Misteri del 'blues'

Quin és el misteri del blues? Escoltem aquesta música que surt de l'ànima, que s'enfonsa en les arrels de l'home negre, que ens transporta a les essències de la tristesa, i l'únic que sabem expressar és això: tòpics. Quan provem de definir què ens donen John Lee Hooker o B. B. King, sempre acabem al mateix reducte de clixés, i potser el misteri del blues és que no hi ha misteri. Potser el secret és que aquella música ens arriba sense artificis ni impostures, neta i pelada, dels dits que rasquen la guitarra a les orelles que l'escolten (i després, si de cas, ja entrarà a l'ànima). És el que prova de dir-nos una excel·lent sèrie documental que ha programat l 'Sputnik del 33 (els dijous passada la mitjanit). La sèrie, que es diu The blues. Un viatge musical, està projectada per Martin Scorsese i la conformen set pel·lícules diferents. La nòmina de directors que hi han treballat és impressionant i en properes setmanes podrem veure pel·lícules de Wim Wenders, Mike Figgis, Marc Levin i Clint Eastwood.

El primer capítol, dijous passat, també estava dirigit per Martin Scorsese i es deia Feel like going home, "em sento com si tornés a casa". Scorsese fondejava en l'origen del blues a les ribes del Mississippi i, seguint la petja dels pioners, acabava a les ribes del Níger, a Mali, per trobar les arrels coincidents de la música negra. La primera imatge del documental resumia perfectament les seves intencions. En una filmació dels anys quaranta vèiem tres negres, mudats amb un vestit impecable i un barret tou; els vèiem com tocaven dos tambors i una flauta de canya, com ballaven i aixecaven un núvol de pols, i aquella música tan estranya que escoltàvem convertia els ritmes tribals de l'Àfrica en una mena de queixa que s'acostava molt al blues tal com el coneixem avui dia. Les imatges d'aquell temps eren hipnòtiques, igual que les que ens ensenyaven Lead Belly, amb un vestit de ratlles blanques i negres, tocant la guitarra en una presó de Louisiana. O com el retrat de Robert Johnson: va morir jove i només va deixar 2 fotografies i 29 cançons, però tothom les canta; segur que recordeu, per exemple, Sweet home Chicago.

Com que té un material de primera a les mans, doncs, la realització de Scorsese és sòbria i molt correcta. El material d'arxiu es combina amb les entrevistes amb músics actuals i amb interpretacions que posen al dia els clàssics del blues. Aquest primer capítol va deixar molts instants memorables. El gran John Lee Hooker explicava que la seva mare deia que el blues era "música de trucar a la porta del darrere". Parlant de l'origen del gènere a les plantacions de cotó del sud d'Estats Units, quan els negres treballaven com esclaus de sol a sol, un altre bluesman remarcava que a l'inici les cançons parlaven del desamor d'una dona, però en el fons eren un lament contra el patró que els maltractava. Taj Mahal interpretava una peça d'un dels pioners, Muddy Waters: "Espero un fill, i serà com una pedra que no para de rodar", deia la lletra. La majoria de material conservat es deu a John i Aaron Lomax, que des dels anys trenta van recórrer els Estats Units gravant tots els músics de blues que trobaven. Entre ells hi havia Son House. Vell i arrugat, amb una mirada felina, Son House deia: "El blues no és una cosa per jugar-hi".

Un altre intèrpret de la flauta de canya servia d'enllaç per anar a l'Àfrica i, un cop a Mali, quedava plasmada la relació d'aquell blues tan antic amb la música de gent com Salif Keita, Habib Koite o Ali Farka Touré. Els exemples de la música ficada a la sang, a les arrels, vora el riu, es repetien. Salif Keita deia: "Aquí tothom neix en un entorn musical. Comences a cantar el dia que neixes". Serà tot un privilegi veure com la sèrie The blues ens ho confirma cada setmana.