De crítica i literatura catalanes

El lector coneix a bastament l'evident infreqüència amb què aquesta secció parla de textos catalans, perquè està explícitament dedicada als clàssics estrangers, en especial als difunts, i, al damunt, amb excepció dels llibres catalans, la crítica dels quals està reservada a una sèrie de professionals d'aquest ofici, en aquest mateix Quadern, que em mereixen tot el respecte del món, i de vegades fins i tot admiració.

Però un article de l'amic, poeta i activista Sebastià Alzamora, publicat al diari Avui el dia 30 del mes de juny, m'obliga, en certa manera, a fer públiques les meves opinions: no fos cas que l'escassa massa lectora d'aquests afers a Catalunya es quedés amb un sol punt de vista sobre la qüestió.

Els arguments d'Alzamora són senzills: hi ha una colla de crítics catalans que mereixen el seu aplaudiment, i n'hi un estol -l'autor de l'article dóna fins a cinc noms i cognoms, el meu i el de Ponç Puigdevall entre ells; després s'esmenta una sèrie "d'espectres menors" que ni tan sols són anomenats- que ho rebenten tot, que no perseveren "en benefici del seu art , dels lectors, de la cultura i [de] la tradició dins la qual s'inscriu la seva obra

[la dels escriptors, s'entén]", i que, en definitiva, no fan cap servei ni al país ni a la literatura ni a si mateixos. L'articulista opina que aquests crítics maliciosos i perversos es defineixen per aquesta sèrie de característiques: "desconfiança envers el talent, tendenciositat, desinformació, incapacitat de comprensió en profunditat dels textos, esnobisme, elaboració de coartades extraliteràries per provar d'emmascarar una profunda ganduleria, reduccionisme de la tradició literària catalana i obediència a interessos corporatius, gremials o de grup".

Aquestes soles citacions resulten suficients no pas per desautoritzar les opinions de Sebastià Alzamora (¿qui és un professor de teoria literària i de literatura universal i comparada per atorgar-se cap mena d'autoritat davant l'altura intel·lectual tan consolidada de l'articulista de l'Avui?), sinó per desconstruir-les, si el lector em permet d'utilitzar aquest terme de la teoria literària. La cosa bàsica que l'articulista sembla no haver entès és que totes les crisis o disfuncions que puguin detectar-se en la marxa de la crítica literària a Catalunya van inevitablement de bracet amb altres determinacions, entre elles les crisis que afecten la marxa de la pròpia producció literària. El problema no resideix en el fet si els (mals) crítics actuen amb negligència o amb esnobisme, sinó en el fet que el panorama general de les lletres catalanes, a tots els seus nivells -l'ensenyament secundari i universitari de la literatura, l'escassa existència de revistes literàries, les dinàmiques editorials, la manca d'espais als mitjans de comunicació en què s'analitzi seriosament la literatura, la desautorització apriorística dels discursos i de les persones especialitzades en matèria literària- viu en una laxitud que esborrona. Amb altres paraules: tot allò negatiu que pot etzibar-se als crítics, pot adreçar-se igualment als professors de literatura, als responsables de revistes i de cenacles literaris, als editors, als diversos guies de l'opinió literària, al gran führer (conductor) universitari de la qüestió i a molts escriptors, ells mateixos, en més gran o més petita mesura: desconfiança (o indiferència, o manca de respecte) envers el talent; tendenciositat; desinformació; incapacitat de construcció en profunditat dels textos; elaboració de coartades extraliteràries per provar d'emmascarar una profunda ganduleria; obediència a interessos corporatius, gremials o de grup -com demostra, per exemple, la creació de capelletes i grups de pressió (amb coartada editorial inclosa) liderades per èmuls esmorteïts de la tan apreciada figura, per part d'Alzamora, de Carles Riba-; ignorància quasi absoluta de la tradició literària catalana -no diguem res de la internacional, que uns quants, com al führer, els fa sortir urticària-; i un desmenjament notori, si no terror, a la "construcció del concepte de valor [estètic, hem de suposar, no polític] en una literatura".

Si aquest fos un país normal, tot això no passaria: però un país que atorga el Premi Internacional Ramon Llull a persones que s'han limitat a fer propaganda nacionalista i a difondre el folklore català a l'estranger guanyant-s'hi prou bé la vida (juntament amb una colla coneguda, domèstica, de nord-americans, convertits no se sap com en popes de l'opinió literària nostrada), un país així no pot ser considerat normal. Si les universitats i les institucions cultes del país -fins i tot la societat, en el sentit més ampli- haguessin generat una classe veritablement sòlida de lectors, crítics i autors, aquests tres elements correrien plegats i, entrexocant dialècticament les seves respectives activitats, haurien construït un panorama molt més net, higiènic, que aquell en què es troba en aquests moments. Però això és un fenomen propi de temps històrics molt pretèrits. Per tornar a Riba, no tinc cap dubte que aquell mateix articulista deu tenir molt clar que, si aquest, o Gabriel Ferrater, o Antoni Comas haguessin viscut més anys -només és un factor, n'hi ha d'altres-, molts dels autors que van pel carrer la mar d'inflats i de segurs, orgullosos i tot d'alguns nyaps que han endergat als quatre vents, o bé s'haurien guardat els manuscrits en un calaix, o bé haurien millorat amb els anys, o bé haurien desaparegut del panorama per manca de competència: cosa que, naturalment, també pot dir-se de més d'un crític, un professor i un editor. Perquè el problema, com hem dit, afecta totes les capes de la producció literària i de totes les seves determinacions i contextos. Aquest és el mal, i el mal és global, no unidireccional.

I ve per fi el punt més feble de l'argumentació d'Alzamora: demana, al final de l'article, que els crítics (¿els dolents? ¿qualsevol?) s'abstinguin de fer cap anàlisi ni cap valoració de la seva obra. Ja sé que la cosa no anava per mi, perquè, com ja he dit, no em dedico a la crítica de la literatura catalana, però és preocupant que un autor es rigui tan ostensiblement de l'estament de la crítica, així a l'engròs, i miri d'evitar-la amb tracamanya. En canvi, tinc la idea que jo sí que rebré alguna mena de resposta d'aquest articulista o d'algun confrare seu per atacar els meus arguments. Entomaré rebuigs i diatribes amb elegància, li ho asseguro, perquè entenc l'ofici del crític d'una manera molt responsable, i perquè, gràcies a Déu, he estudiat prou i tinc prou coneixement de com van les coses al món literari de casa nostra i d'arreu com per poder dialogar amb qui calgui sobre aquesta qüestió. Estic prou segur del que faig com per no témer, com tem l'articulista, que algú em posi de volta i mitja, cosa que ell mereix molt menys que uns quants dels que viuen sota el mateix paraigua: quedi clar el respecte que li tinc com a poeta. Aquesta seria la cosa més normal del món en tota societat literàriament sana, lliure i desvetllada. La resta és fugir d'estudi.