Utopies

La ciutat del sol

Tommaso Campanella.

Traducció i Introducció d'Antoni Seva

Publicacions de la Universitat

de València

València, 2006. 130 pàgines

Honor altra vegada als amics editors dels "Breviaris" de les Publicacions de la Universitat de València i, aquesta vegada, amb un punt d'èmfasi, a Antoni Seva, traductor de l'obra de què parlarem avui, La ciutat del sol, de Tommaso Campanella. Un home com Seva, que va fer un diccionari tan extraordinari com el de Llatí-Català que coneixem, mereix, d'entrada, aplaudiment i confiança. Si ell s'ha encarregat de la traducció del llibre d'avui és perquè, a més de l'original italià, ha tingut present les aportacions al llibre que es troben en les versions llatines del mateix Campanella. Però anem a l'opuscle que ens ocupa.

Les utopies són una mena de faula amb aires de sistematicitat que solen ser proposades per persones que ja han perdut tota la fe en la marxa natural del món i en les seves determinacions de caire realista. La història de les utopies és tan llarga, curiosament, com la història del pensament racionalista -o quasi, inclòs el pensament polític- de l'orbe occidental. Plató ja en forja una al diàleg Crícias, o Crítias, i una altra, més complexa i exhaustiva, a la República. Les dues tenen a veure amb el seu miserable destí com a ciutadà atenenc: la primera, tardana en el conjunt de la seva obra, és un reflex dels seus malentesos amb l'oligarquia de Crítias; i la segona està lligada íntimament al seu exili a Siracusa. Tant en un cas com en l'altre, doncs, sembla que la reflexió que es fa Plató com a home de pensament es troba gairebé als antípodes -amb tota la bona fe del món, és clar; d'aquí que molts utopistes, com Campanella, fossin clergues- de la pràctica quotidiana del poder i de les institucions vigents. La Història natural, de Plini (VI, 81-91) narra les delícies de la molt imaginària illa de Tapròbana (Sri Lanka, que és el topos que agafarà, al seu torn, el nostre autor d'avui); Llucià de Samòsata es riu dels utopistes i dels viatgers fabulosos a la seva Història veritable; i, ja en temps moderns, Thomas More dóna la veu parlant, a la seva Utopia, a un tal Hitlodeu, company ni més ni menys que d'Americo Vespuccio, és a dir, un home vinculat a una terra quasi ignota, encara en plena descoberta: això sí, a More també li esperava un mal destí, el patíbul. Francis Bacon va escriure una Nova Atlàntida glosant Plató i anticipant-se a mossèn Cinto, que també va morir, com qui diu, a l'exili; després, segons que llegeixo a Lewis Mumford, The Story of Utopias, Gloucester, 1959, va venir Campanella (al qual l'estudiós nord-americà considera escassament original) i, tirant avant, després de segles en què la raó o el plantejament bèl·lic de la disputa entre poders i nacions va esdevenir molt més pragmàtic que fer-se qualsevol il·lusió desmesurada, van venir, arran de la gran desfeta de la burgesia europea del segle XIX (la francesa, en especial), les utopies igualment fabuloses, les unes més grotesques que les altres, de Saint-Simon, Richard Owen, Charles Fourier o Étienne Cabet (aquest últim, fundador de la idea d'una pàtria ideal anomenada Icària que tampoc no té res a veure amb l'urbanisme de la ciutat olímpica a l'antic Poble Nou de Barcelona; de manera que bé podrien rebatejar l'avinguda amb aquest nom i dir-li Avinguda del Capitalisme Neo-liberal). Potser caldria que hi afegíssim les utopies ideades per Marx i els seus deixebles, i aquí no seria cap manca de respecte incloure-hi el messianisme de Walter Benjamin, que és el veritable element pel qual va ser vist sempre amb recança pels sociòlegs ortodoxos, companys seus, de la ciutat de Frankfurt. (I m'he deixat una utopia que, personalment, m'agrada d'allò més, que és la que presenta Verne a la novel·la L'illa d'hèlice, ara fa poc reeditada. Pel que fa a les relacions entre utopia i literatura pura, vegeu Raymond Trousson, Voyages aux pays de nulle part, Brusel·les, 1979).

Situats en aquest terreny, és a dir, posats a afigurar-se el millor dels mons posibles -com ja he dit, d'això se'n va ben riure quasi tot el segle de les Llums, començant per Voltaire al seu Candide-, no hi ha cap entrebanc a propugnar l'amor lliure, la poligàmia, l'educació universal, el govern dels més bons i dels més savis, l'eutanàsia, el règim de béns ganancials, un servei de càtering que funciona de meravella, una òptima vestimenta per al clima italià (Campanella va escriure aquest opuscle a la presó de Castel Nuovo, a Nàpols, l'any 1602), una jornada laboral de quatre hores, una perfecta ordenació jerárquica de la societat (això ho diu l'autor, sens dubte, a causa de la seva obligada obediència al papat i a la teologia, si no a la vista dels èxits dels espanyols i el seu imperi ultramarí), una bona dietética, ciutats-jardí més imposibles que la Barcelona de Sardà, i una harmonia perfectament sincronitzada entre l'astronomia ptolemaica i el conjunt de les ciències i el saber del temps de l'Humanisme, tot plegat governat per Hoh, també dit, amb molta coherència, el Metafísic. Com a totes les utopies, quadra tot en aquesta agradabilísima de llegir Ciutat del sol. Només hi fallen dues coses: s'hi exibeix un coneixement de la religió i de la filosofia massa elevat si es compara amb el de la resta dels mortals, i un coneixement massa petit de les causes i les lleis, pròpiament dites, que mouen la humanitat de bo de bo.

Vet aquí el drama, la tragèdia gairebé, que comporten totes les utopies afigurades fins avui per il·luminats, savis o visionaris: la realitat, ella mateixa, aniria a mal borràs si les seguíssim fil per randa. Per això no trobo, en la història del pensament occidental, una utopia més correcta, més ajustada als límits onerosos o a les vergonyoses limitacions de l'espècie humana, que la Jerusalem celeste descrita a l'Apocalipsi de Joan: un cop situada la ciutat ideal enllà del cel, a les altures insondables, ja no hi ha cap perill que ningú vulgui convertir-la en model per a la marxa dels afers de cada dia: un dia baixarà a la terra, com un dia vindrà el Mesies de debò (diu el judaisme); mentrestant, molta paciència. Sant Agustí s'hi va acostar, però ja em sembla massa "modern" en el sentit que hem dit. Els jueus savis i religiosos, els devots resignats i els anacoretes cristians del Baix Nil, aquests sí que sabien que, com a molt, no hi ha utopia més realitzable, en aquest món, que enfilar-se a una columna o tancar-se en una cova, lluny de tota ànsia de poder. L'equivalent, al fi-de-segle per antonomàsia, que és el penúltim, va ser forjar-se el mite de la "torre de vori", pel qual des de Flaubert fins a Juan Ramón Jiménez els literats pensaven: "Foteu-vos, que jo m'apanyo sol", o bé, per anar a parar al barroc, encara que em surti del guió històric que seguia: "Hablen unos del gobierno | del mundo y sus monarquías | mientras gobiernan mis días | mantequillas y pan tierno".