El Prat

El fiscal del tribunal que va jutjar l'incendi del Liceu va concloure amb una gran frase que resumia amb precisió la cadena d'irresponsabilitats causants de la catàstrofe: "Entre todos lo mataron [el teatre] y él solito se murió". La dita sembla aplicable a l'aeroport del Prat després de l'anunci per part d'Iberia de la supressió de "la majoria" de vols punt a punt, sembla ser que deficitaris, encara que el president de la companyia, Fernando Conte, s'ha guardat prou d'aportar xifres, no fos cas que la transparència informativa ens agafés amb el pas canviat. "Inadmissible", s'ha afanyat a declarar Joaquim Nadal, en nom del Govern de la Generalitat. Potser sí. Però hi ha una sensació difusa que aquest aeròdrom és, de fa molt, escenari preferent de la confrontació política mentre va perdent pistonada. El Prat va ser moneda de canvi durant el tram final de la negociació de l'Estatut, quan ERC en reclamava sense èxit la gestió per la Generalitat. Igualment va esdevenir terreny abonat pels ecologistes, que s'oposaven a la construcció de la tercera pista en defensa d'uns aiguamolls que no tenien ni un segle d'antiguitat. En temps de l'ínclit Álvarez Cascos es va transformar en un àrid camp de batalla partidista per un tren d'alta velocitat que anava canviant de traçat cada dos per tres. A tot això cal afegir les protestes dels veïns pel soroll dels avions, que han de fer unes maniobres d'aproximació especialment molestes a causa de les obres d'ampliació.

Barcelona esdevé un gran destí turístic, però tot sembla conxorxar-se contra el seu aeroport. I com deia l'Oriol Bohigas, aquesta ciutat ha vist manifestacions de tota mena, reclamant passos subterranis o denunciant que hi ha gent que passa gana, però encara és hora que en registri una de sonada encapçalada per empresaris -se suposa que els principals usuaris i beneficiaris de l'aeroport- reclamant un servei a l'alçada del que hauria de ser un gran destí europeu.