Ficar-se on no us demanen

Defensa dels intel·lectuals

Jean-Paul Sartre.

Traducció d'Albert Mestres; Introducció de Mercè Rius

Publicacions de la Universitat de Valencia

València, 2006, 117 pàgines

És una llàstima que aquesta bella edició -com tota la sèrie de "Breviaris" que fan- de la Defensa dels intel·lectuals, de Jean-Paul Sartre, de les Publicacions de la Universitat de València, no inclogui la sola pàgina (mira que era poca cosa!) que Sartre mateix va incloure en la seva edició d'aquesta sèrie de conferències dites l'any 1965 al Japó -país, curiosament, que no sap què són els intel·lectuals en el sentit sartrià pel sol fet que hi sobreviuen les formes d'autoritat dels professionals i els il·lustrats com es donaven a Europa al temps dels philosophes, és a dir, els mandarins-, perquè en aquest sol full (a Situations VIII, Gallimard, 1972, pàgina 373) l'autor francès, havent passat, al cap de tres anys de les dites conferències, l'experiència del maig del 68, va arribar a la conclusió -situada a l'extrem oposat del que hem dit sobre els savis del Japó- que els intel·lectuals de França ja no tenien altra cosa a fer, si no volien caure en el parany de la famosa "consciència desgraciada" i la submissió velada o no a les exigències de la classe burgesa, que adherir d'una manera ferma i absoluta als problemes de la classe treballadora ("popular", diu Sartre, en un intent malaguanyat de dissimular la seva condició de membre submís a les estratègies d'aleshores del Partit Comunista Francès, per no dir, almenys en altres etapes de la seva vida, de l'stalinisme).

Sí: és una llàstima perquè sense aquella nota liminar encara pot succeir que uns quants lectors -d'aquells que es dediquen a les lletres, especialment, i volen saber com caram haurien d'actuar per fer transitiva la seva veu més o menys crítica respecte a allò donat de l'existència- s'afigurin, força ingènuament, que els intel·lectuals -no dic, com Sartre, aquells que es dediquen a professions liberals més o menys tècnico-pràctiques, des de la física a l'abogacia- serveixen per a alguna cosa, o que algú els necessita, o que tenen alguna capacitat, fos baldament remota, de transformar radicalment el món, que és allò que tot marxista demana a qualsevol, tant al picapedrer com al savi, el professor o el periodista.

El fet és que Sartre començava molt bé el seu plaidoyer definint els intel·lectuals com aquella mena de persones que "es fiquen on no els demanen": aquesta va ser la constant de llur ofici, o de la seva responsabilitat, entre la fi del període dels philosophes -allò que al segle XVIII més s'assembla a la figura contemporània de l'intel·lectual- i, diguem, els anys 60 del segle XX. A França concretament, com ja s'ha dit, la desfeta clamorosa del paper dels intel·lectuals arran els fets del maig del 68, sumat això a la suspicàcia, per no dir l'enemistat, que les seves dites i actituds va despertar en la classe obrera i sindical, va transformar per sempre (i no solament en aquell país, sinó a gairebé tot el món occidental, potser amb la sola excepció d'Alemanya, com demostra la tossuderia de Canetti -l'intel·lectual era per a ell el "guardià de les metamorfosis"-, o la impertinència de Thomas Bernhard) el lloc, la funció i les possibilitats de real inserció en la marxa de la història del que sempre havíem anomenat, i ho fem encara avui per pura inèrcia, la classe intel·lectual.

El llibret, malgrat aquest detall, continua sent apassionant, però ho és només en la mesura que siguem capaços de contrastar la teoria de l'intel·lectual d'un filòsof engagé com Sartre (ell i totes les seves circumstàncies) amb tot el que s'ha dit de la figura de l'intel·lectual des d'aleshores, en especial atès el fet que l'opinió comuna (que neix amb el periodisme i l'opereta del segle XIX) és, als nostres dies, una mole (així defineix Lucreci el caos del món encara sense forma: "rudis indigestaque moles") dominada per uns mitjans mediàtics i d'informació que, senzillament, ficant-se també allà on ningú no els demanava que es fiquessin, ho envien tot a fer punyetes i degraden fins als fonaments la capacitat d'articulació verbal i racional, i, doncs, anul·len de soca-rel la possibilitat que la tasca dels intel·lectuals ho sigui, com hauria dit Georges Bataille, semblant a la del talp: fa galeries subterrànies que acaben ensulsiant tot el terreny, destrueix els fonaments sobre els que s'aixeca la gran fal·làcia de l'ideologia rotunda nascuda de les cèl·lules mare dels nostres sistemes polítics i ideològics actuals.

Per això acabarem avui aconsellant als lectors, a més de la lectura d'aquest llibre -que és intel·ligent com totes les pàgines de Sartre, llevat de les seves novel·les, impròpies del seu geni i del seu domini del francès-, aquest reguitzell, petit però significatiu, d'obres que han tractat el mateix problema en les últimes dècades, amb determinacions històriques substancialment distintes de les que van presidir les paraules de l'existencialista allà al Japó: Tomás Maldonado, ¿Qué es un intelectual? Aventuras y desventuras de un rol, Barcelona, Paidós, 1998; Maurice Blanchot, Les intellectuels en question, París, Fourbis, 1996; i Edward W. Said, Representaciones del intelectual, Barcelona, Paidós, 1996. I si voleu anar més lluny i quedar encara més escruixits davant el panorama que espera a aquells que diuen ser "intel·lectuals" i que, al damunt, es pensen que encara serveixen per a alguna cosa, mireu, per acabar (per bé que sigui més antic, o justament per això), el fabulós i pioner, intel·ligentíssim The Closing of the American Mind, d'Allan Bloom, que parla del problema des de la perspectiva de la mare dels ous, o de la seva destrucció.

Primer va haver-hi els clergues, tan feliços i coherents amb el que feien; després van venir els philosophes (Diderot, D'Alembert), tan útils per endreçar el saber modern; per fi els intel·lectuals (Sartre, Camus, Malraux, per quedar-nos a França), amb la il·lusió de canviar el món. Ara només queden, a les societats occidentals, quatre ànimes en pena que, per al seu propi confort espiritual i el de ningú més en el millor dels casos, es pensen que canviaran res del present panorama dedicant-se al noble, clàssic, vell ofici del pensament articulat i de les lletres: en realitat no podran fer altra cosa, com els clergues medievals, que preservar i conservar un antic patrimoni, el llegat humanístic d'Occident, a l'espera de temps més desvetllats.