Les últimes imatges de Lluís Companys

Entre els historiadors especialitzats en la figura de Lluís Companys es coneixia l'existència d'unes fotografies del president, obtingudes pel servei d'informació militar, quan era conduït a la sala del castell de Montjuïc on s'havia de celebrar el consell de guerra sumaríssim que el condemnaria a mort. Són les últimes que se li van fer en vida. Algun expert les havia localitzades en una institució militar, però quan es van anar a buscar oficialment ja no hi eren, i les gestions d'alt nivell fetes per retrobar-les no van donar fruit. Mentre investigava per a la seva tesi sobre l'exili català de 1939 a 1950, la historiadora Casilda Güell va topar "per casualitat" amb les imatges a l'arxiu del general José Enrique Varela Iglesias, encarregat de l'atac franquista sobre Madrid i ministre de la Guerra fins al 1942. Ara ha recollit aquestes imatges i altres documents rellevants sobre les últimes hores del president, procedents del mateix fons, en el llibre Lluís Companys inèdit. El símbol més enllà de l'home, publicat per L'Esfera dels Llibres quan estan a punt de complir-se els 66 anys del seu afusellament, la matinada del 15 d'octubre de 1940.

"Companys intueix que la seva mort el redimirà políticament i serà un triomf del catalanisme"

"No sóc especialista en Companys, la meva especialitat és aquest període, però no ell", es presenta amb sinceritat Casilda Güell, llicenciada en Ciències Polítiques a la London School of Economics i, des d'aquest estiu, doctora en Història Internacional a la mateixa universitat. Tot i això, en trobar una carpeta amb el nom de Luis Companys en un apartat classificat com a fuentes reservadas, va tenir la sensació que hi havia quelcom important entre els papers de Varela, "que és un arxiu públic", com remarca. "Les fotografies em van cridar l'atenció, vaig pensar que si haguessin sortit a la llum les hauria vist abans en la meva vida". A més de les imatges, els altres documents (tots ells ciclostilats) continguts a la carpeta eren una carta del reu a la seva esposa, Carme Ballester, un informe relatiu a la jurisprudència franquista on s'argumenta la decisió de sotmetre'l a un consell de guerra sumaríssim, i un relat detallat dels dies que el president va passar a Montjuïc, del 3 al 15 d'octubre, on es posa de manifest la dignitat i presència d'ànim amb què va encarar el seu destí final.

A fi de valorar justament la troballa, Casilda Güell va consultar el seu director de tesi, Paul Preston, així com Josep Maria Ainaud de Lasarte i Josep Maria Solé i Sabaté. Els tres li van expressar la seva convicció que el material era inèdit i la van exhortar a escriure el llibre i publicar-lo. "La meva contribució [al coneixement de la figura de Companys] és la difusió d'aquests documents, que vaig trobar per atzar en el llarg procés de tres anys i mig de documentació per a la meva tesi". Prèviament a l'edició del llibre, ara fa just un any, un diari va dedicar un reportatge al tema i ja va reproduir les fotografies. "Si es pensa bé, no tenia cap sentit que els documents fossin a l'arxiu de Varela perquè ell no va tenir res a veure en la decisió de matar a Companys. Però d'altra banda, té molt sentit comú que Franco, tot i que fos una decisió completament seva, informés els seus ministres del que estava fent. Estic convençuda, i espero que el temps em doni la raó, que poden aparèixer altres còpies d'aquests mateixos documents en els arxius privats d'altres generals".

Güell diu que les fotografies parlen per elles mateixes, i mostren el pas decidit amb què Companys camina cap al seu destí. "Són de molt mala qualitat, però el perfil es veu perfecte, se'l reconeix sense cap mena de dubtes. El posat també és característic". En la seva opinió, el document més interessant és l'informe dels últims dies de Companys, atesa la seva minuciositat i perquè "és especialment rellevant que algú del costat franquista parli de la seva serenitat i valentia".

[D'aquest informe se n'hauria fet ressò l'historiador Ángel Viñas fa 30 anys a la revista Historia 16].

Pel que fa a la carta -"en teníem d'altres adreçades a la seva dona, però no aquesta", remarca Güell-, està datada el 7 d'octubre de 1940, una setmana abans de morir, i a banda dels elements més personals, de preocupació pel fill i per la situació de la seva muller quan ell mori, el text mostra l'esperit amb què s'enfronta a la mort. "La tesi del llibre és que hi ha dos Companys, un que políticament ens decep, que es mou per impulsos, sense una línia política clara, i un segon Companys, que al meu entendre comença en el moment de l'exili, a partir que marxa a França, que té temps de reflexionar, pren distància del dia a dia polític. Hi ha una evolució personal molt important i trobem un Companys tranquil, serè. Intueix que aquesta mort el redimirà políticament i serà el seu triomf catalanista. Això explica la seva serenor".