¿I en quina llengua?

Las ejecuciones / Les execucions

Albert Balasch

Lumen

Barcelona, 2006. 133 pàgines

Pols de vidre / Cenizas de cristal

Jordi Carrió

La Garúa

Santa Coloma de Gramenet, 2006. 133 pàgines

Discusión con la poesía en el Cafè de la Ópera

Juan Manuel

Huerga & Fierro

Madrid, 2005. 87 pàgines

Calaix de sàndal

Sameer Rawal

Universitat Autònoma de Barcelona

Bellaterra, 2006. 59 pàgines

Què vol dir escriure en determinada llengua? ¿Per què traduïm? ¿Existeix un públic per a la poesia? ¿Existeix l'edició en català de poesia? ¿Hi ha una "finalitat" i uns "mitjans"? L'espai d'aquestes comentaris a peu de vers -ja ho poden imaginar- no donarà mai per tant, i potser ens n'hauríem de doldre. Avançaré una hipòtesi una mica brutal: existeix la possibilitat de negar-nos a ser traduïts. I l'amaniré amb una anècdota extraordinàriament respectable: el gran poeta gal·lès R.S. Thomas (que escrivia en anglès) va comentar fa uns anys davant meu que "era una veritable llàstima que X, un prometedor poeta jove que acabava de treure un nou llibre, substancial dins la poesia gal·lesa del moment, l'hagués publicat gairebé de manera simultània en anglès". Per R.S. Thomas l'existència de la traducció anglesa anorrearia, literalment, l'original gal·lès. No feia cap broma. Alguns, més entrats en anys, hauran sentit citar, sense vergonya (i potser, segons el temps, fins i tot amb un punt de cofoisme) "Diversos son los hombres y diversas las hablas...". ¿Què vull dir? Doncs que en un mercat editorial exigu, esquifit i agonitzant potser no cal promoure les edicions "bilingües". ¿A qui afavoreixen? ¿Al lector castellà de poesia que té una gran avidesa per conèixer de més prop el que s'escriu en català? No em feu riure. ¿A les dotzenes escasses de lectors en català? Potser perquè així ho acabaran d'entendre...

Ni els poetes ressenyats aquí, ni els seus traductors, no s'ho mereixen. De debò.

Albert Balasch (Barcelona, 1971) ha escrit Les execucions en català i aquí són traduïdes per Josep Cobo. Primer un text i després l'altre, encara que l'ordre i el cos de la portada trabuquin la cosa i ens facin pensar gat per llengua. Jordi Carrió (Barcelona, 1949) és traduït per M. Vidal-Conte i J. Corredor Matheos, i els editors acaren els textos: català en pàgines parells, en cursiva, i castellà en rodona a pàgines senars (exactament com esperem d'un text original llunyà que podem seguir amb dificultat). Juan Manuel Escudero (Badajoz, 1942), traduït per Daniel Nomen, té el text castellà original a les pàgines parell en rodona, i la traducció catalana en cursiva a les senars. El llibre de Carrió es diria que es publica a Santa Coloma destinat a un públic lector castellà que desconeix, o malconeix, el català (s'hi tradueix fins i tot el pròleg i les endreces). El de Juan Manuel es diria que es publica a Madrid destinat a un públic lector català que desconeix, o malconeix, el castellà. ¿Quin embolic, oi?

Davant de tant desgavell editorial gosaria afirmar que Sameer Rawal (Nova Delhi, 1973), que fa tres anys que viu a Barcelona, i que ha traduït el seu propi text del hindi al català, fa allò que, de tota la vida i bones pràctiques editorials, estàvem avesats a veure: el hindi a pàgina parella i el català a pàgina senar. Un original que pocs podran llegir acarat, a la dreta, amb la traducció que prima. Sospito que el text de Sameer Rawal és per a ser escoltat, i poder-ne seguir la traducció catalana com qui ressegueix la partitura en un concert. Només perquè ens ajuda a salvar tantes distàncies culturals i literàries, i perquè ho fa amb una senzilla elegància, i amb humor, ja paga la pena de recomanar-lo. De vegades una sol mot omple una plana, com el so d'una gota. O un graciós moment de la consciència ens clava un ensurt: "uuuh | moriré". Sempre som, doncs, a temps d'aprendre.

A Les execucions, d'Albert Balasch, se'ns mostra una imatge del món desolat ("En una obscuritat de món | Milers de morts respiren..."), sense que sapiguem gaire bé, però, quina és l'anàlisi d'aquest món, o perquè aquestes sensacions es produeixen de la manera com ens arriben des de la llengua. Fins i tot el compte enrere com són disposats els poemes, que acaben amb un "TOT s'ha acabat" i amb un "No esperis res", ens fa dubtar de la seva eficàcia ja que, en un altre vers també llegim que "TOT és literatura". Com si la partida que constitueixen aquestes "execucions" hagués estat buida de contrincants, un exercici de cartes en solitari.

Al llibre de Jordi Carrió hi predomina la bona voluntat ètica ("No", "Fragilitat") i temes massa evidents com l'Amazònia, l'herència d'Auschwitz, la fam, la concòrdia... Segurament per això els poemes no arriben a commoure el lector, car la raó ètica sola no ens és suficient, als lectors que ens movem cap al pensament des dels plantejaments estètics, i aquests, aquí, són minsos. Només el poema, els mots del poema, poden esdevenir la "raó", allò que ens ha de commoure.

La poesia de Juan Manuel és una mena de volcà: foc, lava, fum, gasos, pedra, escalfor... Brolla amb tanta indiscriminada persistència que esdevé amable, divertida com una especulació impossible. Però el retrat -els retrats- bigarrats de moments, llocs i persones manté una mica l'atenció del lector que té costum de no cansar-se. I al costat de les "nenes rosses", dels "fills de puta", del "general de la Cagada", del Talgo, del cementiri de Collserola, hi ha una mena de Barcelona de somnis, com un Fonollosa en registre una mica canalla -potser d'aquí el desig de la traducció catalana-. I també una evocació entendridora, que ja pocs devem comprendre, del poeta Josep Elias.