L'Auditori

L'altre dia, al programa Aquí hay tomate, la cantant Gisela, del programa Operación Triunfo, elevava una queixa al cel. "Als que hem sortit d'aquest concurs ens costa el doble que ens considerin artistes". Davant de tanta dissort, vaig dedicar-me a la ràdio. El cantant anomenat Koala, intèrpret de la cançó Opá, yo viazé un corrá, revelava que la gent no s'ho pensa, però que ell fa molts anys que lluita per trobar el reconeixement que ara té. L'entrevistador no es cansava de destacar el seu gran sentit de l'humor i la seva gran ironia (¿Eing?). Si el Koala és irònic, que baixi Frank Zappa del cel i ho vegi. Després d'allò, vaig decidir gastar-me divuit euros en una entrada per a L'Auditori. Potser allà, durant una hora, no sentiria Amo a Laura.

El cas és que vaig veure el concert de les dones del grup Hadra, oriundes de Chaouen, al Marroc. Fan un estil de música tradicional, que combina poesia popular religiosa amb melodies i ritmes. Les seves veus són virginals, els seus vestits, blancs i recatats. I tot això, unit a la monotonia del que canten, em va fer sentir una alienació molt semblant a la que pot produir la música electrònica. L'aparent senzillesa de la música em va transportar cap a l'estratosfera. I sí -tot s'ha de dir- jo vaig anar al concert després d'una moderada ingesta etílica. Però els dos o tres musulmans que eren entre el públic em va semblar que no havien begut, i van elevar-se més que jo.

Les Hadra van ser les encarregades de tancar el festival de percussió de L'Auditori, on no hi ha hagut cap figura com ara l'inigualable Carlinhos Brown, però on, en canvi, hi ha hagut concerts de gent desconeguda i de grandíssima qualitat. Per exemple: Abdeljalil Kodssi, català d'adopció, vingut en pastera fa uns sis anys i encarregat d'inaugurar el festival. I si dic això de la pastera no és pas per fer la pelleringa, sinó perquè no hem d'oblidar que a Barcelona, la ciutat del Fòrum i la sostenibilitat, l'encarregada d'inaugurar el Passeig Valldaura va ser Chenoa.