La catedral dels bastaixos

Explica sempre Ildefonso Falcones que no li calien esoterismes per posar intriga i aventures a la seva novel·la perquè la història en si mateixa ja és prou sucosa. En el cas de Santa Maria del Mar està clar que el filó de la seva història, antiga i moderna, donaria per a moltes novel-les. La que ha escrit Falcones, L'església del mar (Rosa dels Vents), ja ha superat el milió de lectors. Porta venuts 125.000 exemplars en català, l'esborronant xifra de 900.000 en castellà -on el títol és més pompós: La catedral del mar (Grijalbo)- i ja ha estat traduïda a 18 llengües. El seu protagonista, Arnau Estanyol, fou en un moment de la seva vida un bastaix de capçana, també coneguts com a macips de ribera, que eren els encarregats de transportar les mercaderies del port i d'altres indrets. Foren ells qui portaren sobre les seves espatlles les pedres de Montjuïc amb les quals es construí l'església, finançada pels comerciants i prohoms del llavors Quarter de Mar, una zona que al segle XIV visqué un moment de creixement gràcies a la puixança del comerç marítim i a la ubicació a la zona de molts comerciants, mercats i també senyors. Els bastaixos veieren recompensada la seva feina amb dues figures de bronze a les portes de Santa Maria del Mar.

L'església era "propietat" de vint-i-cinc prohoms de la ciutat fins als anys vuitanta

Les obres de restauració que s'iniciaran el 2007 i acabaran el 2010 costen 3,2 milions d'euros

Són una de les atraccions dels que entren a l'església atrets per l'èxit de la novel·la. "Des del passat mes de març, quan es va publicar, almenys s'han duplicat els visitants", explica Albert Taulé i Viñas, rector de l'església. "M'agradaria comptar-los, però és molt difícil perquè tenim tres portes obertes i és complicat tenir un control, però el que és clar és que a més del creixement turístic de la ciutat, que hi influeix, hi ha tingut a veure la novel·la, perquè molta gent demana coses concretes, com per exemple on era la capella dels bastaixos".

La capella en qüestió, explica més tard, no existeix perquè fou derruïda quan es va construir la nova sagristia. Tampoc hi ha ja gaire capelles de gremis, tot i que en queden algunes. "Una confraria pintoresca és la dels bacallaners. Vénen un cop a l'any i fan una missa en una capella on hi ha un vitrall que té un bacallà dibuixat", comenta. Tanmateix, el més curiós és que fins entrats els anys vuitanta encara existia una figura original, la dels 25 prohoms que eren els amos de Santa Maria del Mar i que cada any, en teoria, feien entrega de la clau de l'església al rector.

"Els vint-i-cinc eren com un club de futbol en el qual els propietaris són els accionistes i l'entrenador i els jugadors porten el club i empren el camp sense que sigui seu", explica Taulé. "Ells eren els amos, tot i que el rector, naturalment, el posava el bisbe. És una figura que només existia a Santa Maria". Sembla increïble que en ple segle XX es mantingués una tradició tan antiga. Se'n sap poca cosa, tot i que, explica Taulé, encara hi ha quatre o cinc supervivents d'aquell consell que, com era de suposar, va acabar estant format no pels parroquians del barri, sinó per prohoms rics, alguns fins i tot nobles, de la ciutat. Diu Taulé que van desaparèixer "per inanició". "No era un càrrec hereditari, sinó una mena d'acadèmia on s'havia d'escollir el nou membre quan un desapareixia. Es varen extingir perquè ells mateixos no es varen preocupar de refer les plaçes vacants", indica.

Altres versions parlen de l'interès del Bisbat en què desaparegués una figura incòmoda en un dels temples de més renom de la ciutat i, també, a la voluntat activa de l'anterior rector, Francesc Tort, un home que provocà molts enrenous pel seu caràcter i que fou acusat de suposats abusos a menors, que foren arxivats pels jutjats. L'escàndol i la divisió d'opinions entre els veïns fou gran i, finalment, el Bisbat el va substituir com a rector de l'església.

Albert Taulé (Sabadell, 1932) hi arribà el 1997, després d'un interin en què un altre rector-administrador va reorganitzar la parròquia. Ja no hi ha escolania ni tampoc coral. I explica Taulé que tampoc hi ha fotògraf exclusiu per les moltes bodes que s'hi celebren. "Apliquem les normes generals del Bisbat en aquest cas i en tota la gestió econòmica. Si algú fa un donatiu, li donem un rebut i els interessats poden desgravar el que diu la llei", comenta ufanós.

Taulé és, ell mateix, un personatge curiós. Compositor de sardanes i de música sacra, durant molt anys ha estat el coordinador del Cantoral de missa dominical i per la passió que hi posa queda clar que aquest és l'àmbit en el qual més disfruta. Però, pel que sembla, té una altra debilitat: les relíquies de Sant Cugat, que ell va vetllar perquè es traslladessin de la ja desapareguda parròquia de Sant Cugat del Rec, també al barri de la Ribera, fins a Santa Maria del Mar.

Aquestes relíquies (sembla ser que una canella de la tíbia i d'altres ossos) estan situades en una arqueta a la cripta de l'església. Aquesta és una capella nova, del 1965, no molt interessant des del punt de vista arquitectònic, que es va construir sota l'altar major quan aquest es va renovar i aprofitant l'avinentesa s'hi varen fer unes excavacions que varen treure a la llum la necròpolis cristiana que ocupava aquella zona. No s'hi troba la tomba de Santa Eulàlia -una altra màrtir que també patí una mort cruenta a terres catalanes durant les persecucions de Dioclecià-, entre d'altres coses perquè se suposa que el seu cos ja fou localitzat el segle IX i traslladat des d'aquest indret fins a la catedral el segle XIV.

El cas és que els lectors de L'església del mar que vulguin conèixer de prop l'escenari principal de la novel·la farien bé d'aprofitar aquests propers mesos. És previst que a finals d'aquest any s'acabi el projecte per continuar les obres de restauració del temple, que podrien començar el 2007 i no finalitzaran fins al 2010. Això pot suposar que durant uns mesos a l'interior del temple hi hagi bastides, tot i que en principi no es preveu que es tanqui al culte ni que es deixin de fer els casaments. S'està acabant de fer el pla director de l'església amb el suport dels tècnics de la Generalitat de Catalunya, que és també la que assumeix la meitat del cost de les obres (3.360.000 euros) seguint el fil de l'acord que es va firmar el passat mes de juliol amb les 10 diòcesis catalanes i que, amb un pressupost de 37 milions d'euros, permetrà intervenir en 97 edificis eclesiàstics d'aquí al 2010.

Les obres previstes a Santa Maria del Mar consisteixen en reforçar l'estructura dels pilars i de les voltes, algunes de les quals tenen esquerdes. Primer es treballarà a dintre i, cap al 2008, la feina començarà a fora. Això suposarà tornar a aixecar el teulat, que ja fou restaurat entre 1989 i 1992, tot i que en aquesta ocasió només serà un procés de desmuntatge per tal de reforçar les voltes també des de dalt. Anteriorment ja se n'havien fet, d'obres de restauració a l'església perquè els anys no perdonen i les guerres tampoc.

Tot i que es conserva bastant bé i molt semblant a quan es va construir, l'església va patir un primer terratrèmol el segle XV que va fer caure la gran rosassa original i matà vint persones; després, ha patit bombardejos, dels quals el més sagnant fou el de 1714, ja que estava situada gairebé en la primera línia de front; i, finalment, va cremar durant dies el juliol del 1936, junt amb moltes altres esglésies barcelonines. Es va cremar tot el patrimoni mobiliari, com els retaules barrocs que omplien capelles i altar, i d'altres elements sumptuaris. Però, com diu Taulé, "en el fons aquell incendi ens va fer el gran favor de treure el que no era gòtic. Ara és més exacte respecte al segle XIV del que era llavors". Les pedres dels bastaixos no cremaren.