Sense Sort
Maig
Ignasi Mora
Editorial Moll
Palma de Mallorca, 2006. 180 pàgines
Dins de les lletres catalanes, el cas d'Ignasi Mora (Gandia, 1952) té els màxims atributs d'anomalia i excentricitat. Situat més enllà dels àmbits i les àrees convencionals de l'escriptura destinada a ocupar un lloc remarcable dins la llista dels llibres més venuts, la seva obra tampoc persegueix amb cap afany el dret a figurar en la memòria particular de cada lector. Fins ara, Ignasi Mora havia escrit uns llibres aliens a les línies mestres de la tradició narrativa en llengua catalana: en l'indigent amb voluntat de suïcidi que protagonitzava Finale, el lector hi descobria una interpretació personal de les fantasies destructores de Thomas Bernhard; en el mut que narrava la seva vida a Les veus de la família s'hi observava una reelaboració conscient d'una zona concreta de la literatura italiana de la postguerra, el mateix que passava en els relats sobre la vida quotidiana de Gandia inclosos a Les veus de la ciutat, i el lector cinèfil no podia fer res més que recordar certes seqüències d'una pel·lícula de Dreyer en les peripècies que es narraven a Mela, l'única novel·la, segurament, on un autor s'atreveix a explicar un episodi de ressucitament. Un corrent interminable era un canvi de rumb dins la seva trajectòria i, tot i que no aconseguia arribar a les altituds dels llibres anteriors, el joc de l'ambigüitat entre la realitat i la ficció, les relacions que s'establien entre la veu narradora i la personalitat de l'autor, tenia prou poder de persuasió per seduir l'ànim del lector. Era, al cap i a la fi, un dels primers avisos sobre la força i la influència al voltant de la literatura del que es pot anomenar el descrèdit de la ficció. No se sap si perquè la sequedat de la imaginació comporta un seguit de fantasmes relacionats amb l'esperit creatiu, o perquè en el fons de tot plegat existeix un mecanisme de supervivència, el cert és que en la seva última novel·la, Maig, Ignasi Mora no recupera els seus mons de la monstruositat moral, ni continua investigant en la línea encetada en el seu llibre anterior: Maig no deixa de ser exclusivament la paròdia poc treballada d'un sector de la novel·la juvenil.
El sistema sobre el qual se sustenta el camí argumental de Maig pertany a una perspectiva sobradament coneguda: un noi desafortunat en els avatars de la vida, sense feina, amb una família que ha sabut estructurar cap mena de futur, coneix a una noia. Evidentment, passa el que ha de passar: el noi s'enamora irracionalment de la noia; i, evidentment, la noia fa tot el possible per aconseguir que el noi quedi rendit i abatut als seus peus. Això no representaria cap espècie d'hàndicap literari si no fos perquè Ignasi Mora ha pretès escriure una novel·la fresca, divertida i a la recerca d'un públic que s'identifiqui generacionalment amb els trasbalsos, els daltabaixos i els problemes insignificants que comporten la base de l'argument: el principal problema de l'escriptura de Maig és la voluntat de reproduir un vocabulari directe i immediat i del tot vinculat amb la vida del carrer i al carrer. Ignasi Mora treballa un costumisme que ni fa riure ni entreté, i el fet de poblar el discurs de la veu narradora amb renecs, barbarismes i altres detalls de l'existència neoanalfabeta no beneficia gens el desig del lector de disfrutar amb l'experiència literària. També es pot plantejar una pregunta de caire indiscret: com pot ser que un individu que no té cap mena de memòria de l'escriptura dedica tant de temps a escriure -o a escriure's- el relat d'una aventura sentimental i sexual. Més enllà de la inversemblança de la novel·la com a artefacte literari, Maig presenta al mateix temps una sèrie d'instants de volada seriosa: és quan Ignasi Mora s'oblida de la construcció de la veu narradora i es dedica a fustigar els vicis i els costums de la rutina quotidiana, és quan recupera el to bernhardià, quan insulta i agredeix l'existència dels altres, és quan triomfa l'esperit misantrop i l'espectacle de l'estupidesa humana rep un cop fortíssim en forma de paraules.
Maig és una novel·la que potser no pot rebre el qualificatiu d'imprescindible, però és també una novel·la que no molesta gens de llegir: en primer lloc, per entrar en contacte amb un narrador atípic de la prosa d'ara mateix; en segon lloc, és una novel·la que permet observar de quina manera els autors intenten renovar-se temàticament i estilísticament; en tercer lloc, per fi, és una novel·la que també permet comprovar que qui ha estat un mal editor en un lloc ho continua sent en un altre: més enllà de la feina de realitzar una lectura acurada del text, en el llom del llibre, per exemple, el nom de l'autor s'alça d'Ignasi en "Ignasio": Mora no ha tingut gaire sort, potser perquè ha seguit els criteris fantasmals de l'editor.
