Lletres

L'hereu de Voltaire

L'hereva de dona Obdúlia o Les temptacions

Llorenç Villalonga

Club Editor

Barcelona, 2006. Cinquena edició, 242 pàgines

Fa 25 anys que vaig traduir Bearn al francès i encara em faig un embolic amb la grafia correcta de Villalonga. Entre Vilallonga de la Salanca, Vilallonga dels Monts -dos vilatges del Rosselló-, don José Luis de Vilallonga y Cabeza de Vaca, autor de les divertides Memorias no autorizadas, i el novel·lista mallorquí, francament n'hi ha per venir boig. Acabo de rellegir L'hereva de dona Obdúlia o Les temptacions. Aquesta novel·la em sembla molt representativa de la novel·lística villalonguiana. Hi caben totes les qualitats i tots els defectes de la seva literatura. En els seus pitjors moments, Llorenç Villalonga retira a un Proust sense geni, el Proust mundà i superficial dels salons de Neuilly i Passy. "Franchement 300 pages pour savoir si Tutur couche avec Tatave, c'est un peu long, non?" , que deia Céline. Els personatges de Villalonga, igual que els perruquers de l'Empordà, parlen totes les llengües: el català insular i central, l'anglès britànic, el castellà murcià, el francès parisenc. Tal com ho assenyalàvem en un article recent, aquestes cites gratuïtes en un francès aproximatiu cansen el lector que sap francès des de petit. Sense voler donar una classe de gramàtica, recordarem que l'accentuació no ha desaparegut de l'ortografia francesa. Desplau llegir "mere" en lloc de mère (pàg. 56), "un broche" (pàg. 56) en comptes d'"une broche", "faché" per "fâché" (pàg. 91), per no parlar d'"a l'âge de la paraphine" (pàg. 100), que cal escriure "à l'âge de la paraffine". Val més que parem aquí. Com Voltaire, a qui admirava tant, Llorenç Villalonga crea personatges irreals, titelles al servei de la seva tesi. Tots els lectors de Tolstoi i Balzac s'han enamorat de la Nataixa i han odiat el père Grandet. ¿Qui vibrarà per les desgràcies minúscules de senyores mallorquines menopàusiques, "aquestes flors d'hivern que han perdut l'aroma però que afalaguen la mirada"?

Ara, aquestes observacions nostres poden comparar-se a una orinada de ca contra Notre-Dame de París quan es llegeix la paraula màgica de Villalonga que amena el relat amb tocs d'humor negre i d'ironia. "Si a tot afegim les vidrieres de colors, de moderna fabricació catalana, tindrem una idea d'allò que el minorista i la guia esmentada entenen per 'intel·ligent restauració", escriu. La lectura de Villalonga és un festí per la intel·ligència. ¿Com analitzar l'encís d'una frase com aquesta?: "Alícia Dillon contemplava des del balcó l'ampla avinguda de polls, l'alzinar i més lluny les planúries d'ametllers verds que s'estenien fins a Ciutat; una massa amorfa, de la qual sols es destriava la Seu, cuita de sol com una llagosta".

Lo que más afecta es lo que sucede más cerca. Para no perderte nada, suscríbete.
Suscríbete

No ens enganyem. Enfora de Bearn i d'El Misantrop, Villalonga no és un novel·lista de raça com, posem per cas, Camil Petrescu, admirador romanès de Proust, que a la mateixa època escrivia El llit de Procust, una obra mestra que algú hauria de traduir al català. Villalonga se situa als antípodes de l'estètica de Flaubert. L'artista deu esforçar-se de semblar absent de la seva obra, amb la imparcialitat de les ciències físiques. A cada pàgina, el novel·lista mallorquí ensenya l'orella, com Sganarelle en les comèdies de Molière. No podem creure en les seves històries, perquè ell mateix no hi creu. Cal "mettre un peu d'art dans sa vie et un peu de vie dans son art", aconsellava Louis Jouvet, a la fi d'Entrée des artistes, sublimant els mots d'Henri Jeanson, el millor dialogista del cine francès. Per mi, Villalonga és un poeta que cal llegir a poc a poc, musical com un sonet de Verlaine i profund com un aforisme de Voltaire.

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS