Bellesa, harmonia i proporció

Per a la gent de l'Edat Mitjana i molt particularment per als arquitectes i els mestres d'obres del gòtic, els constructors de catedrals, la bellesa d'un edifici residia en l'harmonia de totes les seves parts. Harmonia que a la vegada requeria d'un minuciós càlcul de proporcions.

D'aquesta manera, per tal d'assolir aquest ideal de bellesa, els coneixements de geometria eren fonamentals per als arquitectes medievals. Molts historiadors s'han afanyat a desentranyar la geometria oculta de les grans catedrals gòtiques, donant peu, a vegades, a interpretacions fantasioses i proclius a l'esoterisme.

Prescindint de tot això no es pot negar que Santa Maria del Mar és un dels grans exponents del predomini de la geometria en l'arquitectura medieval. La seva bellesa deriva sobretot de la saviesa amb què van ser calculades les seves proporcions, que es poden intuir amb molta claredat sobre el plànol o fins i tot a partir de la contemplació del monument, gràcies al despullament de la seva arquitectura, desproveïda d'ornaments, i del protagonisme de les superfícies llises. N'hi ha prou amb comparar el característic pilar fasciculat de les catedrals gòtiques franceses (un pilar complex, que té forma de feix on s'ajunten els nervis de les voltes) amb la forma octogonal dels pilars de Santa Maria del Mar per adonar-se com l'arquitectura de la catedral del mar tendeix a la màxima simplicitat de les formes i a la reducció d'aquestes a formes geomètriques elementals.

Per aquesta reducció de l'ornament a la mínima expressió i per l'extraordinària simplificació de les formes, Santa Maria del Mar va ser considerada un paradigma de racionalisme arquitectònic.

La bellesa de Santa Maria del Mar és racional, abstracta. Té molt més a veure amb les arts liberals que componien el quadrivi medieval (geometria, aritmètica, música i astronomia) que no pas amb la component discursiva o narrativa de les arts pròpies del trivi (gramàtica, dialèctica i retòrica). És una bellesa de caràcter numèric o geomètric. Musical, potser. Basada en els ritmes, la composició i la sàvia modulació de tots els elements per obtenir l'harmonia de les proporcions que tant al món antic com al mon medieval era considerada la principal font de bellesa.

El mòdul o unitat bàsica de mesura per a tota la composició arquitectònica de Santa Maria és el peu de 0,33 cm, el mateix que adoptaren els constructors de la Seu Vella de Lleida més d'un segle abans, per exemple. Deu d'aquestes unitats determinen la profunditat de les capelles laterals. L'amplada de les naus laterals fa just el doble (20 peus) i la de la central, quatre vegades més, o sigui, 40 peus. Per tant, l'amplada total del conjunt és de 100 peus (33 m) o si es vol, 10 vegades la profunditat de les capelles laterals. L'alçada màxima de l'edifici és exactament la mateixa, de manera que les proporcions de Santa Maria del Mar tendeixen a la quadratura (Figura A).

La trama geomètrica de Santa Maria del Mar és tan clara que ens permet interpretar raonablement com va ser traçada sobre el pla o, si més no, revelar les claus del procés de disseny a partir del qual es va generar la disposició en planta de la seva estructura arquitectònica.

El primer pas havia de ser, naturalment, la definició de l'orientació, és a dir, de l'eix longitudinal de l'edifici: l'església mira a llevant, com és habitual, però al mateix temps es disposa paral·lela a la línia de la costa, sobre un terreny que havia de permetre una correcta fonamentació sobre els sorrals que donaren nom a l'església antecessora de Santa Maria del Mar: Santa Maria de les Arenes.

El següent pas havia de consistir a determinar el veritable punt umbilical de tota l'estructura. El que correspon a l'altar major i la seva vertical, on se situa la clau de volta central del presbiteri. Per a Berenguer de Montagut i Ramon Despuig, aquest punt havia d'esdevenir el centre de l'estructura poligonal de la capçalera.

Calia començar delimitant-ne el perímetre exterior traçant un semicercle de 100 peus de diàmetre, la mesura adoptada per a l'amplada de l'església. Un altre semicercle concèntric de 80 peus de diàmetre delimita el perímetre interior, és a dir, la línia d'embocadura de les capelles. Finalment, un cercle concèntric de 40 peus de diàmetre delimita la disposició dels pilars que han d'encerclar el presbiteri (figura B). Una tangent al mateix cercle (i perpendicular a l'eix longitudinal) assenyala la línia on correspon alçar els dos primers pilars de la nau i un quadrat de 40 per 40 peus circumscrit en aquest cercle dóna la forma dels trams de la nau central (figura C).

La llargada d'aquesta la determinen quatre trams de 40 per 40 peus aproximadament (existeixen alguns desajustos -correccions òptiques?- que fan que els trams no siguin quadrats perfectes). Aquesta llargada interior no és purament arbitrària, sinó que obeeix a un criteri de simetria i de proporcionalitat entre llargada, amplada i alçada (figura D).

Per fi, la prolongació de les línies perimetrals fins al nivell de façana completa el traçat de les línies mestres de la planta de Santa Maria del Mar.

Josep Bracons és historiador de l'art i coordinador dels volums d'arquitectura religiosa de L'art gòtic a Catalunya.