Neonazis, xe!

Dilluns passat es va acabar la primera temporada d'Un lloc estrany. El repertori d'immigrants del programa de TV-3 responien a la pregunta "I ara què?". L'espai, curiosament, va transcórrer en un to menys alegre del que és habitual: n'hi havia que tenien claríssim que algun dia tornarien al seu país -"sempre tinc la maleta feta", deia una noia de Burkina Faso- i d'altres ho deixaven en suspens. Un altre dels aspectes que tractaven era la dificultat, per no dir la impossibilitat, de sentir-se català entre catalans -"allò de ser català pels quatre costats", deia algú altre-. La majoria d'immigrants s'han arrelat a Catalunya a través dels arguments més reals -els fills, una feina, una llengua...- i tanmateix els autòctons encara es resisteixen a considerar-los d'aquí. Els veuen com si fossin una ficció simpàtica. El programa també palesava l'altra cara d'aquesta situació: i és que, un cop han marxat, quan tornen al seu país ja els consideren estrangers, com d'una altra categoria. Fet i fet, no són d'enlloc.

És el pes de la realitat. La contundència de tots aquests testimonis, encara que disfressada d'una certa bonhomia, tenia molta més força que el discurs de fons que volia transmetre Maria i Assou, el telefilm amb temàtica de racisme que TV-3 va projectar ahir a la nit. La pel·lícula, amb guió de Teresa Vilardell i Miguel Casamayor, i dirigida per Sílvia Quer, era un dels experiments de coproducció entre diverses televisions autonòmiques. El punt de partida de la pel·lícula era la mort d'Assou, un magribí que treballava de forner i que era assassinat a mans d'un grup de neonazis. Tot seguit, un flashback ens informava que el noi havia vingut anys enrere a Catalunya, després de vèncer les objeccions de la seva família i seguint la Maria, una professora d'àrab. La continuació de la pel·lícula narrava les dificultats de la Maria per obtenir un judici com cal, que condemnés un sospitós encausat per assassinat i no per simple homicidi. Els entra-i-surts onerosos de la justícia servien per parlar de conflictes com els prejudicis que generen els immigrants entre la policia i la societat en general, la dificultat per acceptar el mòbil racista o el procés de repatriació d'un cadàver (el govern del Marroc no se'n volia fer càrrec perquè ja era ciutadà espanyol). Alhora, vivíem les dificultats familiars de la Maria amb el seu pare i les dues filles que tenia amb l'Assou, provocades per la depressió. La pel·lícula se solucionava amb un final vagament feliç.

Tot el telefilm traspuava un aire didàctic i moralista que l'allunyava de la realitat i el feia caure en una mena de ficció massa fictícia, és a dir, poc versemblant. Malgrat que volia narrar situacions altament dramàtiques, el to neutre de la història defugia les emocions i no era commovedor. Si de cas, es tornava cursi per moments. No obstant, el principal problema de la pel·lícula -que també es pot aplicar a alguns altres telefilms coproduïts- provenia del doblatge. L'ús de les llengües en què parlaven els personatges era del tot improbable. A la part de la història que passava al Marroc, els diàlegs tenien lloc en àrab i se subtitulaven; fins aquí bé, però quan l'Assou, encara al Marroc, parlava amb la Maria, ho feia en català (i no se'ns donava cap explicació d'on havia après la llengua). Aquest desgavell era especialment risible a l'escena dels neonazis: mentre la majoria de personatges parlaven en un català neutre, de Barcelona diríem, els malfactors cridaven en valencià. La tria era molt desafortunada: entrevisteu uns quants neonazis i a veure quants en surten que parlen en català, sigui d'aquí o de València. Que avui dia algú, sigui sant o dimoni, parli en valencià és d'una gran excepcionalitat. Per no parlar-lo, ni tan sols el van parlar els capellans que, abans-d'ahir, oficiaven el funeral per les víctimes de l'accident de metro. És la trista realitat.