"Con diez de los suyos"
Deu grans catalans. Un
homenatge personal a deu figures històriques
Fabián Estapé
La Magrana
Barcelona, 2006. 160 pàgines
La cultura general cada dia ho és menys. Fins no fa gaire encara es considerava valuós que els ciutadans tinguessin alguna noció sobre què havien aportat a la història de la humanitat personalitats com ara Marc Aureli, Fleming o la Bella Dorita. Però actualment, si no es té intenció de participar en un concurs de ràdio per guanyar unes entrades de franc o un tortell, són sabers considerats inútils i simplement ornamentals. Els catalans tenim més accentuada la ignorància sobre la pròpia cultura, no només perquè ens ha estat escamotejada durant dècades, sinó també per deixadesa, mandra o cosmopolitisme enfollit.
Al llarg de la vida, cada home reuneix una galeria de personatges excepcionals que ha conegut gràcies als seus interessos o bé trajectòria professional i amb els que, de vegades, si són coetanis i cordials, tenim la fortuna d'establir-hi lligams d'amistat. Tots ells són personalitats que admirem i que, tant si els hem tractat com si no, ens acompanyen sempre -sense anar més lluny, la meva vida no seria la mateixa sense la presència, constant, del general Prim-. En aquesta línia, Fabián Estapé traça un retrat de deu catalans que són, a saber: Figuerola, Sardà, Lluch (trio d'economistes), Cerdà i Balaguer (parella d'asos del XIX), Marès, Vicens, Coromines, Batllori, Riquer (escala de color). Deu grans catalans guanya en interès quan Estapé ofereix allò que promet el subtítol: un homenatge personal. Quan no és així, l'escrit pren un cert aire de Viquipèdia, que és divulgació cultural en un to neutre, sense el segell d'una veu pròpia. Però és gràcies als records i a les opinions de l'autor -una mica escasses, pel meu gust-, amanit amb una tendència a l'estirabot que ja és marca de la casa i que és de celebrar, que obtenim el millor Estapé, encara que sense l'estil admirable d'alguns homenots de Pla -a Pla, el que és de Pla.
A Deu grans catalans hi trobem l'esbós de deu catalans il·lustres -11, amb l'autor-. De tots ells Sardà és el més desconegut, en part, intueixo, degut a la seva col·laboració amb el règim de Franco (salvant totes les distàncies que calguin, actualment ningú no es veu amb cor de reivindicar la figura i l'obra d'un polític com ara Laureà López Rodó). De Balaguer, se'n manté viu el record gràcies al seu museu de Vilanova i la Geltrú, que és de visita obligada, un autèntic museu de meravelles, això és, de peces de caràcter divers. De Marès, se'n podria dir allò de 'per les seves obres -museístiques- el coneixereu'. Però a banda del seu museu increïble, Marès és un escultor nascut a Portbou, com el mateix Estapé, que va sobreviure gairebé tot el segle XX, amb una vida que ha quedat a l'ombra de la col·lecció. De Figuerola, si el lector no és de Calaf, cosa que per desgràcia no pot dir tothom, segurament el retrat fet per Estapé serà el seu primer contacte amb el creador de la pesseta. De Cerdà, són particularment curioses les connexions amb Jaume Balmes, que Estapé coneix a través de les investigacions del pare Ignasi Casanovas. De Riquer, es fa patent la conveniència que algú n'escrigui una biografia àmplia i erudita, que donés una bona perspectiva dels seus estudis i obres (incloses dues comèdies molt divertides dels anys trenta). De Lluch, el retrat és alhora un record emocionat de l'amic i el deixeble.
Tots ells, junt amb Vicens, Batllori i Coromines, són part, no tan sols de la nostra història, sinó de la vida d'Estapé, fet que li dóna una mirada única, particular, d'una intensitat i una passió que no trobaríem en un retratista llogat. Deu grans catalans és, també, una altra manera de Fabián Estapé d'explicar-nos la seva vida: dèries, interessos, complicitats, greuges, retalls de memòria, a través de deu catalans que, allunyats de l'espectre del provincianisme que assalta alguns catalans a mitja tarda, en podem dir grans. Amb ells, Estapé cavalca.
