perquè el que escriu, fins si en algun cas frega l'absurd, sempre té sentit), la follia pel llenguatge, per veure si el llenguatge ens pot explicar o aclarir alguna cosa, l'ha portat a publicar interessantíssims treballs de timologia, part dels quals es troba reunida al volum Al·lolàlia, publicat per Proa el 1999, on descobreix noves maneres de descobrir l'origen de molts mots i expressions.

Si Pau Riba ha saquejat i sacsejat la fonètica del rock, la del folk, la de la cançó (tradicional i no), la de la poesia pura i la de la prosa (des de la novel·la fins a l'assaig polític), és perquè li interessa la fonètica de l'amor, i per això el preocupa la fonètica del nostre destí, del viure i del morir, del néixer i del créixer i del tenir fills. I fonètica ho dic en sentit ampli, des del més simple ah! fins als trencacolls més emocionants del significar.

L'escriptor Pau Riba no es passa el dia assegut a la taula d'escriure: és home en certa mesura i a la seva manera d'acció, i la seva acció es nota. Pau Riba no és provocador pel sol gust de provocar, que també, sinó sobretot perquè diu i fa el que li sembla que ha de fer i, inevitablement, sovint, trenca les previsions dels organitzadors, rebenta la bombolla del públic i desperta amb calfreds el sopor dels mons polític-o-culturals, que malgrat tot no tenen cura i de seguida tornen a fer pell morta, perquè els interessa més la insensibilitat. Pau Riba, provocador infiltrat al món de l'espectacle, munta números que produeixen estranyes urticàries i canta canyes que irriten els uns i escandalitzen els altres.

Una de les més sonades va ser al Canet del 77: amb un sol tema de més de mitja hora, el poema gairebé èpic Astarot Universdherba, tres músics i un narrador (els Perucho's i Pau Riba vestit de gala amb una capa d'ales de gallina) van organitzar un cacau descomunal de crits i de soroll que fregava el llindar psico i àudio del que és suportable, si hem de fer cas dels comentaris de l'època.

Però si ho escoltem avui, en l'edició esplèndida que se n'ha fet al cap de vint anys, el 1998, a la discogràfica G3G (que funciona amb distribució avantguardista i ja té un catàleg molt considerable), resulta que no és més (ni menys!) que una obra d'art: un poema grandiós dit o vomitat per Pau Riba amb l'ajut dels Perucho's (Oriol Ponsdevall àlies Gínger al saxo, Jordi Graells a la guitarra elèctrica i Oriol Perucho bateria, i hi faltava l'altre saxofonista, el pintor-poeta-músic Albert Subirats, que aquell 30 de juliol de 1977 estava, contra la seva voluntat, fent el servei militar).

Astarot Universdherba és el personatge central d'un poema d'invenció mitològica, no una relectura de la mitologia antiga a la manera d'altres Fedres i Antígones que es fan, no: he dit invenció mitològica, sobre l'amor i la mort i la maledicció de déu. Dintre la llauna (que s'ha d'obrir amb obrellaunes) de l'edició G3G, a més, hi ha un dels escrits més punyents que s'han dedicat a Pau Riba: L'ham a la dicció de Déu, de Víctor Nubla, que acaba dient que "si ara ningú fa Astarots Universdherba, no és perquè sigui quelcom d'obsolet, sinó perquè la nostra societat potser no ha arribat finalment a relacionar-se prou sincerament amb la seva cultura".

Aquest escrit, a més, dóna algunes pistes de les raons d'una veritat que diu Sisa al número 25 de la revista de biografies il·lustrades Rockcol·lecció, dedicat a Riba, quan, parlant de la força que tenia la música moderna catalana, diu que "hauria d'haver estat la bomba, l'hòstia, una gran traca, i ha estat un petardet".

El provocador Pau Riba és un músic i un conjuminador d'experiments musicals molt variats i diversos, malgrat que el seu estil personal sigui sempre el seu i no es confongui amb ningú. La música moderna catalana, com diu Sisa, era l'hòstia amb bicicleta. Només cal escoltar Dioptria de Pau Riba (amb Om i amb sense Om, un grupàs amb músics com Toti Soler o Romà Escales), o el disc Om del grup del mateix nom, i el grupoide anomenat Música Dispersa, i la Secta Sònica, els Blay Tritono, el disc de La rondalla de la costa, Pep Laguarda (amb un únic disc), la galeta galàctica de Sisa amb la bella i original orquestra que l'acompanya, i en una altra onda els Perucho's i La propiedad es un robo, els frees més radicals del món fent música a la ratlla del límit de totes les arts i no-arts. Aquesta onda era internacional. No venia de fora: era de tots. La guitarra elèctrica té tanta tradició aquí com allà: zero. És nova. No hi ha submissió a l'imperialisme ianqui, hi ha una creació paral·lela, simultània, tots descobrint nous territoris. D'artista del blues n'hi havia un: Pi de la Serra, que fa magnífics blusos d'aquí, entre altres coses. Pau Riba és més de l'aire popular. Dioptria 1 (1969) no és un disc de ritme-en-blues, és un disc de cançons, amb uns arranjaments que qualsevol grup de rock americà ja els hauria volgut, però no els han ni somiat. El 1975 el so de rock elèctric, contundent, amb músics inspirats, dóna l'Electròccid àccid alquimístic xoc ( rock valencià!), que sempre m'ha entusiasmat, però les melodies no són "algo sajonas", són Pau Riba.

I en aquest, el més roquer dels seus discs, s'hi troben algunes de les seves cançons catalanes més arrelades. N'hi ha dues, Lluna estimada i Lluna robada, que quan van sortir em van fer molt d'efecte, era quan jo estava a punt de començar a posar-me a escriure en vers, cosa que vaig fer al cap d'un any o dos. L'última empenta me la va dar el Joanet Podrit (Sex Pistols) els mateixos dies que jo llegia el trobador Peire Vidal. Aleshores em vaig creure que era, jo, un trobador del segle XII (cosa que em va durar uns dos anys) i entremig, durant una temporadeta (un parell o tres de setmanes), em va pujar al cap la mania de fer-me fer cavaller, i un dia que hi havia en Pau se'm va escapar de preguntar si coneixien algú que em pogués declarar cavaller i en Pau va dir "quan vulguis", oferint-s'hi. Però en fi, no se'n va parlar més ni hi vam pensar més... De bon principi, paraules i visions d'en Pau s'han anat infiltrant ara d'una manera, ara d'una altra en els meus versos i visions.

Però entremig d'aquestes dues grans jugades (Dioptria i Electròccid) elèctriques i electritzants, hi ha dos discos acústics, de base de simple guitarra i ben diferents, emperò, l'un de l'altre, el Dioptria 2, que és el més psicodèlic (de tots), i Jo, la donya i el gripau, que sembla enregistrat en directe sota la figuera de la Mola amb un cordill i una espardenya i que testes molt assenyades consideren el millor d'en Pau i entre els millors de l'època.

Cal dir que els guitarres són els germans Toti i Martí Soler. L'ús, molt mesurat, d'un instrument africà aquí i d'un violoncel allà, acoloreix subtilment aquestes extraordinàries cançons, com el bongo de Mama nen (gran lletra i ritme, ja l'haurien volguda Lennon i l'altre, una cançó així) o la guimbarda en el poema hermètic trismegístic Ora Catalina, de música aturada i extàtica davant de la imminència del part.

L'obra poètica i cançonística de Pau Riba es podria titular les dones i els fills. O, dit d'una altra manera, d'una banda hi ha la dona i de l'altra la necessitat de veure què farem, més endavant: la gran incògnita del final d'una civilització, la gran responsabilitat (oh!) del començar una altra era.

No sabem on és ni per on s'hi va, però des del primer dia sabem que no és cap aquí, sinó cap allà, més cap allà de Capellades, enllà del Mas Pallars (sobirà), on no arriba la política tal com s'entén avui i ni menys la publicitat. Pau Riba fa una passada bona de baieta per esbandir les mentides predominants del segle XXI al llibre Nosaltres els terroristes, publicat enguany per Matriu/matràs (també en distribució creativa), fet de 33 breus paràgrafs i un poema final de tres estrofes de tres versos, engirgolant una idea semblant a la de Chomsky però amb un estil més directe, més atrevit i, malgrat l'amargor del tema tractat, més divertit que el lingüista de Massachusetts. Per mi, és del més penetrant i convincent i assenyat que he sentit, com a reflexió social.

El primer disc petit de Pau Riba, del 1967, s'acompanyava amb una prosa que explica com va començar a fer cançons i acaba amb una llista de coses que li han fet aprendre'n, la qual culmina en els dos únics noms propis que hi ha en tot el text: "Moltes cançons de Bob Dylan i molts llibres de William Saroyan", que quan ho vaig llegir, als meus 16 anys, em va sorprendre i em va fer molta il·lusió que hi surtís.

L'armeni californià William Saroyan (1908-1981) és autor de La comèdia humana, novel·la, i també de teatre i de contes, i les coses que té bones són de les millors i més bondadoses de tot Amèrica: la bondat és un poder de la imaginació (cosa oposada i incompatible amb la imaginació del poder, per cert), i com més inventiva i desbordant sigui aquesta, millor. Pels anys 60, Saroyan va tenir bastant de renom i no entenc que no s'hagi tornat a posar de moda. Deu ser perquè la bondat autèntica està més mal vista fins que la maldat. Ni que siguis nat als EE UU.

A temporades potser ha tret menys coses a la llum, però Pau Riba no para. Ara mateix té diversos i diferents llibres en marxa, com un d'història de la música, té repertori en directe funcionant amb cinc formacions diferents (Ribaibal, Muu, Mortimers, la Banda de Lladres, i els Mil Simones), i està mirant d'enregistrar coses noves plenes de la urgència d'avui. Si el 1993 en el disc De Riba a Riba cantava poemes de Clementina Arderiu i versos de Carles Riba, darrerament ha posat música amb rap a una prosa de Francesc Pujols. Aquests dies presenta, entreteixit de nadadales transdicionals, l'episodi 006 del Jisàs, una relectura del mite de Jesús, ara sí, en ciència-ficció i sàtira social, que aquest any deu ser bastant apocalíptic perquè es titula Lo pet del tro per tot.

El real i sentit homenatge a Dioptria i de passada a l'època de pre-dioptria i també a Jo, la donya i el gripau, i a Licors, i a l'Electròccid, i així successivament, l'ha rebut Pau Riba i tota l'afició aquest estiu a les festes de Gràcia, i en alguna altra ocasió, al veure que músics més joves, part de Don Simon i Telefunken i de Mil pesetas fusionats en els Mil Simones, l'acompanyen amb arranjaments nous d'allò més inventius i en perfecta i intel·ligent sintonia amb l'esperit i el sentit de l'ànima juganera i desperta de l'obra de Pau Riba i de Pau Riba. Entre aquests i tots els altres grups esmentats, Pau Riba avui viu envoltat d'una explosió de creativitat musical i interpretativa que fa que els seus concerts siguin cada vegada nous i sempre ben partits. Aquests remolins d'energia no li impedeixen de fer ell les seves coses, a casa seva, sol o amb Memi March, ànima de Matriu/matràs, ni de tenir col·laboracions concretes amb altres, ni d'anar preparant no sé ben bé què però que donarà fruits i ens sorprendrà, amb sonoritats post-actuals i lletres que parlen i diuen del que importa.

He sentit una mala còpia d'un enregistrament (anys 70?) d'un petit i fascinador cicle de quatre cançons, La llei polar trinitària i cíclica de la natura, que és una joia i dóna una altra faceta important per entendre el Pau Riba d'aquella primera època que va del Taxista als Licors. S'hauria de descobrir qui en té la cinta bona o el màster per poder-ho publicar. Hi ha flauta de bec i violí i m'ha semblat que s'hi reconeix una formació que l'havia acompanyat en directe un temps, en una línia potser cosina germana de la Incredible String Band però peculiar, i de les més genuïnament pau-ribesques. I les cançons són molt boniques. Sovint Pau Riba escriu cançons que formen cicles temàtics (un podria ser Jo, la donya i el gripau) o narratius (com el Transnarcís o el Cosmosoma). O cançons que són elles soles tota una obra gairebé extensa, (com Licors o el poema Astarot Universdherba). I també té cançons-cançons, siguin líriques, siguin de sirventès, com per exemple entre les primeres Llàgrimes i petons o Crida'm a través de la nit o Vaig ser indigne del teu somni (altrament dita La flor del taronger), i entre les segones, les de penetració més social o ètica, Els morts de l'any quaranta, Vostè (tu, tu mateixa), Quins ous...

I cada any, per Nadal, presenta el seu programa de nadales.