Buda des de Pest

Des de la plaça del poeta Vörösmarty -en aquesta ciutat cada poeta hi té una plaça-, al centre de la qual hi ha el seu monument -un conjunt escultòric modernista, diguem-ho així, figures esllanguides, formes difuses, ànimes en pena, com modelades pel nostre Blay-, després de prendre un cafè i menjar uns pastissos a Gerbaud, la mítica pastisseria, els passos em porten fins a la vora del Danubi, allà mateix. A Budapest, el Danubi fa una corba sumptuosa, i la ciutat s'aboca satisfeta a les seves ribes. Buda, dalt d'un turonet. Pest, a la plana. Des d'aquí, des de Pest, amb el primer terme de les vies del tramvia i dels embarcadors dels vaixells més o menys turístics, amb restaurant, que fan les seves passejades nocturnes amb visitants embadocats per l'escenografia il·luminada de la ciutat, sota els ponts famosos, com el d'Elisabet o el de les Cadenes, fins a l'illa Margarida, i tornen i passen per les agulles neogòtiques vagament londinenques del Parlament, ara, en aquest matí assolellat, encara estiuenc, de primers de setembre, em miro Buda retallada en un cel blavíssim, tal com se suposa que hauria de ser el Danubi, segons el vals, i gairebé no ho és mai. Un dia l'hi vaig veure, només una estona, una tarda que la conjunció de l'hora i dels reflexos celestes va produir aquell miracle que tothom voldria perpetu. Buda es retalla sobre el blau del cel i es reflecteix sobre el verd fangós del riu, afegint-hi els verds dels seus arbres. Buda és la ciutat reial, amb la baluerna immensa del palau neobarroc, fet i desfet, bombardejat i reconstruït; amb les agulles fetes i refetes, gòtiques i neogòtiques, de l'església de Maties, el rei humanista que va protegir artistes i escriptors. Diuen que a la seva època corria per Europa que Florència era la ciutat més bonica en una plana; Venècia, vora mar; Buda, a les muntanyes. També veig des d'aquí, a la dreta de l'església de Maties, la fantasia neoromànica de la reconstrucció del baluard dels Pescadors i la mola immensa de l'hotel Hilton, amb aquella arquitectura horrible dels seixanta, híbrid imponent entre el capital americà i la grandiloqüència soviètica, un de tants disbarats de l'època. Però, de lluny, tot es difumina, tot sembla bo, amb aquesta llum i aquest riu poderós, tot sembla autèntic. Passen uns nuvolets innocents de cotó fluix, lents. Des del mont Géllert van cap al nord, vogant pel seu riu molt més ample que el d'aquí a baix, i l'hora se'm tenyeix de ressons de conte de fades. Buda, des de Pest, té quelcom de conte de fades, intemporal i màgic, escenogràfic i, per tant, convencionalment bell.

Buda, un cop hi ets, perd la silueta de fantasia que té des de Pest, i pren un to més desorganitzat

Ahir vaig pujar a Buda. Buda, un cop hi ets, perd la silueta de fantasia que té des de Pest, és clar, i pren un to, tot i que no pas menys de conte de fades, més desorganitzat. Carrerons i placetes, cases velles, fetes i refetes, suposo, mil vegades, amb restes de pedres antigues, tot ben pintat, impecable, polit, turístic. Encant desesmat, atmosfera ociosa.

L'immens palau reial -encara hi vaga l'ombra de Sissi, l'emperadriu estimada pels hongaresos- hostatja, entre altres coses, la Galeria Nacional d'Hongria, un museu de pintura, bàsicament, que il·lustra esplèndidament bé la història d'aquest país i mostra les relacions dels artistes hongaresos amb les diverses estètiques europees. És divertit de veure com a Hongria hi ha un equivalent de l'escola d'Olot o com els hongaresos tenen també els seus Ramon Cases o Santiago Rusiñol. L'ombra de París era allargada... A Buda, a més d'aquest museu, hi ha un Museu del Comerç i l'Alimentació, un Museu de la Farmàcia, un Museu de l'Art de la Guerra. Veig, fins i tot, un cartell que anuncia un Museu del Massapà. Sembla ser que el massapà és una de les glòries nacionals i deu ser, m'agrada de pensar, l'herència més dolça dels turcs. Els turcs, que van ocupar Hongria durant 150 anys, són els papus negres del nacionalisme hongarès, però el massapà se l'han fet seu, els hongaresos, i suposo que a hores d'ara deuen comprar als turcs les ametlles per elaborar-lo.

Des del baluart dels Pescadors, on, de nits, els adolescents es petonegen intensament, vaig mirar cap a baix. A l'altra banda del riu vaig veure el moll on sóc ara. Pest, sorollosa i comercial, moderna, bruta, s'estenia plana enllà.