Amb mirada de dona: trenta anys de feminisme

Les dones sabem fer i fem saber. En aquesta frase es condensen trenta anys de feminisme. És una idea-mare, una idea-dida, germinal i constructiva, amb la qual el moviment feminista català vol deixar enrere el victimisme. Les dones tenen encara moltes coses de què defensar-se, però ja no estan a la defensiva. I aquest és un canvi qualitatiu en la lluita de les dones. Amb aquest esperit, la Xarxa Feminista ha convocat per demà i demà passat a les Llars Mundet de Barcelona la Trobada de Dones de Catalunya, amb la que es vol commemorar el trentè aniversari de la primera vegada que el moviment feminista es va fer visible. És una commemoració i, com a tal, es presta al balanç, a la recapitulació, però sobretot el que pretenen aquestes jornades és arreplegar forces dialèctiques per a una nova embranzida. Les feministes catalanes ja van celebrar fa deu anys els vint anys de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona del 1976 i ara hi tornen, en un bucle, que no te res de melancòlic, s'hi condensen els trenta anys que més han canviat les vides de les dones d'aquest país.

El debat va continuar en una constel·lació de grups a Ca la Dona i el centre Bonmaison

Molt sovint les dones han vist com l'exercici de la seva llibertat les portava a la soledat

"Al 1976 volíem abolir la família. Ara volem poder ser mares i feminitzar la societat"

Milagros Rivera i el Centre Duoda han impulsat el feminisme de la diferència

Aquelles primeres jornades feministes van ser les jornades de l'autoafirmació, les jornades en què les dones van emergir i van adquirir la visibilitat que els havia estat negada. El primer sentiment que van tenir quan van veure que allà, als voltants del Paranimf de la Universitat de Barcelona, s'hi aplegaven dos, tres, quatre-mil dones, va ser de sorpresa. Sorpresa i emoció en veure que eren tantes. I van convertir aquella trobada en una mena d'assalt al patriarcat. No es causalitat que les discussions més aferrissades es produïssin a l'entorn de si s'havia de permetre la presència d'homes als debats. Llavors l'adulteri estava encara penat, les dones necessitaven la tutela d'un home per contractar crèdits, no existia el divorci, l'avortament era il·legal i s'havia de fer en perilloses condicions de clandestinitat. Hi havia poques dones a la ciència, la universitat o la medicina, sectors on ara són majoria.

Vint anys després, quan al maig de 1996 es van aplegar de nou a l'INEF de Montjuïc per celebrar el vintè aniversari d'aquella primera jornada, moltes coses havien canviat. "Vint anys que han tintat el món de lila", va titular aquest diari. Totes aquelles traves legals havien desaparegut, però no les desigualtats i tampoc la discriminació.

Les dones tenien molta més visibilitat, és cert, però un sostre de vidre continuava impedint el seu ascens. En aquells vint anys d'exercici de l'autoafirmació, havien teixit un corpus de pensament que els proporcionava noves eines. Aquestes segones jornades, també multitudinàries, es van convertir en un acte d'afirmació de l'autoritat femenina. El poder era un concepte masculí al qual les dones oposaven el d'autoritat. Elles preferien l'autoritat al poder. I en tot cas, el poder de l'autoritat, no el de l'autoritarisme o la jerarquia.

D'aquelles jornades va sorgir una idea que no havia estat possible vint anys abans: l'acceptació que el moviment feminista és tan plural com la societat; que no hi ha una manera unívoca de veure les dones i que, per tant, les divisions entre les diferents opcions no només eren estèrils, sinó que afablien el moviment. Les jornades es van tancar amb l'acord de crear la Xarxa Feminista com a una plataforma flexible que pogués aplegar en el futur la gran pluralitat del moviment.

I el debat va continuar en una constel·lació de grups, aplegat entorn de Ca la Dona i del centre Francesca Bonmaison, però també en una constel·lació inacabable d'iniciatives a tota mena d'institucions i a tot arreu.

Al tombar el segle, les dones eren a punt de guanyar la batalla del discurs, les seves reivindicacions ja figuraven als programes polítics i ningú no s'atrevia ja a discutir la justícia de les seves reclamacions. Però moltes dones començaven a estar "fins al monyo de ser superwomen", de la doble i triple jornada, d'haver de demostrar sempre el doble per obtenir la meitat del reconeixement, de cobrar fins a un terç menys per la mateixa feina. I començaven a preguntar-se, ¿paga la pena?

¿Paga la pena? Aquesta pregunta ha tingut un gran poder trasbalsador, perquè no es tracta de negar que avui les dones estan infinitament millor que fa trenta anys. Infinitament millor que les seves mares i les seves avies. Però ¿és aquest el model de societat en què volen viure? ¿estan satisfetes les dones? ¿què cal canviar per transformar el model de relacions socials?

Aquesta és la reflexió que les organitzadores volen portar a les taules de debat, trenta anys després d'aquella primera eclosió del moviment feminista, i ho fan a l'entorn de tres eixos temàtics: llibertat relacional, genealogia (fer visible el saber de les dones) i sostenibilitat.

Algunes de les organitzadores ja van ser a les jornades del Paranimf. "A mi, aquelles jornades del 76 en van canviar la vida", reconeix Maria Encarna Sanahuja. Acabava de ser expulsada de la Universitat Autònoma de Madrid per haver participat en les mobilitzacions dels professors PNN i militava a la ORT (Organització Revolucionaria de Treballadors). Va participar a les jornades i ho va deixar tot per integrar-se al Col·lectiu Feminista que liderava Lídia Falcón, on no s'admetia la doble militància.

Deu anys després va deixar aquest grup que volia fer la revolució de les dones oprimides contra els homes opresors arrabassant-los el poder, però mai no ha deixat la militància feminista. Ara pertany al grup Entre Dones i és una de les animadores del primer eix de debat, el de la llibertat.

El concepte de llibertat que defensa el moviment feminista és, en paraules de Sanahuja, "el d'una llibertat que està per sobre dels drets". De fet, la llibertat que donen els drets està formalment conquerida. Les dones ja són iguals a la Constitució i a les lleis. Però tenir els drets reconeguts no sempre fa les dones més lliures. La igualtat, per exemple, no sempre comporta més llibertat. Per suposat no hi ha llibertat sense emancipació, sense autonomia, però la llibertat és quelcom més que poder dir: "faig el que vull". Cal poder-ho fer a un preu raonable. Molt sovint les dones han vist que, per els condicionaments socials, l'exercici de la seva llibertat les portava la soledat. I no és soledat o renúncia el que volen les dones.

Encarna Sanahuja parla de llibertat relacional. Llibertat de prendre compromisos, de triar els lligams, la qual cosa entronca amb un altre debat, el de la família, que molt sovint ha tingut enceses manifestacions al moviment. Les primeres feministes estaven contra la familia. Per aconseguir la llibertat, moltes d'elles van haver de trencar els lligams, perquè vivien en famílies autoritàries fortament imbuïdes per una concepció patriarcal de la vida. A les jornades del 76, la família era vista com una presó que els prenia la llibertat i les encadenava a una funció social subalterna. La llar era un cau d'explotació.

Ara, d'aquell model de família en queden encara encenalls, però són residuals. La família és avui una institució plural, que admet múltiples formes. Fins i tot la familia homosexual está plenament reconeguda. Ja no és una presó. És una opció.

Ara, la familia democràtica s'ha convertit en un nucli de solidaritat, no només entre generacións, també entre iguals.

Si una dona te una amiga malalta, si la seva mare necessita ajuda, si la reclama el seu fill o un amic, ha de poder tenir la llibertat d'ajudar-los perquè vol. I disposar d'alternatives si no vol o no pot. I té dret al plaer de fer-ho. Ha de poder gaudir de la seguretat que dona saber que està disposada a cuidar i que algú altre està disposat a cuidar-la a ella. Aquestes certeses han de poder sustentar la xarxa emocional bàsica de qualsevol persona.

Però per exercir aquesta llibertat calen unes condicions que no sempre es donen. "Defensem una altra manera d'estar al món", diu Encarna Sanahuja. Posar la vida al centre de tot. Donar valor a la solidaritat, fer veure que sense les tasques de tenir cura uns dels altres, la societat no pot funcionar.

En aquests trenta anys de feminisme, diferents estudis han quantificat el valor del treball domèstic no remunerat, de les funcions de tenir cura dels més desvalguts. Un d'aquests estudis, fet l'any 2000 per encàrrec de l'Institut Català de la Dona, va calcular que si es tingués en compte aquest treball domèstic no remunerat, el PIB català s'incrementaria en un 65,9%. "No es tracta de perpetuar les dones en tasques que no volen fer. Es tracta de reconeixer-ne la llibertat de decidir i donar valor al que fan", conclou Sanahuja. La llei de Dependència recentment aprovada pel Govern espanyol és un petit pas cap al reconeixement de la silenciosa tasca de moltes cuidadores.

"Volem que la societat parli menys d'efectivitat i més d'afectivitat. Hem de poder situar els afectes al centre de la vida", sosté Montse Otero, una altra de les participants a les jornades de fa trenta anys. Ella militava al PSUC quan es van celebrar. Tenia un fill de tres mesos i aquells dies s'havia manifestat varias vegades per reclamar al llavors alcalde de Barcelona: "Socias, Socias, volem guarderies". De guarderies encara en falten a Barcelona, però el que moltes dones reclamen ara es poder estar més temps amb els seus fills i viuen amb una angoixant culpabilitat el no poder-ho fer.

Al 1993, la feminista nordamericana Susan Faludi va publicar un llibre, Backlash, on advertia que s'acostava una guerra no declarada contra les dones alliberades, una reacció, i que una de las formes que adquiria aquesta guerra era fer veure a la societat que les dones havien pagat un preu excessiu per la seva emancipació, que era millor que tornessin a casa.

La campanya, escalfada sobre tot des dels ambients neocons dels Estats Units, tenia però una base sobre la qual fer prosperar la manipulació: la insatisfacció de moltes dones amb la vida que es veien obligades a portar si optaven per una una activitat professional i social plena. Era cert que les dones estaven pagant un preu desmesurat per la seva emancipació.

Quan volen aplicar polítiques de paritat, molts gestors es troben que moltes dones rebutgen el càrrec que els ofereixen, no perquè no es vegin capacitades, sinó perquè no els compensa. Perquè les condicions en que l'han d'exercir els exigeixen un preu emocional massa alt.

Les dones estan insatisfetes perquè han de competir en un món d'homes regit per valors masculins i en una societat competitiva que no té en compte les necessitats emocionals de les persones, siguin dones o homes. Una societat que ha organitzat els seus temps d'acord amb les necessitats del sistema productiu i no de la gent. "El que més valoren ara les dones és la llibertat per decidir què fan amb les seves vides i s'adonen que per gaudir d'una veritable llibertat, s'ha de repensar tota l'organització social", sosté Dolors Cruells. Ella també va estar present a les jornades de fa trenta anys, amb la seva nena d'un any. Va col·laborar en l'organització de la de fa deu anys i també en les d'ara. "Als anys setanta volíem abolir la família i vèiem la maternitat com una esclavitud. Ara reivindiquem la llibertat de ser mares i la nostra contribució a la societat. Volem feminitzar la societat. El nostre repte ara és construir la societat de les persones, que les persones siguin el centre de la vida social i econòmica".

Conciliació és ara la paraula. Conciliació de la vida laboral i familiar, conciliació de la raó i el sentiment, de les necessitats i els desitjos. Conciliació en tot.

En qualsevol moviment transformador, el pensament és cabdal. Quan avança el pensament, avança tot. El moviment feminista va veure fa uns anys que la lluita per la igualtat d'oportunitats havia permès un gran salt endavant, però no era suficient. Calia anar molt més enllà. Calia formular una nova cosmovisió amb mirada de dona.

La resposta a aquest desafiament va venir de la mà de la filosofia, que va formular el feminisme de la diferència. La principal diferència a la humanitat és la sexual, però el poder, exercit des d'una determinada visió patriarcal de la societat, és el que ha convertit aquesta diferència en desigualdat. Ara bé, la diferència entre els sexes existeix. És un fet que cal reconèixer. I no és just tractar igual als qui són diferents i estan a més en posicions de desigualtat. Per això les dones ja no es limiten a reclamar igualtat. Volen el reconeixement de les seves diferències, el dret a formular un ideari propi no sotmès a l' imaginari dominant, que és dominantment masculí.

Les primeres pedres d'aquest edifici conceptual les va col·locar una filòsofa francesa, Luce Irigaray, amb la seva obra Speculum. De l'autre femme, editada en castellà el 1978, pero l'edifici es va construir a Itàlia, gràcies a l'empenta de la professora de Filosofia Luisa Muraro, i va tenir en el grup Diótima, de la Universitat de Verona, i la Llibreria de les Dones de Milà els nuclis més actius. Fou un pensament molt fructífer. El 1991, Muraro va fundar a Roma la col·lecció Il Pensiero della differenza i el 1992 Ana Maria Piussi inicià a Turí la col·lecció La prima ghinea. Les obres publicades per aquests grups al llarg dels anys noranta tenen ja un gruix considerable i algunes de les seves idees van donar peu a iniciatives revolucionàries, com la Llei del Temps, impulsada a Itàlia per Livia Turco.

La filòsofa Milagros Rivera i les dones vinculades al Centre d'Investigació Duoda, són aquí les principals exponents d'aquest pensament. Moltes dones van entrar en contacte per primera vegada amb aquestes formulacions a les jornades del 1996. Més tard, a l'octubre de 2002, van tenir l'oportunitat d'aprofundir-hi en un simposi que va reunir les principals autores de la filosofia de la diferència. "Estem cansades de paraules buides. Hem d'omplir-les d'un altre contingut", va dir en la seva presentació Fina Birulés, profesora de Filosofia de la Universitat de Barcelona, impulsora del Seminari de Filosofia i Gènere.

Dolors Cruells creu que la contribució del pensament de la diferència i el reconeixement de la pluralitat interna és el que ha fet fort el moviment feminista català. Aviat va veure que era millor sumar que restar, que calia superar aquelles suposades línies divisòries entre les que tenien compromisos institucionals i les que no, o entre les dones que militaven en l'activisme i les que treballaven a l'acadèmia.

Malabaristes de la vida és el títol que agrupa una sèrie d'aportacions publicades per Icària al 2003 a l'entorn de les dones, el temps i el treball. En aquests anys s'ha fet molta lluita i molta genealogia, molta recerca. Dones com Mary Nash, Verena Stolke, Dolores Juliano, Cristina Carrasco, Judith Astelarra, Maria Jesús Izquierdo, Remei Arnaus o Rosa Rius, han fet destacades aportacions des d'àmbits mots diferents.

"Les dones hem demostrat que tenim un saber, una manera de fer. I cada dia aquest saber és més visible", diu Neus Moreno, sindicalista de Comissions Obreres que també va participar en les jornades de fa trenta anys. Un saber que té molt a veure amb el tercer eix de les jornades convocades a les Llars Mundet: la sostenibilitat. "Volem transformar les relacions socials sota la premisa de la sostenibilitat a tots els àmbits de la vida. Si en aquests moments hi ha un debat social obert sobre el model de relacions socials i laborals, és perquè les dones hem viscut crisis personals que l'ha fet aflorar. Les dones aportem una mirada diferent que parteix de l'experiència de la quotidianitat", afegeix Neus Moreno.

Sostenibilitat, amb mirada de dona, vol dir defensa de la vida, preservació del medi natural i diàleg com a mètode per a la resolució dels conflictes.

Moltes dones tenen, però, la impressió que el discurs feminista ha estat assimilat per els poders institucionals, però només a nivell de llenguatge. Del llenguatge políticament correcte. És cert que en aquests anys s'ha avançat molt en el terreny legislatiu, i que ara el Govern socialista està donant passes importants en favor dels drets de les dones, però al mateix temps ha sorgit un corrent d'opinió que considera que el discurs victimitzador, que ha portar a introduir clàusules proteccionistes en favor de les dones, pot ser un arma de doble full, doncs si bé és cert que pot beneficiar individualment a dones vulnerables, també contribueix a consolidar el discurs de la debilitat. El discurs que diu que les dones han de ser protegides perquè son dèbils, quan aquesta posició de debilitat prové d'unes condicions socials que cal canviar amb la força creativa de les pròpies dones.

Està clar, però, que aquests trenta anys d'autoafirmació han portat a l'autoestima. "El que més ha canviat és com ens veiem les dones a nosaltres mateixes. Els canvis en la subjectivitat femenina ens permeten avui donar valor al que fem i pensem", conclou Montse Otero. "El feminisme és avui viu i ben viu, però ara s'expressa de forma diferent", insisteix Neus Moreno.

Així es com ho veuen algunes de les dones que ja eren al feminisme fa trenta anys i encara hi són. Però ¿i les joves? ¿On són les joves feministes?

N'hi ha, per suposat, però no tantes com les veteranes del 76 voldrien. Gemma Coromines es una de les organitzadores de les jornades que comencen demà. Té 28 anys i és membre de Xarxa Feminista. "Moltes dones joves no es consideren avui feministes, però quan parles amb elles, te n'adones que el seu pensament és feminista. Moltes militen al moviment pacifista o a l'ecologisme i encara no han vist la necessitat de participar també en les xarxes de dones". Creu que ara les parelles joves comparteixen molt més les tasques de la llar i també les dificultats enfront la vida: la dificultat per trobar pis o poder independitzar-se. "Però quan superen aquestes primeres dificultats i entren en el món laboral, s'adonen que no hi ha igualtat. Que encara hi ha discriminació, que les noies cobrem menys per la mateixa feina i tenim moltes dificultats per a realitzar-nos com a persones. I si volem tenir un fill, a diferència de les dones que van organitzar les jornades de fa trenta anys, nosaltres no podem demanar ajuda a les nostres mares, perquè també elles treballen i també elles estan atrapades a una organització que no pensa en les persones".