Formes de la bellesa

Els corrents invisibles

/ Las corrientes invisibles

(Antologia bilingüe 1988-2003)

Manuel Garcia Grau

Ellago Ediciones Poesia

Castelló, 2006. 191 pàgines

La corda del gronxador

Jordi Llavina.

Pòrtic de D. Sam Abrams

Proa

Barcelona 2006. 105 pàgines

Manuel Garcia Grau (Benicarló, 1962-2006) va resseguir tots els camins que les magres lletres del país deixen oberts als escriptors: professor universitari, articulista, crític, narrador, poeta, animador de tertúlies i de l'associacionisme gremial, va dedicar-se de manera indefallible a la literatura, va publicar força i va rebre un bon grapat dels premis que fan rutllar la màquina feixuga de les edicions minoritàries i que serveixen per consolidar trajectòries i per garantir una mínima difusió a les obres. Aquesta antologia bilingüe, amb traducció castellana de Marta Garcia i una introducció de J.M. Sanabdón, que de segur ell va arribar a veure confegir, hauria de servir per escampar una mica més la sensatesa de les seves propostes poètiques i l'atractiva bellesa de molts dels seus llibres. I potser, també, per encomanar-nos un polsim del seu coratge i de la seva ira intel·ligent. Garcia Grau va escriure empeltat, com alguns altres dels seus contemporanis a València, per dos llavors molt productives: per la força terral de la paraula de Vicent Andrés Estellés i per un afany de perfecció clàssica (en els continguts i en les formes) potser sorgit del món del XV, però que també enllaça amb un cert noucentisme o amb figures de l'anomenada escola mallorquina . La combinació serveix per buscar sempre un escreix de força en els temes eterns del temps, la paraula, l'amor, l'oblit. Cal afegir, encara, la contundència amb què els temes de la lluita civil apareixen al llarg de diferents poemaris, amb un alè sempre matisat del lirisme mediterrani on s'hi pot reconèixer una inevitable filiació espriuana: "Som els qui romanen encara | dalt el silenciós cingle dels anys..." (Quadern d'estances, 1991) o "De país petit, sedent d'infinitud | i amb ànima intranquil·la" ( Mots sota sospita, 1997). D'aquests "corrents invisibles" potser paga la pena de destacar al lector que s'acosti per primer cop a l'extensa obra de Manuel Garcia Grau els poemes del Llibre de figuracions (1993), on el diàleg amb ell mateix es fa intens i molt fluid alhora i on els rerefons geogràfics nous (París, Bern) proporcionen un contrapunt de meravella a una mirada sempre receptiva, encuriosida i, per a aquells que continuem sent els seus lectors, altament estimulant.

Uns anys més jove que Garcia Grau, Jordi Llavina (Gelida, 1968) és també un exemple perfecte de professional de les lletres: editor, professor, crític, antòleg, divulgador literari, narrador, ha tingut un paper destacadíssim al davant del programa radiofònic Fum d'estampa, la supressió del qual quedarà, per als annals de l'embadocament cultural, com una de les pífies més sonades dels darrers anys. Datat entre el 2001 i el 2006, aquest volum, La corda del gronxador, és un excel·lent carreu en la construcció de l'obra literària de Llavina. Poemes centrats en una imatge que fa congriar al seu voltant el sentit del poema, llengua estricta i depurada no desproveïda de certa riquesa que és d'agrair, i una ambició controlada per dominar els extrems que han de deixar centrat el poema. És sobretot en la introspecció personal de la primera part, "Cera presa", que Llavina aporta una més gran quantitat d'emoció a una veu que cerca, per damunt de tot, el sentit i el coneixement. En un poema com "Pell de raïm", "les línies la pell d'un raïm escopida al plat , | placenta ensalivada" per força ens diuen més -atesa l'associació visualment evident però profundament original, i amb una economia de recursos envejable- sobre el desamor que altres disquisicions més psicològicament enraonades. Crec que és en aquesta força de la imatge concreta, provinent la majoria de les vegades del món quotidià humil, on rau la força dels poemes d'aquest llibre: l'aranya damunt el vidre trencat a "Interiors", les closques seques dels cargols a "Les móres", la pinça de roba de fusta a "Animals de companyia", els condons usats a "Boscos d'amor" i la mateixa corda del gronxador, "trista penyora, despulla podrida, d'un món esbucat", tal com va cantar Joan Alcover. Cal destacar, igualment, que la segona part del llibre, "Roba de temporada", toca amb duresa temes com l'envelliment del cos, la decadència, la malaltia -elements obvis de l'experiència personal en autors més grans-, des d'una perspectiva de mer observador que produeix un efecte contundent i intranquil·litzador. A "Mastitis", per exemple, el nadó golafre hi és descrit amb la cruesa derivada del mal que provoca a la mare; el "fosc saurí", el "peix que boqueja", la "sanguinolenta geniva", la "sangonera" s'acumulen per trastocar el lirisme adotzenat de l'escena de l'alletament matern en un cruel aprenentatge per la vida. Em sembla que és, sobretot, aquesta capacitat d'entreveure la crueltat en la pietat (la duresa mateixa de la imatge de la corda trencada del gronxador) la que dóna un veritable interès a aquest primer llibre de poemes de Jordi Llavina.