Exquisits i empatxats

L'art vist en esclafit pot ser un esbart exquisit en una allau tempestuosa: de tot i molt, i qualsevol cosa. L'excusa firal de la Nit de l'Art, a Palma, avui fa vuit dies, ha estat com el pas festiu, una pluja de pedres lluminoses enmig d'una barrumbada que passa i no fa saó. Una gernació al carrer, badant un poc a les parets de les sales, i després l'aire. Els trons i llamps enmig d'una foscúria.

És una metàfora de les escorrenties del mercat. Potser no hi ha cap punt de comparança amb l'ofici secret i privat de fer mirar, cercar la bellesa, fuetejar o copsar l'esperit. Aquí i arreu, peces i autors es col·loquen als mostradors, mercaderies i pamflets als ganxos amb preu mercat. És un fenomen actual i també un negoci. Palma deu seu la ciutat de 400.000 mil persones amb més pintors i galeries, museus, fundacions i capelles d'autohomenatge. També és on més capital es congria i es gira més aviat en aquesta expressió de la cultura que mou les convencions, els diners i els valors atribuïts a les belles arts. S'explica pel moviment, per la circulació urgent de diner públic, privat (immobiliari i turístic, blanc o negre). Onsevulla hi ha bergants, genis curts i caporals inqüestionables.

Ha coincidit amb la festa d'una nit: el museu d'Oslo manllevà al Gran Hotel de Palma, ara dit Caixafòrum, una gran collecció de peces d'Edvard Munch, un gran pintor mitificat que se'l miren entre penombres per descobrir els escaires de la puresa. Un clàssic actual de les creacions trencadores audiovisuals, Gary Hill, entrunyellat de cops poètics i rutina quotidiana, trenca l'ordre clos del gran museu de butxacó, el March, on regna la pintura espanyola del segle XX. Gottlieb fità l'expressionisme americà i amb punts i estrelles a grans teles que recorden els codis de Joan Miró, el podeu veure al mateix cau on era casa seva i el taller. Mai se'n té abastament, dubtant entre les retxes gruixudes i les empremtes negres del gegant Betchold, l'alemany d'Eivissa i Barcelona, que penja altre cop a Altaïr. Prop del carrer de Sant Jaume, un cadiró amb un homenet de Juan Muñoz clavat al mur molt amunt domina la col·lectiva de Xavier Fiol. Devora el pati de la Misericòrdia un sembrat de pedres picades, rostres, dones i caps de boc que imagina a la manera antiga d'obrar Xavier Llull.

Daniel Canogar es fa bosc endins, trabuca els troncs amb branques i fa escolar la llum per la soca i la projecta des dels branquillons pels ulls tecnològics, recreant un paisatge tecnològic i una capella zenital, amb els efectes i al vol del vent. En Riera Ferrari a Maneu duu enormes peces de murs litorals rovellats, adesiara com a fotogràfics, amb grops i bonys, amb ofici i mercat. Pintora urbana i de combat, Lourdes Sampol a Mediterrània ha tret una mostra temàtica, portuària, amb bevedores, vaixells i mariners marcats, el cant del Tatuaje, tango i mite.

Retrobar el pare pintor i negar-lo, marcar nous paisatges sense parèixer estantissa, és missió encertada per a Alícia Llabrés, que indica propostes, tons i colors en una llarga reflexió, fins ara no coneguda, al Palau Solleric. A les sales nobles d'aquest Palau la dècada homogènia i reflexiva del clàssic abstracte Ramon Canet, que aviat arribarà a Barcelona. Als dipòsits de pedra de l'Espai 4 l'internacional Bernardí Roig provoca el desconcert pornogràfic en un passadís enlluernador, amb connexió a la xarxa.

Els microgravats de ciutats de la ceramista-escultora Margalida Escalas, a la minigaleria de Joana Kunstman, són deutors de les peces retxades dels seus tòtems no decoratius. Amador, escultor matèric, vídeo creador ocasional, ha encallat als murs de la sala pròpia, Maior, oportuns muntatges de vaixells i homes que emigren i moren, a les fronteres.

Oscar Mariné, sense protecció ni assistència, amb vertígens als seus silencis dels sentits, ha provat de fer els dies de glòria en retrats de cares i ulls. El cèlebre inventor de cartells i grans dissenys pinta rostres perquè no està de moda. Això passa a prop de Es Baluard, a ABA. Trencadís, "és que som mort per amor", diu Jaume Simó Sabater i Garau. Al costat més experimental també hi ha la galeria ambiciosa Jule Kewenig, al carrer del forn de la Glòria, amb l'art vigent i pla d'Imi Knoebel. Porta per porta, amb idèntic tast i mirada, la Ferran Cano exhibeix els projectes de Julia Garcia a Art Palma Project.

Miquel Navarro mostra al convent de CCCPelaires les geografies urbanes; Natxo Frisuelos provoca a Pelaires, i Xavier Mascaró, a les dues microsales de Joan Guatia, embalsama en ferro caps de cavalls i cames amb eficàcia estètica de fonedor.

La metàfora completa del gran festival palmesà és a can Gabriel Vanrell, que als fulletons es retrata amb la dona, la filla i el gendre i donen els seu telèfons mòbils. Són els galeristes i mercaders botiguers de l'art, tenen prop de 200 pintors als fons de galeries, molts d'ells amb centenars d'obres comprades, milers de teles en existència. A la sala de quatre pisos fins i tots mostren un certificat d'autenticitat al peu d'una escultura de Mompó.

De totes les multituds en suren pocs; posem per un cas l'exemple de la natura: poques tortugues treuen el cap i arriben a velles amb closca grossa dels milions que trenquen l'ou, foraden la sorra i neden en eixut a la platja. Triomfar és sobreviure, alenar, ésser distint i saber camuflar-se als entorns salvatges, ser el primer o el millor a arribar a la platja, no perdre el front de la creació i la construcció de la memòria.