Repúbliques il·lustrades

Els altars de la por

Anatole France.

Traducció d'Anna Maria Corredor

Edicions de 1984

Barcelona, 2006. 115 pàgines

Les ficcions històriques sobre la Revolució Francesa acostumen a reflectir molt més la ideologia de qui les fa que una interpretació equànime o poc decantada dels fets ocorreguts. Als clarobscurs de la història, que acostumen a ser superiors a la confiança amb què es pretén retratar amb exactitud qualsevol passat, no només s'hi afegeixen les parcialitats del present que s'hi emmiralla, sinó també els compromisos biogràfics i polítics contrets per qui s'hi dedica. Apareguda al diari Journal des débats entre el dos i el 16 de març del 1884, en una època de consolidació de la III República francesa després de la desfeta de la Comuna de París, aquesta narració d'Anatole France entre el conte llarg d'ironia il·lustrada i la novel·la breu amb aires de comèdia aristofanesca -traduïda ara per primer cop a la península- no escapa gens ni mica a les constriccions de qualsevol ficció històrica sobre esdeveniments rellevants.

La narració està basada en la vida i els amors del poeta André Chénier, guillotinat pels revolucionaris el 1794, i una vídua aristòcrata de mentalitat oberta, que tenia coneguts de diversos estaments, a la qual el jove cantava amb tons romàntics -Fanny, belle adorée aux yeux doux et sereins, i altres coses similars-, però la pretensió declarada de veracitat queda disminuïda en tot per les lleis de la ficció i el punt de vista que s'hi desplega. Mentre la vídua actua com a aristòcrata i la seva decapitació significa la caiguda altiva de l'antic règim, la convicció del poeta que mor per amor implica una mena d'idealisme sacrificat que simbolitza el triomf a venir del republicanisme burgès. Tot plegat sembla una paròdia escèptica sobre la possibilitat de l'amor entre estaments enfrontats, així com una defensa simultània dels valors de la III República, per bé que el cas Dreyfus i la deriva imperialista van provocar temps després que les conviccions de l'escriptor s'aproximessin a l'esquerra més ancorada a l'esquerra.

Amb tot, l'atribut que més hi destaca, enllà d'ideologies, és l'amalgama entre el to de comèdia cruel i el magnífic retrat de fons de la presa de la Bastilla, les Festes de la Federació, el saqueig de les Tulleries, la creació dels tribunals extraordinaris i l'execució de Lluís XVI, uns anys de profundes reformes que no van trigar a convertir-se en contrareformes. I la parcialitat que s'hi manifesta, a diferència de visions més idealistes de la revolució com ara la fílmica de Jean Renoir en temps del Front Popular, sota el títol de La Marsellesa -cançó cèlebre a la Barcelona de la II República espanyola, la mateixa que xiulaven els seguidors d'Espanya en el partit del mundial de futbol contra França-, és l'atribució unívoca a les classes baixes de la política de guerra extraparlamentària. Mentre els aristòcrates discuteixen sobre la idea d'educació de Rousseau i els burgesos defensen dolços les llibertats públiques, els carnissers presenten banderes amb dibuixos de ganivets en què diuen: "Tremoleu, aristòcrates, aquí teniu els mossos carnissers". I encara que el detall pugui ser real, es troba a faltar l'altra banda de la política del ressentiment o de la mera venjança, alguna mena d'"A mata-degolla amb la púrria analfabeta que put", en comptes de presentar els reaccionaris com a angelets que lloen les noves llibertats o l'inici d'una era esplendorosa per al destí de la justícia. Més enllà de les parcialitats inevitables, en l'afany de realitat fins i tot el Voltaire que aplaudia la monarquia il·lustrada hi hauria estat d'acord.