El testimoni

Travessant fronteres

Czeslaw Milosz.

Traducció de Xavier Farré

Proa

Barcelona, 2006. 295 pàgines

En La ment captiva, Czeslaw Milosz va escriure això: "Imaginem algú que jau sota el foc de les metralladores en una ciutat on es lliuren combats aferrissats. Mira amb atenció l'empedrat i observa un divertit espectacle: l'empedrat s'esborrifa com les punxes d'un eriçó -perquè les bales, en xocar contra les vores de les llambordes, les mouen de lloc i les deixen en posició obliqua. Aquest moment jutja, en la consciència de la persona, els poetes i els filòsofs". Davant d'això, ens diu, hi ha pocs versos que no se'ns apareguen com a banalitats d'esteta. Fins ací, la frase podria ser una variant de la coneguda provocació d'Adorno -que no es pot escriure poesia després d'Auschwitz-, escrita per un jove testimoni de la destrucció de Varsòvia i de la mort per no res dels seus companys. Però Milosz no ens vol dir això, i la continuació ens demostra que qui escriu és algú que, malgrat tot, és i continuarà sent un poeta; un poeta, això sí, que ha hagut de sobreviure a aquesta espantosa pedra de toc: "l'observació de les llambordes de l'empedrat és sens dubte quelcom real, i una poesia que recolzés en una experiència tan nua seria capaç de resistir victoriosament el dia de la condemnació de les il·lusions amb què la gent tendeix a nodrir-se".

No és que Milosz, de jove, haguera buscat aquesta nuesa (un dels seus versos de llavors diu: "aquest llast, no és per a les meves forces"), però la va trobar, i no volgué fer com si no l'hagués vista. Potser si Milosz és un dels més grans poetes del segle XX és perquè s'esforçà tenaçment a donar paraula a aquesta realitat copsada enmig del foc. Ara, els lectors catalans tenim ocasió de comprovar-ho gràcies a una extensa antologia traduïda (molt bé) per Xavier Farré, que recorre quasi de cap a cap la seua obra, amb un bon pròleg explicatiu i, sobretot, amb una gran quantitat de poemes que burxen i enlluernen, que marquen el temps de la lectura i no es deixen oblidar.

Al pròleg, Farré ens adverteix que la poesia de Milosz és molt variada, com correspon a algú que sempre es va sentir contradictori i que va aspirar a donar cabuda al món -en la mesura que les paraules poden- en els seus versos. En efecte, aquests poemes, al llarg del temps, presenten tota mena de formes, i la diversitat de tons no és inferior. Alguns són hermètics; d'altres no estan exempts de decorativisme -sobretot al principi. Els seus poemes de vell, en canvi, són d'una claredat devastadora. Els poemes de Milosz s'arrapen a les coses concretes, als detalls, els rostres, els rius i les torres barroques de les ciutats estimades per erigir-se a partir d'ací en signes, sovint interrogatius, d'intuïcions més vastes. Per això, les seues metàfores són inesperades i alhora evidents. I també per això, no solament els records indicibles, sinó les perplexitats i els dubtes (fins i tot els teològics) es transformen en imatges d'una plasticitat que entra pels ulls. Milosz és, sens dubte, un gran poeta reflexiu perquè és també un gran poeta pintor.

Part d'aquesta poesia és celebratòria, perquè el món és bell, tal com ho són cadascuna de les coses -les pedres, els arbres, les aigües, les criatures- que passen en l'instant. Però la desolació no queda mai gaire lluny de la bellesa. El món de Milosz és fet de contrastos que entrellacen el bé i el mal, l'ànsia i la por de saber, la gràcia i l'horror. Sovint, el gran art naix d'un humus inconfessable, i si la consciència humana ens eleva per damunt de la indiferent brutalitat de la naturalesa, també ens enfonsa, perquè només el dels humans és un món cruel. Natural o humana, la bellesa del món està obrada amb sang, dia rere dia; la suma del dolor és infinita i, si Déu, tot i ser omniscient, se'ns assembla, "l'univers és per a Ell com una Crucifixió".

Celebratòria, interrogativa o angoixada, la poesia de Czeslaw Milosz ha seguit la màxima que llueix en un dels seus versos: "la falsedat del sentiment s'endevina per la falsedat de la frase". L'ofici del poeta és prendre nota de tot, la llum i l'ombra, sense menyscapte i sense falsedat de frases no sentides. I així, el testimoni que alça arriba a ser tan cert, i despullat, i resistent, com el ball de les llambordes sota el foc.