La poesia de les coses vulgars

Judici final

Ferran Torrent

Columna

Barcelona, 2006. 252 pàgines

En un article que es titulava "Defensa de la novel·la detectivesca" i que va publicar l'any 1901, Chesterton assenyalava els trets que marcaven els secrets de la seva popularitat i indicava clarament quines eren les dues característiques que explicaven el seu èxit creixent: "Els homes han viscut enmig de muntanyes importants i de boscos eterns durant molts de segles abans d'adonar-se que eren poètics; pot racionalment suposar-se que alguns dels nostres descendents veuran potser brillar les xemeneies amb un to porpra tan brillant com els cims de les muntanyes, i trobaran que els fanals tenen un aspecte tan natural com els arbres. Aquesta concepció de la ciutat com una cosa d'una estranyesa colpidora ha trobat la seva Ilíada en la detective story. Tothom ha pogut remarcar que en aquestes històries l'heroi o el detectiu travessen Londres amb una ignorància dels seus congèneres i una llibertat de maneres comparables a les d'un príncep de llegenda que viatgés al país dels elfs. En el curs d'aquest aventurat viatge, l'òmnibus banal agafa les aparences antediluvianes d'un vaixell encantat. Les llums de la ciutat brillen com els ulls d'innombrables follets. Són els guardians d'un secret, per pueril que sigui, que l'autor coneix i el lector ignora. Cada volta del camí és com un dit marcador que ens el designa; cada alineament de xemeneies en l'horitzó sembla saludar amb gest irònic la solució del misteri". La cita és llarga, però és vàlida per situar el lloc des d'on es pot llegir Judici final: només cal canviar l'esment de Londres per València i posar el nom de Ferran Torrent a l'autor, perquè, si hi ha una línia contínua que unifica la seva obra sencera és, precisament, la voluntat de reflectir la poesia de les coses vulgars, el viure quotidià i que ningú no sap què pot amagar, i crear uns personatges que, en comptes de vestir cota de malla i armar-se amb llances i espases per matar dragons i enemics, vesteixen americana, fan servir pistoles automàtiques i viatgen amunt i avall amb uns cotxes d'alta cilindrada.

Judici final és la novel·la amb què Ferran Torrent tanca la trilogia que ha dedicat a la València contemporània, convertint la veritat social silenciada en un territori on la imaginació truculenta no impedeix l'encert i la versemblança psicològica: tots els personatges posseeixen un fons d'humanitat, com si fossin persones força semblants a les que es troben cada dia pel carrer, els criminals i els delinqüents tenen uns sentiments honorables a pesar dels negocis tèrbols que guien la seva conducta, i el lector acaba agraint que tothom mengi i begui i es preocupi dels seus negocis sense adjudicar-se la categoria d'éssers extraordinaris. A Judici final Ferran Torrent aconsegueix lligar amb una habilitat impecable els fils argumentals que exposava a Societat limitada i Espècies protegides -i el lector recupera l'abast de les ambicions i les calamitats polítiques de Francesc Petit, els reptes i les corrupcions empresarials de Juan Lloris, els maquiavelismes de Júlia Aleixandre-, però al mateix temps es mostra prou narrativament astut per enriquir el panorama amb la presència de dos perosnatges que dinamitzen apassionadament el relat: l'un és el protagonista principal de la novel·la, un irlandès bregat en uns infinits assumptes foscos que arriba a València amb l'encàrrec d'assassinar Juan Lloris, i que observa els costums de la ciutat com el foraster que és, i que permet que l'autor descrigui el seu món particular des d'una distància higiènica. L'altre, i que serveix com a contrast tècnic a l'hora de narrar, és un habitual de l'obra anterior de Torrent, el detectiu Toni Butxana, la representació física del desengany i el desinterès cap a les vanitats del món. Més enllà de les virtuts i la potència de les peripècies que configuren una trama ben construïda i narrada convencionalment amb una fluïdesa aplaudible i un seny molt calculat, el que es va imposant en l'ànim del lector de Judici final és la construcció d'un paisatge moral rabiosament càndid i gris i tan sols suportable gràcies al sentit de l'humor trist que travessa la majoria de les escenes. És com si l'objectiu veritable de Ferran Torrent a l'hora de culminar la trilogia no fos tant el fet de narrar una història com la vocació de manifestar-se com un moralista del segle XIX que, fent ús de les estratègies narratives, el que vol és denunciar els moviments ridículs d'una societat malalta i amb una espècie humana buida i que només se sent protegida pel poder.