Alemanya

Acabo de passar uns quants dies a la ciutat de Munic. Si jo fos un poeta sensible i vanitós, diria que he viscut "un petit exili a Baviera", però com que no ho sóc, només puc dir que he visitat un país totalment entregat al futbol. La febre del Mundial s'ha apoderat de tots els racons d'Alemanya amb una alegria que resulta sorprenent en aquelles latituds. Les botigues han vestit els aparadors amb pilotes de futbol i han posat catifes que simulen la gespa. En algunes places hi ha futbolins gratuïts per distreure's entre partit i partit. Els altaveus del metro difonen els últims resultats i anuncien les alineacions. Les parelles busquen un cangur per poder deixar els fills i sortir a mirar el futbol amb els amics. Els bars i biergartens han estrenat pantalles gegants i cada vespre s'omplen de gent que s'entusiasma seguint els partits a la fresca.

Aquesta apoteosi social del futbol, esclar, va acompanyada del fervor per la selecció alemanya. El joc dels germànics, que els entesos diuen que s'ha tornat desacomplexat i divertit, i és candidat a la victòria final, ha portat un esclat de banderes amb els colors negre, vermell i groc. Dissabte passat vaig seguir el triomf d'Alemanya davant Suècia. Acabat el partit, els carrers es van omplir de banderes i de seguidors cridaners de totes les edats. Dues monges septuagenàries, amb la bandereta pintada a les galtes, saltaven d'alegria germànica. Veient aquell espectacle, un amic alemany em va dir: "Aquest és el gran triomf del Mundial: que hem recuperat la bandera. El que no va ser possible als Jocs del 72 o al Mundial del 74, ha sigut possible ara. Sense culpes. Per primer cop ha deixat de ser un símbol nazi, o nacionalista, i ha passat a ser de tothom". No cal furgar a la ferida, però ara que la selecció espanyola ha quedat eliminada, potser caldria que un any d'aquests l'Espanya de Zapatero tornés a organitzar un Mundial. Sense Naranjitos. A veure què passa.