Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
Reportatge

La nostàlgia en un quadrat de cartró

El món dels aficionats a la música popular, que és un territori abonat per a les obsessions -ja siguin de col·leccionistes, freakies, dipsòmans, discjòqueis o simples entusiastes del ritme i la melodia-, es divideix avui dia en dues faccions que semblen irreconciliables. D'una banda hi ha els nostàlgics del vinil i l'agulla de diamant, de les portades de disc com a obres d'art (els adolescents que les penjaven a les parets de l'habitació igual que pòsters). De l'altra, els apòstols de l'MP3, del sampler i el copyleft, de l'espai virtual com a camp de proves musicals. La realitat, tanmateix, és que les diferències entre totes dues posicions són mínimes. Allò que els allunya en el temps és també allò que els acosta en les intencions: el mitjà, l'embolcall de la música com a element artístic i alhora comercial.

Els 30 anys llargs del vinil com a suport -tal com demostra l'exposició del Macba- han deixat un rastre fortíssim; és lògic, doncs, que s'enyori i que intenti perpetuar-se en exposicions o antologies de portades com les que publica l'editorial Taschen, o com aquells exercicis d'imatge i tipografia que realitzava el segell de jazz Blue Note, i que també s'han recollit en llibre. El pas al disc compacte i després al DVD també ha deixat alguna petja: de sobte la imatge dels grups ja no es vincula tant a la portada del disc i se centra més en els videoclips (experimentals o no) que divulguen les cançons. Actualment, per exemple, es comercialitzen en DVD -i tenen molt èxit- els videoclips d'artistes com Michel Gondry, Chris Cunningham, Spike Jonze o Mark Romanek. Molt probablement, el següent pas -via iPod i artefactes similars- és la conjunció total de música i imatge, de tal manera que els videoclips recuperaran cada cop més el vessant artístic que actualment han perdut en mans de la simple comercialitat. És a dir, les firmes dels realitzadors tindran una importància similar a les dels artistes que il·lustraven les portades del vinil.

Més enllà de la nostàlgia, l'exposició Vinil del Macba és una bona mostra d'aquesta relació artística en l'espai limitat d'un quadrat de cartró de 31 x 31 centímetres. S'ha de dir que els seguidors més abrandats de la música pop i rock hi trobaran a faltar moltes referències -inevitablement-. La part internacional es dedica sobretot a uns quants casos extrems, en què l'experimentació artística -del grup Fluxus, per exemple, o de l'artista Joseph Beuys- utilitza el suport del disc com a obra total i integradora. Molts exemples tenen la contundència de l'escena artística alemanya (no és perquè sí: l'exposició prové del Museu de Bremen). El vessant popular, doncs, queda lluny. Les referències, més conegudes, a Sonic Youth (que utilitzen obra de Gerhard Richter o Raymond Pettibon, entre d'altres), o als discos dels Rolling Stones (la bragueta), The Who (les cares) o Velvet Underground (el plàtan de Warhol) no satisfaran prou als fans. A la sortida cadascú farà la seva llista de les portades que, "incomprensiblement", els comissaris no han tingut en compte.

La secció dedicada a l'àmbit espanyol, en canvi, que ha comissariat específicament Víctor Nubla junt amb diversos col·laboradors, sí que satisfarà les curiositats. Hereus del temps en què van ser creats, els discos ofereixen grans moments de col·laboració. Començant amb el Visca l'amor de Guillermina Motta, amb una portada dibuixada per Enric Sió amb el seu peculiar estil de còmic, en què una Guillermina diu: "L'amor és que m'aturmenta". La mostra repassa tendències molt diverses. Hi ha les portades psicotròpiques d'Ivan Zulueta per als Brincos (amb una influència palpable del Sergent Pepper's dels Beatles). Es poden admirar els treballs de l'Equipo Crónica per a Raimon i Ovidi Montllor, i el desplegable de Miralda per al Barcelona Postal de Sisa; enganxen les volades de Rubiales per aquell grup únic en el seu moment que era Suck Electrònic (L'home reanimat). Els famosos grups de la movida madrilenya també hi surten molt representats: Ceesepe dibuixava per als Golpes Bajos i Kiko Veneno; Javier de Juan per a La Unión. A Catalunya, Guillem Cifré va treballar per a Avikultores Modernos i Cacao Pal Mono; Mariscal per a l'Orquestra Mirasol, i Gallardo per a Los Rebeldes. N'hi ha molts més exemples, i gairebé tots provoquen la regressió feliç a una època en què la música i l'art plàstic s'ajuntaven en un component d'aventura canalla mig furtiva. Coses del vinil.

Astrud: la imatge pop

El duet Barcelona Astrud és un dels grups que més es preocupa per la seva imatge gràfica. Fotografies molt originals, dibuixos, logos i una elaborada construcció de la imatge del grup a càrrec de diferents grafistes i fotògrafs donen per resultat una imatge inconfusible. Genís, teclista del grup i artista que ha desenvolupat una atractiva i excèntrica imatge, és un altre nostàlgic del vinil. "El meu company Manolo no és gens nostàlgic, però jo trobo a faltar una alternativa al vinil, amb aquella esplèndida superfície per explicar coses. Jo crec que els discos de Magnetic Fields encara m'agradarien més si tinguessin una portada tan gran com la dels temps de vinil' A més a més de les possibilitats gràfiques que ofereix la portada per a disc de vinil, Genís indica un altre avantatge: "Les fundes per vinil eren fundes només per vinils. Qualsevol persona, tot i que mai hagués comprat un disc a la seva vida, reconeix en un objecte així un contenidor de vinils. Per contra la caixa de compactes no és tan iconogràfica, pot contenir qualsevol mena d'informació". La clau de la imatge d'Astrud és, segons Genís "la foto, una foto maca, que per cert a priori ningú no sap que és, ni els fotògrafs, ni les discogràfiques ni de vegades nosaltres mateixos. Desprès de grafismes, dissenys i logos al final el que més ens interessa és una foto maca".

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 22 de junio de 2006

Más información