Un passeig fluvial

Aquesta última tarda berlinesa, em deixo portar a un sopar en un castell dels afores, amb la peculiaritat que el castell en qüestió està situat en una riba del llac que forma el Havel en una seva expansió i que el viatge, que, evidentment, es pot fer en cotxe i, si es fa en cotxe, dura només mitja horeta, el farem en barco, pel Havel, i durarà tres hores. Anem a buscar el Havel cap al nord, en un embarcador situat en una riba plàcida i herbosa, amb verns que s'inclinen fins a l'aigua encalmada d'aquest tram de riu. Són les cinc de la tarda i, tot i que fa un sol tebi, l'aire és fresquet. I només d'instal·lar-nos a la coberta de la barcassa, ens donen una tassa de te calent perquè ens entoni. La barcassa té una sala tota coberta, amb taules i cadires, però a coberta s'hi està bé, amb el solet, el te, l'aire fresc i l'olor d'humitat, de fang i d'herba. Lentament, el barco llisca ja per les aigües del Havel i passem per una zona industrial una mica atrotinada, amb un edifici de totxo abandonat que, per un frontó arrodonit, adjudico a l'escola de Behrens. Aviat, a la dreta, ens queda Spandau, amb la famosa presó i les fàbriques. Però anem lliscant suaument. El riu es fa estret, amb ribes d'obra. De fet, és ara un canal i ens aturem. El barco ha de pujar de nivell: som en una enclusa i la massa d'aigua continguda on som va pujant a poc a poc. L'operació és llarga. Moure aigües i barcasses és lent. El temps, en aquest nostre passeig fluvial, és un temps endormiscat.

"Durant la guerra freda, el pont de Glienicke era el lloc d'intercanvi d'espies entre l'est i l'oest"

Quan sortim del canal, el riu s'eixampla. A les vores, hi ha tot de casetes amb jardinets, gairebé barraques de pesca, refugis de cap de setmana. Algun pescador, amb els peus enfangats, un fang negre i pútrid, espera pacient, aferrat a la canya, mentre la tarda cau lenta i, al cel, hi naveguen grans cúmuls de cotó blanc amb les vores grisoses i rosades. Cada vegada el riu és més ample. Ara ja és com un llac i, a les seves ribes, el to de les construccions ha pujat. Residències de gent ben posada, voltades d'arbres immensos, til·lers i plàtans. Hi ha algun port esportiu i, per les aigües del llac, aprofitant l'airet cada vegada més potent, algunes veles. I el riu s'eixampla cada vegada més, i aquells núvols decoratius comencen a agrupar-se i ara el sol s'hi ha amagat al darrere i l'aire comença a ser vent i les veles van ràpides. I cau la primera gotellada. Un tro retruny. Baixem a la sala sota coberta. Ara la barcassa costeja l'Illa dels Paons. Ho reconec perquè veig l'edifici tot blanc de Johann Berndel, una estranya construcció amb una mena de pont de ferro entre les dues torres. Passada l'illa, ens acostem al nostre destí: el parc de Glienicke. El riu s'ha fet més estret i, al fons, ja es veu el pont de Glienicke, que durant la guerra freda era el lloc d'intercanvi d'espies entre l'est i l'oest. Plou de debò, ara que hem de desembarcar. De cop, una aparició entre les bromes: el casino de Schinkel, elegant, impecable en la seva situació, amb les pèrgoles a cada costat, tènuement ocre, com una pinzellada suau entre els verds apagats. Llavors penso que el lloc on soparem potser és el castell de Glienicke, que, de fet, és un palau que he vist fotografiat als llibres sobre Schinkel. La meva emoció va en augment. El casino té un embarcador propi i hi atraca una altra barcassa amb tots els convidats a un casament. Des del casino, on tindrà lloc el banquet, uns cambrers amb grans braçades de paraigües pugen a bord i els convidats al casament, mudadíssims, per la passera de fusta, sota els grans paraigües blancs, van cap a terra ferma. Cada vegada plou menys. Ha estat una tempesta d'estiu i, mentalment, ja sento el retorn a la calma de la sisena de Beethoven. Finalment, baixen els nuvis, ella arremangant-se per no embrutar-se les vores del vestit de ras. Ell, enriolat, duent el paraigües ja gairebé inútil. Nosaltres desembarquem una mica més enllà, just a tocar el pont. I sí, l'edifici és el de Schinkel, convertit en museu, en les cavallerisses del qual hi ha el restaurant. Un restaurant famós, pel que sembla. Sopem cèrvol i porc rostit: grans pernils tendres per dins i cruixents per fora i tot de patates de tota mena. I pastissos i vi del Rin. I sento que m'acull la vella Alemanya rediviva, cordial, noble, hospitalària.