Aristocràcia d'esperit

Pickwick. Documents pòstums del club d'aquest nom

Charles Dickens.

Traducció de Josep Carner

Proa

Barcelona, 1995. 700 pàgines

Vet aquí que hem arribat a l'últim article d'aquesta secció abans de les vacances d'estiu, i el dedicarem, com ja és habitual, a un dels grans llibres de la bibliografia catalana de tots els temps: la traducció -extravagant, tal vegada, però sublim- de Josep Carner d'Els papers pòstums del club Pickwick, primera novel·la de Charles Dickens.

Tothom recorda la manera com acaba aquesta obra que Dickens va escriure per entregues els anys 1836-1837: acabades les peripècies dels quatre membres que han estat enviats per tota la resta del club a ennovar-se de les coses més vàries que s'esdevenen a Londres i els seus voltants, el senyor Pickwick, cap de la famosa expedició, es retira a viure al camp, no lluny de la metròpolis, en un gest tan virgilià com volterià, acompanyat del seu fidel servent Sam Weller.

El paràgraf final del llibre diu això: "El senyor Pickwick, ara, està una mica xacrós; però conserva tota la seva antiga jovenilitat d'esperit, i hom pot veure'l encara tot sovint contemplant les pintures de la Dulwich Gallery o bé gaudint d'una passejada per aquells amables encontorns un dia de bon sol. És conegut de tots els pobres del voltant, que mai no deixen de llevar-se el capell, quan passa, amb gran respecte. Els infants l'adoren i igual fa, tanmateix, tot el veïnat. Cada any assisteix a un gran xeflis de família, a casa de Wardle [un altre de la colla]; i, en aquesta, com en tota altra ocasió, és invariablement acompanyat pel fidel Sam, entre ambdós existint un afecte recíproc i invariable que res sinó la mort no estroncarà".

I la pregunta que ens fem avui és aquesta: ¿com és possible que Dickens tingués tan desenvolupada la idea de la digna servitud i de l'honest comandament quan, de fet, encara pertanyia, llavors que va escriure aquest llibre, a la classe més pobra i desgraciada de l'Anglaterra del seu temps? La primera resposta a la qüestió és que Dickens podia estar impregnat d'aquesta idea tan aparentment classista pel fet que pertanyia, també des de la minyonia -i aquest va ser el cas tota la vida- a les files més lleials a l'esperit del cristianisme; i forma part d'aquesta religió, per greu que sàpiga a uns o altres, que el senyor mana i els subordinats obeeixen, que més és papa que cardenal, i és més cardenal que bisbe: així es veu, en general, en l'estructura feudal de les societats europees, que són les que més bé van conservar aquesta doctrina, o aquesta llei de vida.

Però ens fa que hi alguna cosa més: Dickens, tot i que no hi pertanyia per res del món, coneixia perfectament els costums de la classe aristocràtica del seu temps, que va ser, quasi tota la seva vida, l'època victoriana. Com és sabut, els anglesos són el poble d'Europa que, sigui per raons d'insularitat, sigui perquè no van conèixer mai una revolució burgesa com la de França -llevat del cop de Cromwell, pobrissó!-, sigui perquè van néixer i moriran conservadors, han tingut sempre -i tenen encara avui dia- un respecte nostàlgic i una estimació molt gran per les institucions aristocràtiques: de tots els pobles d'Europa, no n'hi ha cap com l'anglès que hagi mantingut certes formes de vida -més aviat una parafernàlia, avui- absolutament calcades del temps en què, al segle XIV, Eduard III va instaurar, en circumstàncies quasi obscenes, l'ordre de la garrotera. És cert que la devoció a l'aristocràcia anglesa (i, en especial, el seu poder) ja no són el que eren, ni ho eren tampoc en temps de Dickens, a mitjan segle XIX: però alguna cosa quedava, i alguna cosa, segurament la mateixa, encara queda: vegeu, en aquest sentit, l'imprescindible i aclaridor The Decline and Fall of the British Aristocracy, de David Cannadine, Yale University Press, 1990. Al meu entendre, doncs, que Dickens acabi la seva novel·la puntualitzant alhora el seu sòlid esperit cristià i el seu respecte per la jerarquia aristocratitzant, ha de ser entès, també, com a senyal de pervivència d'un estat de coses social en part, i en més bona mesura simbòlic, que abraçava d'una manera o altra totes les capes de la societat.

Però hi ha una tercera cosa: en vida de Dickens, sense que ell mateix pogués mai afigurar-s'ho quan va començar la seva carrera, un escriptor era una mena d'ésser particular, singularitzat en el si de la societat, que, formés part o no de l'aristocràcia de sang, estava investit de tota la dignitat d'allò que s'anomena, per contrast amb 'altra, l'"aristocràcia d'esperit". Els homes de lletres anglesos encara conserven aquest diguem-ne privilegi i aquesta aura; els francesos la van conservar fins al temps de Proust (vaja quin un!), de Valéry i de Gide; i els alemanys la van exhibir entre Theodor Fontane i Thomas Mann.

A Catalunya, com que l'aristocràcia de sang es va acabar si fa no fa amb la malaguanyada unió del rei Ferran amb Isabel, només hem conegut, als darrers segles, l'aristocràcia d'esperit: n'hi va haver durant tota l'Edat Moderna, i fins i tot va sobreviure durant uns quants decennis a l'Edat Contemporània: això representen el nostre traductor d'avui, Josep Carner, però també Eugeni d'Ors, Guerau de Liost, J.V. Foix, Carles Riba o Josep Maria de Sagarra. Després, fins i tot aquesta aristocràcia es va dissoldre, i van venir els sans-culottes. Però continuarà sent veritat que els escriptors d'aquí i d'arreu, o adhereixen a uns principis espirituals i estètics (no classistes) impregnats d'aristocràcia d'esperit, o la literatura llur anirà a mal borràs i a fer punyetes. De manera, amics amabilíssims, que, sisplau-feu-me-el-favor, molt de respecte per aquest gran aristòcrata de les lletres, príncep de la poesia catalana, don Josep Carner i Puigoriol, que us darà les hores més felices del vostre estiu exagerat si agafeu, per un atzar i amb bonhomia, la seva fabulosa traducció de Carles Dickens.