Herències de Joaquín Jordá

Joaquín Jordá es va apagar de cop, dissabte passat, quan ja ens havia aconseguit convèncer a tots que, senzillament, era immortal. Que tenia perfectament dominat el tenaç tumor que l'emmagria de manera evident i que, a pesar de tot, seria capaç d'acabar a temps els quatre o cinc projectes que, en un últim any frenètic, tenia entre mans. Jordá, el cineasta més peculiar que ha produït el cinema català en els últims 50 anys (per insòlit: perquè la seva carrera, més que un Guadiana, és un curs turmentós que, sense quadern de bitàcola, resulta virtualment impossible d'entendre), se'n va després d'una irònica, elegant, gairebé despectiva relació amb la mort, de la qual mai no va tenir por.

¿Qui s'atreveix avui a acabar una pel·lícula amb vells obrers cantant 'La Internacional'?

Se'n va en plena possessió de facultats, quan acaba d'ultimar el que segurament serà el seu darrer projecte (tot i que amb ell no se sap mai: ha deixat massa notes, i massa imatges enregistrades perquè algun dia algú ens sorprengui amb noves propostes), aquest Del otro lado del espejo en què aborda frontalment un dels seus mals, l'agnòsia que l'afectava, ja fa uns quants anys, com a conseqüència d'un infart cerebral, i que és una rara dolència neurològica que separa radicalment significat i significant i que, per tant, impedeix reconèixer persones i coses. I amb aquest handicap, Jordá no només va crear la major part de la seva filmografia (sempre amb l'ajut dels seus col·laboradors, perquè la seva memòria era òbviament deficient) en menys de deu anys, sinó que ho va fer, com en tota la seva carrera anterior (en tota la seva vida, per ser exactes), contra les nocions més depurades del sentit comú: contra el gust instituït, contra els hàbits culturals, contra la normalitat.

Aquesta és una de les seves herències: una vida construïda com una instància d'interrogació, la creació artística (i la militància política) utilitzada abans que res contra les certeses (també les pròpies), contra l'amoltonament. Als seus deixebles els queda una tasca difícil; però, en tot cas, apassionant.

- Del bàndol dels vencedors. Tot en la vida de Jordá sembla una paradoxa. Per començar, el seu lloc de naixement, una llar amb molts possibles, de Santa Coloma de Farners (allí va nèixer, el 1935); la casa d'un notari falangista, Cap Provincial del Movimiento, amb qui mai es va portar bé. Una infància de curiosa marginació, perquè els seus companys de jocs no eren precisament de la corda del seu pare, no del bàndol dels vencedors. I una prematura dedicació a la literatura, per a la qual en algun moment es va creure predestinat. Però després tot es fa diferent: estudis de Dret, amics comunistes, la creació de la primera cèl·lula del PSUC a la Universitat, a mitjan anys cinquanta. I moltes lectures: Jordá és un lector voraç, com serà després un traductor infatigable i un escriptor gairebé compulsiu (Glòria Salvadó ho explica per aquí, els gairebé 40 guions que va arribar a escriure per altres cineastes: la majoria no es van rodar mai).

I algú capaç de gestos imprevistos, com invertir els diners que li regala el seu pare amb motiu del seu casament en una aventura cinematogràfica mig clandestina, la productora UNINCI, un aparell legal que mantenia el Partido Comunista de España i que, entre altres títols, en va produir diversos de Juan Antonio Bardem i la buñueliana Viridiana, abans que les autoritats franquistes se n'afartessin i l'obliguessin al tancament.

Estem als primers seixanta, Jordá ha anat a Madrid a estudiar cinema a l'oficial Instituto de Investigaciones y Experiencias Cinematográficas, rodarà el seu primer curtmetratge, Día de difuntos (1960), que té problemes amb la censura, però tornarà a la ciutat comtal, distanciat ja de l'ortodòxia comunista, amb una primera crisi psicològica important i amb la idea de sobreviure. I fer-ho en una Barcelona que començava a somiar-se com una Londres, i entre una gent, aquella mateixa que Joan de Sagarra va batejar com la gauche divine, que va muntar un peculiar tinglado a fi d'intentar oblidar la mediocritat ambient del franquisme de nyigui-nyogui. Aquells van ser els que van vendre que Barcelona era una cosa molt cosmopolita, totalment allunyada del Madrid funcionarial de missa diària; una ciutat europea en la que creixien, intel·lectual, artística o industrialment parlant, els que després serien els responsables polítics de Catalunya ja en democràcia.

- Barcelona és Europa. Allò va ser l'Escola de Barcelona, la branca diguem-ne cinematogràfica de l'invent, i en la qual Jordá va militar amb l'escepticisme que li era intrínsec: tant, que molts anys després, descregut que la cosa hagués servit per res més que per passar-s'ho bé durant uns pocs mesos, ens la va "regalar" a Esteve Riambau i a mi ("Total, us la vàreu creure més que jo", ens va dir), com qui regala a un amic un vestit bonic, encara elegant però decididament fora de temporada. Allí va forjar les seves primeres criatures, la seva participació a Dante no es únicamente severo (1967), el veritable manifest de l'Escola, que va fer junt amb Jacinto Esteva i amb la inestimable ajuda d'un altre gran amic, Carles Duran (cap d'ells és ja entre nosaltres).

En aquella curta temporada, no més d'un any i mig d'intenses anades i vingudes, exerceix com ideòleg de la EdB, ven les seves cèlebres receptes sobre el que hauria de ser el nou cinema, fa carn d'eslògan ("Ja que no ens deixen fer Víctor Hugo, farem Mallarmé; ja que la censura no ens permet el realisme crític, farem denúncia soterrada"), tota una pràctica a contracorrent, la d'un cinema curiosament arrelat amb tota una tendència internacional que a Espanya es desconeixia (l'Escola de Nova York, sense anar més lluny).

Però a pesar de no tenir passaport, un bon dia Jordá se'n va d'Espanya, s'instal·la a Itàlia i allà roda alguns films militants. A Itàlia viu l'experiència post-68, l'eclosió de l'extrema esquerra, el que a l'època es va anomenar "l'àrea de l'Autonomia". I de retorn a Espanya, va intentar trasplantar aquelles idees, el seu radicalisme: no és casual que el seu primer film després del retorn sigui un curiós artefacte també militant, però al mateix temps distant, complex, apassionant: Númax presenta (1979), crònica d'una vaga i una experiència d'autogestió que es va perdre, però amb els protagonistes de la qual hauria de rodar, dues dècades després, un dels seus millors films, Veinte años no es nada (2004) que acaba, ni més ni menys, que amb els vells obrers cantant amb el puny en alt La Internacional... ¿Qui s'atreveix, en aquests temps, a acabar així una pel·lícula?

- Els últims anys. Però sens dubte si Jordà va acabar convertint-se en un cineasta indispensable per repensar la Catalunya cinematogràfica de la democràcia és a partir de 1990, quan roda El encargo del cazador, commovedora, però també àcida i molt lúcida reflexió sobre la EdB, sobre el seu amic Cinto Esteva, llavors ja desaparegut; sobre en què s'havia convertit ja llavors la gauche divine . Llavors, sense deixar mai de traduir i d'escriure per a d'altres, ve l'infart cerebral, el seu intent de retornar al cinema de ficció amb Un cos al bosc (1996), una mirada entre el sarcasme i la indignació cap a la Catalunya profunda, enriquida i superba, en la que el mateix Jordá (acostuma a sortir a totes les seves pel·lícules) es va reservar el paper d'un xef de cuina independentista.

El canvi de segle sorprèn Jordá en una de les tasques que menys es va imaginar mai arribar a fer: exercint de docent en el Màster de Documental de la Pompeu Fabra, des d'on ha anat fent deixebles (Isaki Lacuesta, Laia Manresa, Glòria Salvadó, entre molts d'altres), i des del qual també ha aconseguit muntar projectes ambiciosos, com Mones com la Becky (1999), brillant reflexió sobre els límits del concepte de "normalitat" (un altre cop la normalitat) a partir del que semblaria una biografia molt sui generis d'Egas Moniz, el metge portuguès descobridor de la lobotomia.

I De nens (2003), la seva criatura més radical, tres hores i set minuts d'anàlisi, entre la performance i el documental, del que han estat les dues últimes dècades de vida en el Raval, amb la trama de pederàstia i la denúncia de la forma en què els mitjans van informar de l'assumpte, com a eix d'un discurs que deixa pocs dubtes sobre a favor de qui es posiciona el cineasta. Amb ell se'n va el més brillant dels cineastes interrogadors, el menys adotzenat dels homes de cinema que hagi donat Catalunya en els últims anys. El mateix que, un matí fred de gener d'aquest mateix any, li va dir a qui això signa, a Glòria Salvadó i a Esteve Riambau, una frase que resumeix tota la seva vida, i també la seva principal herència: "A mi, la normalitat no m'agrada". Quin millor epitafi per a una carrera construïda des de la insubornable lucidesa, des de l'orgullosa posició de l'incordiant: des de la més absoluta llibertat.

El festival de Cine Documental de Marsella, que se celebrarà entre el 6 i l'11 de juliol, oferirà una retrospectiva de tots els documentals de Jordá, en un homenatge pòstum.